N’Antonio Alemany( i/o) en Pep Gonella es repeteixen.

Avui apareixia al Diari de Menorca una entrevista a Antonio Alemany, que conferenciarà aquest capvespre a l’Hotel Port-Mahón convidat per Iniciativa Cívica Mahonesa.

N’Antonio Alemany és el director que va permetre que durant setanta cinc dies de l’any 1.972 s’atacàs anònima i covardament a Francesc de B.Moll en les famoses polèmiques d’en Pep Gonella, deixaré que sigui el mateix Moll que ens les expliqui: “Per defensar la seva teoria dialectalista mallorquina contra l’imperialisme català, Pep Gonella embolicava una partida de teories i afirmacions en una confusió inextricable que demostrava un desconeixement absolut de la matèria. Com que m’al·ludia a mi com un dels responsables de la “catalanització” del mallorquí escrit, no vaig tenir altre remei que contestar-li. Ell va replicar; sortien espontanis a polemitzar, uns a favor, altres a favor d’en Gonella. La polèmica va durar setanta-cinc dies. Crec que deu esser la més llarga que s’ha tingut a Mallorca sobre un mateix tema.

Les raons-o desraons- d’en Gonella no resistien rèplica meva o dels meus partidaris. I encara que en contestar feia l’anguila per eludir la qüestió, se li veia la filassa i quedava al descobert. Per això la polèmica va acabar amb la derrota més vergonyosa d’en Gonella.

Com que tot junt formava un aplec d’objeccions contra nosaltres i de respostes a tals objeccions, que resultava instructiu, vaig reunir els textos de la polèmica en el volum 104 de la col.lecció “Les Illes d’Or”, on queda perpetuada la prova de la ignorància amb què els mallorquins formats a les escoles centralistes i anticatalanes s’atreveixen a opinar sobre el tema lingüístic de la nostra regió”.

...Qui en sap la prima, de la identitat d’En Pep Gonella, és n’Antoni Alemany, director del Diario de Mallorca. Ell sap qui és o qui són els qui escrigueren els quatre lamentables articles firmats per Pep Gonella. I ell ha sabut guardar bé el secret professional no revelant els noms vertaders de l’equip gonellístic. Perquè crec que realment En Pep Gonella començà essent un individu i acabà sent un equip”[1]

Jo pens que des de llavors n’Antonio Alemany té una obsessió amb Francesc de B. Moll, a qui no perd ocasió d’intentar desprestigiar, com durant la visita dels actuals Princeps d’Asturies a Balears en que acusava a Francesc de B.Moll d’haver rebentat un sopar amb els actuals Reis d’Espanya de l’any 1975 i que Moll explicava perfectament en un dels fragments dispersos del frustrat volum tercer de les memòries[2]:”..Jo tenia poques coses a dir, sobretot quan veia la insubstancialitat, la reiteració i fins i tot la impertinència de moltes coses que es deien i que per al meu gust eren fora de lloc. La princesa les escoltava i comentava amb molta discreció i paciència admirable. Vaig resistir una llarga estona, però a la fi, cansat de sentir beneitures, vaig decidir anar-me’n. Ja eren les dotze i mitja, i excusant-me amb la poca salut que havia al·legat quan em convidaven, vaig dir a la princesa:
-Es mi hora. Si sus Altezas me autorizan, voy a retirar-me.

Da. Sofia es va aixecar, molt amable, i m’acompanyà fins a poques passes del princep; li va fer una senya i ell vingué tot amatent a donar-me una breu conversa de comiat. Durant aquella entrevista, algú va parlar de separatisme. El princep em va mirar i jo li vaig dir:
-Creo que en Mallorca no hay separatistas, però en Madrid hay quien hace cuanto puede para separarnos.

-¡Eso es lo que yo digo!-va exclamar Don Joan Carles, amb gran energia.”

Jo trob que n’Alemany és un d’aquests que fa tot el que pot per separar-nos i, degut a que no ha deixat de repetir-se des de 1.972, no em molestaré en redactar un escrit de rèplica a la seva entrevista d’avui ni a les bajanades malintencionades que es publicaran sobre la seva conferència, senzillament em basta adjuntar-vos la carta que vaig publicar al Diari Menorca els dies u i dos de maig de l’any 2.005.

L’única cosa que lament és que el número 104 de la col.lecció “Les Illes d’Or” estigui exhaurit i que no formi part de la meva humil biblioteca, però sempre queda la municipal de Sant Lluís on podeu trobar el llibret amb una magnífica fotografia d’En Pep Gonella a qui haureu reconegut si avui heu anat pel Port-Mahón.

Carta oberta a Francesc Tutzo:(Diari Menorca 1 i 2 de maig de 2.005)

Savi senyor,

Dia 14 d’abril, després que s’anunciàs que el nou estatut inclourà la denominació de quatre modalitats lingüístiques insulars, vaig llegir un editorial d’El Mundo que me va deixar molt preocupat perquè en ell es colombra[3] una amenaça evident a la relativa llibertat que els catalanoparlants hem disfrutat en els darrers vint-i-cinc anys. Tots sabem que a Balears qui inspira i dirigeix realment la política del Govern és el vostre amic Antonio Alemany i els seus acòlits, per açò he considerat que l’editorial d’El Mundo, que està escrit en to imperatiu donant ordres a la vice-presidenta Rosa Estaràs, és per posar-nos a tremolar.

Conscient com som de l’amenaça que ens ve damunt i, tenint notícies de la vostra saviesa , volia demanar-vos que informeu al vostre amic Alemany que l’editorial d’El Mundo del passat 14 d’abril fa un parell d’afirmacions que no són prou precises:

No és exacte que a Menorca faci set-cents anys que la denominació que es dóna a la llengua sigui menorquí ,com afirma El Mundo. En tot cas és una de les denominacions, però no és ni molt menys “la denominació”, ni tan sols és la més normal. No fa falta ser savi per saber que les denominacions maonès o ciutadellenc són molt més corrents i populars, al manco a Ciutadella i a Maó. És més, a Ciutadella s’acostuma a dir que es parla “en pla”, que és una manera d’anomenar la llengua que sí que és segur que té set-cents anys perquè a la Crònica de Ramon Muntaner a part de dir allò de “... i així Menorca fonc poblada de bona gent de catalans com nengun lloc pot esser bé poblat”, s’hi pot llegir “hagueren un moro qui sabia parlar pla”.

Gràcies a l’escolarització en llengua catalana, que n’Alemany blasma en els seus articles, molts nins d’origen magrebí ja no són moros, sino àrabs que s’integren i viuen entre nosaltres. En Ramon Muntaner avui no es sorprendria de trobar un àrab que “sap parlar pla”.

Que la denominació maonès és ancestral ho podem saber, per exemple, gràcies als menorquins d’Alger, que es referien a la llengua que parlaven a Fort de l’Eau[4]com a “maonès”.

Endemés hem pogut llegir a Antoni Febrer i Cardona : “...Jó he intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorqína, no perqué considèrie qu’aquesta llèngua deguie el sèu origen a Menorca, sabènt molt bé qu’aquesta Ílla fonc fundáda per Valenciáns i Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua qui és la matèxa que nosáltres usám y antigament s’anomenáva Llemosina;...” .

Una simple ullada a la documentació lexicogràfica del filòleg de llevant permet comprovar que la denominació maonès era absolutament usual a finals del segle XVIII, i coneixent la idiosincràsia dels ciutadans de ponent no és gaire difícil inferir que a l’antiga capital de l’Illa havien d’anomenar a la llengua ciutadellenc.

Endemés amb la vostra saviesa seria bo que il·lustréssiu el vostre amic d’El Dia i als altres savis ponents del nou Estatut i els explicassiu que a Menorca no és que hi hagi com a mínim quatre o cinc denominacions per referir-nos a la nostra parla, és que hi pot haver fins a quatre o cinc modalitats lingüístiques diferents.

És evident que fonèticament com a mínim es diferencien de manera molt clara les modalitats de Maó, Ciutadella , es Migjorn i Ferreries.

Però és que entre el que parlen a Ciutadella i les nombroses modalitats linguïstiques que es parlen a Maó no només hi ha una diferència fonètica .Podeu assegurar, sense perjudicar la justa fama d’home savi que teniu, que si un ciutadellenc no sabés castellà i sentís parlar per IB3 a moltes persones de prestigi que diuen rallar[5] maonès, quedaria amb els cabells drets i seria incapaç d’entendre res.

Com a home savi que sou, heu de ser per força un home de memòria, per açò és molt important que recordeu al vostre amic Alemany un parell de coses que l’editorial d’El Mundo sembla ignorar.

Heu de recordar a Alemany que d’ençà que els jurats del regne de Mallorca enviarem l’any 1716 un escrit de queixa al Rei que deia, “... ha mandado la Audiencia que no se despachen letras o Provisiones, sino en lengua castellana, lo que tiene en gran desconsuelo e igual embarazo aquellos naturales que no se hallan bersados, ni por lo general entender el Idioma Castellano, y dirijiendose a los bayles de las villas y lugares las letras o provisiones y ordenes para las ejecuciones contraforenses y para las ynzidenzias de las causas ziviles y criminales se hallan con la dificultad de asertar en el cumplimineto de ellas por no entender lo que se les ordena ni encontrar fazilmente en los lugares quien se los explique...”, els catalano-parlants hem patit l’analfabetització sistemàtica i programada de moltes generacions que no pogueren aprendre a llegir i a escriure en la seva pròpia llengua a les escoles pràcticament des de la Reial Cédula de Aranjuez de 1768 fins a l’Ordre Ministerial de 25-X-1.979.

Endemés si es té en compte que el propi magisteri va ser víctima d’aquesta política d’analfabetització no és massa difícil entendre que, a pesar dels importants esforços fets pels docents, les condicions per a l’ensenyança de la llengua catalana no foren les millors quan s’introduí l’any 1.979 el català a l’ensenyament. Molts mestres i professors van haver de passar d’analfabets a ensenyants de català pràcticament d’un dia per l’altre. No va ser una pràctica estranya encomanar-li al professor que més sabia d’eines i feines del camp, o d’anar a pescar, l’ensenyança de la llengua catalana; segurament per l’afinitat que es veia en aquell temps entre els coneixements de les tradicions del sector primari i els de la llengua dels menorquins. Per açò els efectes de l’analfabetització s’han estès entre les generacions que sí han rebut ensenyament de català a partir de finals de l’any 1.979.

Vos sabeu que la gent que avui té el poder i la influència a les Balears, o bé pertany a la generació dels directament analfabetitzats en la seva època escolar, o a la dels que van ser escolaritzats en precari. Essent les coses així estranya la falta de prudència que molts tenen a l’hora de parlar de coses de llengua. Me fa l’efecte que la postura més sàvia per part del ponents del nou Estatut hagués estat deixar en mans dels veritablement entesos aquestes coses , com es va fer quan es va aprovar el vigent Estatut d’Autonomia, en el qual s’encomana a la Universitat de les Illes Balears tot el que es relaciona amb la llengua.

A part de l’analfabetizació, els illencs hem patit la prohibició de rebre els noms dels nostres avantpassats. La prohibició d’inscriure els noms en català al registres públics no s’aixecà fins l’any 1.977. Curiosament aquesta prohibició no feu a Mallorca, en l’àmbit domèstic de les famílies catalanoparlants, els mateixos i desastrosos estralls que entre les famílies menorquines, en les quals d’avis o besavis anomenats Josep, Xec, Tomeu, Pere, o Margalida vam passar a néts o besnéts anomenats José o Pepe, Paco, Tolo, Pedro o Margarita. Gràcies a Déu avui en dia, si bé molts no han trobat temps de passar pel registre civil a posar les coses en ordre, o fins i tot han considerat estrafolari canviar-se el nom d’un dia per l’altre; els fillets solen rebre els noms que eren normals entre els seus rebesavis, si no reben els que són normals a les telenovel.les sudamericanes .

I si quan naixíem no podíem rebre el nom dels nostre avis o besavis, en morir aquests no podíem escriure l’epitafi damunt la seva làpida en la llengua en què ens hi havíem relacionat sempre (Prohibició de la Junta del Cementiri de Barcelona de 1.868).

De prohibicions no n’han faltat de cap casta, per exemple: De parlar en català amb pena de pa i aigua a qui incomplís la prohibició (1751,art.10 del decret de visita dels Escolapis), de representar teatre en català ( Reial Ordre de 15 de Gener de 1867),de parlar en català per telèfon en inaugurar-se la línia Barcelona-Madrid (1896), que les persones jurídiques tenguin nom català (BOE 26/5/1938), de rotulació pública i comercial en català (1939), de les marques en català (1940), del cinema en català (1941), que els barcos tenguessin nom català (1945), etc.

A Balears no només s’ha prohibit l’ensenyança de o en català sinó que, fins i tot s’han arribat a aprovar normatives per ridiculitzar i a estigmatitzar els catalano-parlants si gosàvem utilitzar la nostra llengua, com l’Edicte del Gobierno Superior Político de Baleares de 22 de febrer de 1837 que deia: “...Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará a uno de sus discípulos , advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y éste á otro en caso igual y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando, asi como se ira ampliando el local de prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo a expresarse en castellano, y para conseguirlo mas pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privlegio, tal como el no recibir la sortija los lúnes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa”.

En relació a les Rondaies Mallorquines hem vist com la Delegación Nacional de Propaganda resolia l’any 1.947: “Autorizar en principio su publicación a reserva de cambiar el título por su traducción castellana adecuada y de que la obra vaya precedida de un prólogo en Español”.

L’any 1.956 la policia rebentava conferències, com la de Francesc de Borja Moll sobre “Menendez Pelayo i la llengua catalana” amb l’ordre del governador provincial que la conferència es fes en castellà.

I encara a l’any 1967 a les pàgines de El Iris s’hi podien llegir declaracions com les del P.Manuel Pujol,Director del Col.legi Salesià de Ciutadella, que deia “...la solución definitiva (pel desconeixement del castellà a Ciutadella) sería que los padres empezaran a hablar el catsellano a sus hijos en vez de ciudadelano[6]...En el presente año la dirección del colegio ha dado severas órdenes de que en las horas de clase los alumnos hablen castellano, amén de fomentar redacciones y el significado de la lengua oficial”.

La jurisdicció tampoc s’ha mantigut històricament al marge de la persecució dels catalanoparlants, la sentència de 13 d’abril de 1.901 declarava que “el significado de una palabra injuriosa en castellano no se desviaba porque se profiriera en Cataluña, aunque la lengua de la región le asignara otro significado distinto”. Ves a saber si ha estat en aplicació d’aquest principi jurisprudencial que recentment han condemnat a Joan Pons Anglada pel seu conflicte amb el regidor Casasnoves per unes paraules que en ciutadellenc són molt més toves que el significat que tendrien en una traducció castellana.

La base ideològica i sociològica per tanta malacriança no va desaparèixer per fat-i-fat[7] durant la transició. Tots sabem on és i que l’únic que ha canviat són les tàctiques, que ja no són tan gropelludes i ara es basen en el “divide y vencerás”..

A pesar que els enemics ancestrals de la llengua han guanyat en subtilesa, ha estat al segle XXI quan els catalanoparlants hem patit la pitjor infàmia que hem sofert en la nostra història i l’ha protagonitzada l’administració presidida pel company de bauxes d’en Jaume Matas, n’Eduardo Zaplana. No és casual que sigui el valencià el model proposat per El Mundo i que sigui l’administració valenciana la que aplica als valencianoparlants la mateixa doctrina en matèria d’adopció d’infants que aplica el PP als homosexuals.

Els catalanoparlants, pels governants valencians, som com les lesbianes: Podem criar els infants si en som els pares biològics, però ens nega la possibilitat d’adoptar-los si ens expressam en català amb els serveis socials de l’administració autonòmica.

L’Adminstració de Zaplana va aplicar aquest criteri a Josefa Ibáñez i Rafael Espí, un matrimoni de la petita localitat d'Agullent, a la Vall d'Albaida, quan ja havien estat sotmesos als preceptius informes psicològics i socials, que els va considerar idonis per a l'adopció i després d'haver fet el curs de preparació per a l'adaptabilitat de la seua futura filla, la seua petició va ser denegada per “dificultats en la comprensió verbal, ja que normalment s'expressen en valencià”. Era l'1 de febrer del 2000. El matrimoni va recórrer davant del jutjat de primera instància de València contra la resolució de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana, però el 3 d'octubre del 2002 aquest jutjat emetia una sentència en què donava la raó a l'administració. Aleshores van apel·lar a l' Audiència Provincial de València, i aquesta vegada sí, el veredicte els va ser favorable.

Tenint en compte tots aquests precedents històrics afirmar com deia l’editorial de El Mundo del passat 14 d’abril que “...el ninguneo de estas denominaciones (les de les modalitats lingüístiques insulars) y la consagración del catalán como lengua de estas Islas ha sido la percha a la que se han aferrado como lapas los catalanistas militantes para promover la más intensa campaña de ingeniería educativa y lingüística conocida en toda nuestra Historia”, és una afirmació d’una obscenitat tan gran que s’atraca a la pornografia.

Si hi ha hagut enginyers lingüistes a les nostres illes en els darrers anys és evident que, al costat del enginyers castellanistes que hem patit en els darrers tres-cents anys, els catalanistes han estat uns autèntics clarinets.

Trob que seria bo que explicassiu a n’Antonio Alemany que, mentre no el vegem escriure regularment en qualque cosa que no sigui castellà, és natural que els que volem viure en mallorquí, eïvissenc, maonès o ciutadellenc , en català en definitiva, tenguem molta més confiança en la doctrina dels Francesc de Borja Moll, Josep Grimalt, Marià Villangómez, o Pere Melis, que en la seva, i que ens és inevitable veure el seu discurs de defensa de les modalitats lingüístiques insulars com el propi d’un personatge maquiavèlic amb una capacitat per a la tergiversació i la conxorxa només proporcional a les extraordinàries dots d’orador que li atribueix en Pedro J.Bosch.

Josep Mir
Ciutadellenc de Maó.

[1] Moll Francesc de B.Els Altres Quaranta Anys. Editorial Moll 1975.
[2] Moll Francesc de B. Obres Compltetes I.Editorial Moll 2003.
[3] Colombrar, és un verb propi dels dialectes de Mallorca i Tortosa que després de la reforma de l’Estatut pot convertir-se en una paraula ilegal a Menorca, si s’aplica una política a la valenciana.
[4] Ves per on a Fort de l’Eau també n’hi havia d’àrabs “que sabien parlar pla”, com aquell que en veure un polític menorquí ,dels que participaren l’any 1.952 en la celebració del centenari del poble, que no aturava de xerrar,exclamà: Quin picarol té aquest senyor!
[5] Rallar és una paraula que seria aclaparadorament rebutjada per no mallorquina en qualsevol referéndum, no obstant està prou documentada a Mallorca a les Rondaies , al refraner (“per on rallam, pecam”) o al cançoner : “Mu mare em va dur a Sant Blai/perquè aprengués a rallar/ i ara m’hi vol tornar/perquè em diu que no call mai”.
[6] Aquí també podem comprovar que una denominació de la llengua pròpia molt corrent a ponent és ciutadellenc o ciudadelano .
[7] Fat-i-fat és l’expressió amb què comencen els seus encanteris les fades de les Rondaies Mallorquines que no sé si, en aplicació la doctrina de n’Alemany, podrà utilitzar-se per les fades dels contes que escriguin els menorquins perquè no record que aparegui a les Rondaies Menorquines arreplegades per l’artaner Andreu Ferrer Ginard.

Destralejar: ajudau-me amb la notació fonètica al blogger.

M’agradaria poder emprar notació fonètica al bloc, normalment crei les entrades en MS-Word i després faig un copiar i aferrar damunt blogger, però sempre perd l’edició: negretes, cursiva, etc. Sabeu com evitar aquest problema?

A més perd la notació fonètica com ja haureu observat, per exemple açò: /dəstɾələʤá/ , és destralejar en notació fonètica obtinguda inserint símbols de font texte normal del subconjunt Extensiones IPA, després d’instal·lar la font Gentium (GENR101.ttf).

Òbviament tenc un problema i per aquest motiu se’m fa molt difícil explicar que l’altre dia em vaig trobar en un bon enquentendre quan la meva cunyada, que és molt al.lotera, me va dir que li agradava fer /dəstələʤá/ , /desteledjá/) el meu fill i no vaig trobar la paraula a l’Alcover-Moll ni cercant ‘destalejar’ ni ‘destelejar’.

Gràcies a Déu al cap d’uns dies fullejant l’Estudi Fonètic i Lexical del Dialecte de Ciutadella (Moll 1.931) vaig trobar casualment la paraula “destralejar”, que és ‘dir disbarats o parlar apassionadament per incitació d’altri’ però ‘fer destralejar” qualcú’ és ‘donar-li ocasió de parlar o obrar com fora de seny’, per açò quan un company meu d’Es Castell que anava avui atabalat ha dit que el feríem /destaledjá/ l’he comprès perfectament.

Així que a mi em sembla que quan Moll redactà l’article ‘destralejar’ al DCVB no contemplà la definició que havia donat el 1.931 de “fer destralejar”.

Al Alcm la paraula es defineix així:

DESTRALEJAR v. 1. tr. Treballar a cops de destral; cast. golpear, hachear. Si un pi destralegen, la pineda plora, Alcover Cap al tard, 18. 2. intr. Donar cops de destral; cast. hachear. Oh mar, romp la muralla d'arenes que et té presa; ... destralejant fes llenya de l'arbre de la història, Atlàntida iv. Si els moros lo vegessen destralejar, lo colp no esperarien de la destral, Canigó v. 3. Treballar esforçadament i de pressa (Lluçanès). 4. Menjar amb precipitació, a grans bocades (Vic). 5. intr. Parlar molt i exaltadament; cast. despotricar, desparpajar. Tot lo qu'ets dit és xareca, no'm faixis destraletjar, Ballester Xèx. Els altres, veient-lo tant curt de gambals, l'encenien tant com podien per cremar-li la sanc y divertir-se fent-lo destraletjar, Galmés Flor 150. «Aquest pobre home, tot lo dia el fan destralejar». Fon.: dəstɾələʒá (or.); destɾaleʒá (occ.); dəstɾələʤá (bal.); astɾaleʤáɾ, astɾaleʧáɾ (val.).

El més rellevant per mi és constatar que a llevant es pronuncia avui en dia / dəstələʒá/ i no /dəstɾələʤá/ però com que la notació fonètica no es podrà llegir en aferrar aquesta nota al blogger he d’emprar pseudo-codi fonètic i dir que avui la pronúncia de Maó ,Sant Lluís i Es Castell és /desteledjá/ aclarint que les tres primeres e són neutres i no /destreledjá/ com indica l’AlcM.

¿Me podreu ajudar i dir-me com puc fer que el codi fonètic sigui llegible al blogger i com puc evitar perdre l’edició del texte que he redactat sobre MS-Word?

La cosa realment m’està fent destralejar!

Per cert, trobau que he forçat massa quan he emprat la paraula enquentendre?

ENQUENTENDRE m. Multitud de coses en desorde o sense resoldre (Men.); cast. fárrago, lío. «Hi ha un enquentendre que fa por». «Què és aquest enquentendre?» (Ciutadella). Fon.: əŋkənténdɾə (Men.). Etim.: substantivació de la locució en què entendre.

Alcm

Càgola

En Ximn ha deixat un comentari :” A Ciutadella les fibles són per conduir les aigües pluvials, perquè els carrers no s'embassin; les fibles no condueixen aigües brutes o residuals, que aquesta és la funció de les clavegueres.”

Aquesta observació coincideix amb la sisena accepció d’AlcM: “Obertura feta a una vorera de carrer o de camí, per donar pas a l'aigua de pluja cap a l'albelló o claveguera (Men.); cast. Sumidero” i amb la que Moll donava l’any 1931 a l’Estudi Fonètic i Lexical del Dialecte de Ciutadella.

Per mi un diccionari fotogràfic hauria de servir per confirmar que una fibla és açò :



I no açò



Per cert, ¿heu observat que el pròleg de l’edició de 2003 de l’Estudi Fonètic i Lexical del Dialecte de Ciutadella publicat per Nura diu que aquest estudi es va fer per publicar-lo l’any 1932 dins la Miscelánea Filológica dedicada a Don Antonio Maria Alcover, però en realitat fou publicat pel “Círculo de Estudios” de Palma de Mallorca i imprès a la impremta de la Vda. Piza l’any 1.931?

A l’estudi de 1.931 de Moll he trobat un mot que amplia el vocabulari sobre el bestiar oví amb el qual encetàrem aquest bloc. La paraula és Càgola ‘Ovella petita, que no ha crescut com les altres de la mateixa ventrada’. “Sa càgola més petita caga dins sa ferrada”: refrany que indica que sovint la persona més inútil és la més atrevida.

Fibla, albelló i claveguera.

Supòs que alguns pensareu que les paraules que anotat en el meu bloc són d’ús ben corrent, per açò vull aclarir que si les coment és perquè pens que a llevant han perdut vitalitat o bé quasi no se solen sentir.

Fa devers un any vaig fer unes reformes a una casa meva i una tia me va dir que hi trobaria una fibla molt grossa, segons li havia dit en el seu dia mon pare. És possible que aquesta fibla hagués comunicat en el passat la plaça del Born de Ciutadella amb el port passant dins ma casa, però es veu que hi havia moltes rates i trob que mon pare l’havia tapada fa més de quaranta anys.

Des de llavors em venc demanant quina diferència hi ha entre les paraules fibla, albelló i claveguera i havia fet unes anotacions sobre aquestes paraules a una plagueta d’espiral , com ja us vaig explicar quan vaig comentar la paraula dull.

Alguns lectors de Maó, Ferreries i Mallorca (Pòrtol) me van fer comentaris en els quals coincidien considerant albelló com a paraula equivalent al castellà “sumidero”, per açò he trobat interessant transcriure aquí les meves anotacions sobre els diferents diccionaris i vocabularis on he consultat els mots fibla, albelló i claveguera.



Antoni Febrer i Cardona (1761-1841)
Fíbla:/Alcantarilla/ Petit pont étroit/ Aquaelicuum.
Clavaguèra: Albañal/Cloaque.Égoût./Cloacula.
Abullò:Sumidero.Arbollon. Égoût pour faire écouler les eaux/Cloaca.

Julio Soler (1858)

Fibla: cloaca, alcantarilla.
Abolló:Arbollon

José Hospitaler (1869):

Alcantarilla: Clavaguera
Cloaca:Fibla

Joan Benejam Vives (1885):

Fitbla: cloaca, sangradera
Abulló:sumidero
Clavaguera:alcantarilla

Noti’s que Febrer, Hospitaler i Benejam escriuen clavaguera, no claveguera que és la grafia preceptiva actual.

Vocabulari Castellano-Menorquín-Francés de SFS (1.902)

Alcantarilla: Clavaguera, Égont
Cloaca:Fibla, Cloaque, égont

Alcover-Moll (DCVB):

FIBLA f. 1.Punxa, agulló; cast. aguijón. (V. fible). 2. Forat que fan a la bóta per tastar el vi (Cardona, Solsona); cast. piquera. 3. Tasconet o tapet que es posa al forat d'una bóta perque no ragi el vi (Moianès, Barc., Vallès, Penedès); cast. botana. Se tracta de certa pretenció tenian los taverners y hostalers per rahó de les fibles de les bótes, Rúbr. Bruniquer, v, 281. 4. Obertura deixada a la galtera d'una síquia per desviar l'aigua i encaminar-la cap a un o més perceptors del regadiu (Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Mall.); cast. sangradura. No gos de aquella aygua emprar... ne aquella trencar ne fibles fer per alguna manera, doc. a. 1402 (Mostassaf 255). Manam que les persones qui tenen empriu en la aygua de la sèquia no gosen destapar fible alguna per pendre de la aygua, doc. a. 1402 (BSAL, viii, 79). Nasqueres a la vora d'una fibla a on tes rels xuclaven humitat, Salvà Retorn 114. 5. Piqueta dins la qual va l'aigua d'una teulada abans d'entrar a la cisterna (Mall.). 6. Obertura feta a una vorera de carrer o de camí, per donar pas a l'aigua de pluja cap a l'albelló o claveguera (Men.); cast. sumidero. 7. Pedra amb un forat, que es posa a una regadora o sèquia, i es tapa o s'obre aquell forat per dirigir l'aigua cap a un endret o altre (Eiv.); cast. compuerta. 8. Cep acotat de l'any anterior i que només té una sarment (Mancor).Fibla: llin. existent a Manresa, Barc., Prat de Llobregat, Castelldefels, Vilafr. del P., Galera, Ulldecona, La Sènia, Alcanar, Cast., Benicarló, Vinaròs, Traiguera, Val., etc. Fon.: fíbblə (or., bal.); fíβla (val.). Etim.: del llatí fībŭla, ‘sivella, tascó’.

CLAVEGUERA f. 1. Conducte, generalment subterrani, per on s'escorren les immundícies, les aigües brutes i les aigües plujanes d'una població; cast. cloaca, alcantarilla. Tro al poador qui és sobre la Claveguera del cayl, doc. a. 1272 (Alj. Tort. 118). Tot hom pot fer claueguera e estremera en son alberc... Mondar se deuen les estremeres e los albeylons e les clauegueres, Cost. Tort. III, x. Fugí per una clavaguera e isqué's de la terra, Pere IV, Cròn. 112. 2. Forat que travessa una paret d'hort o de tanca i serveix per a donar pas a l'aigua de pluja sobrera (Cat., Bal.); cast. clavijera.Claveguera: Llin. de Cambrils, Esponellà, Flaçà, Fontanilles, La Bisbal, Montbrió, Poboleda, Reus, Terrassa, Vilanant, etc. Fon.: kləβəɣéɾə (Conflent, Empordà, Gir., Pl. de Vic, Tarr.); klaβeɣéɾɛ (Tremp, Ll., Gandesa); klaβeɣéɾa (Tortosa, Val.); kləvəɣéɾə (Valls, Mall., Men., Eiv.). Intens.:—a) Augm.: claveguerassa, claveguerota.—b) Dim.: claveguereta, clavegueretxa, claveguerel·la, claveguereua, claveguerona, clavegueró. Etim.: del llatí *cloācăria, derivat de cloāca, mat. sign. 1.


ALBELLÓ m. 1. Conducte subterrani per on se'n van les aigües sobreres o brutes; cast. albañal. Mondar se deuen les estremeres et los albeylons e les clauegueres, Cost. Tort., iii, x, 2. Si clavegeres o albelons per necessitat de la ciutat s'àn a escurar dins aquella, Epist. Pere 108. Ja havie offegat tres o quatre creatures en lo albelló, Sermó de St. Vicent Ferrer (Bol. Ac. Hist. lxxxix, 428). Mes amen que gran part d'aquella [aigua] se perda e vaja o discorrega per citges o alballons, que si seruia a regar la dita orta, Codi Çagarriga 222. Els ratolins... anaven fugint-se'n pels albellons i pels camps, Valor Rond. iii, 16. 2. Síquia que fan en els camps de conreu, revestida de pedres grosses i reblida de terra, de manera que vaja per davall la terra, i que serveix per recollir l'aigua de pluja i evitar que hi haja moll (Mall.); cast. tíjera. «Bona amor, des que no hi sou m'han haguda de sainar; sa sang per mes venes va com aubellons dins un pou» (cançó pop., Mall.). «Han esclatat els aubellons»: ho diuen quan per l'excés de pluja els albellons no poden recollir tota l'aigua que hi acudeix, i fan borbolleig (Palma, Manacor, Petra). 3. a) Forat que comença un conducte subterrani d'aigües sobreres o inútils; cast. sumidero. En la casa y forn de la dita heretat se troba un aubelló o sumidero, per hont se derraman las ayguas e inmundicias de ditas casas, doc. any 1771 (Boll. Lul., viii, 418).—b) Forat per on desemboca un conducte subterrani; cast. desagüe. Apres de haver regat ses possessions hajan de tornar la aygua a ditas Sequias, tancant lo ull, portell o albelló, per hont la aygua discorra per al vs de ses possessions, Const. Cat. 252. 4. met. Ferida en el cap, de la qual brolla molta sang (Mall.). 5. topon. a) L'Aubelló: avenc molt gros i fondo que hi ha en el districte de les Foies d'Ulldecona, i que, en haver-hi una gran embassada d'aigua de pluja, se la beu tota molt aviat, i, segons diuen, la duu fins a la mar.—b) L'Aubelló: partida de terra en el terme de Vila-rodona (Camp de Tarr.).—c) Els Aubellons: partida de terra en el terme de Constantí. Loc.—Beure més que un aubelló: esser molt bevedor (Mall.). Fon.: alβeʎó (Val.); əwβəʎó (Camp de Tarr., Mall.); awβeʎó (Gandesa, Ulldecona); əβuʎó (Menorca). Etim.: de l'àrab al-ballóʿa, ‘síquia subterrània’ (Dozy Gloss. 65).


Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:

fibla f. Obertura que es fa a una sèquia, a una presa, etc., per treure'n aigua. Punxó per a fiblar les bótes. Mesura de capacitat per a cabals d'aigua, equivalent a 100 plomes.

albelló m. Canal o conducte per a donar sortida a les aigües brutes

claveguera f. Conducte, generalment subterrani, per on s'escorren les immundícies, les aigües brutes i les aigües plujanes d'una ciutat. La xarxa de clavegueres de Barcelona. Claveguera mestra. Rata de claveguera. FIG. Lloc on aflueixen les coses i les persones més vils. Forat que hi ha a les parets dels horts perquè hi passi l'aigua quan plou.

A mi com a en Victor Ripoll, que cada setmana fusella el DIEC des de les pàgines d’un setmanari tan poc sospitós com El Temps, no m’entusiasma gens el diccionari de l’ens normatiu i, per exemple, avui el veig incapaç d’explicar aquella cancó d’en Tomeu Peña que diu:

Tu ets es pa quan tenc gana
tu ets sa manta quan jo tenc fred
albelló ets d’aigua fresca
i ets sa millor amiga que tenc.

El DIEC tampoc és capaç, em sembla a mi, de recollir el significat que avui cercam de fibla. En Victor Ripoll té el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (DEC) en millor concepte que el DIEC , però en aquest cas tampoc recull fibla amb el significat que en castellà té alcantarilla o cloaca.

El Diccionari de sinònims, idees afins i antònims de S. Pey Estrany (Teide, Barcelona 1970 ) tampoc recull el significat que cercam per fibla, si bé no sé el prestigi que té aquest diccionari, en tot cas és l’únic d’aquestes característiques que corre per ca meva.

Arribats en aquest punt encara no m’he aclarat per açò me n’he anat als diccionaris castellans i he cercat cloaca, alcantarilla i albañal.

Diccionari de la RAE

cloaca.

(Del lat. cloāca).


1. f. Conducto por donde van las aguas sucias o las inmundicias de las poblaciones.


2. f. Lugar sucio, inmundo.


3. f. Zool. Porción final, ensanchada y dilatable, del intestino de las aves y otros animales, en la cual desembocan los conductos genitales y urinarios



albañal.

(Del ár. hisp. alballá‘a; literalmente, tragona).


1. m. Canal o conducto que da salida a las aguas inmundas.


2. m. Depósito de inmundicias. U. t. en sent. fig.

salir por el ~.

1. fr. coloq. Quedar mal e indecorosamente en alguna acción o empresa.


alcantarilla.

(Del dim. de alcántara1).


1. f. Acueducto subterráneo, o sumidero, fabricado para recoger las aguas llovedizas o inmundas y darles paso.


2. f. Boca de alcantarilla.


3. f. p. us. tajea (ǁ puente pequeño).




També he cercat al diccionari electrònic de sinònims de la Universitat de Oviedo http://tradu.scig.uniovi.es/sinon.cgi i açò és el que he trobat:

Diccionario de Sinónimos
Los sinónimos de alcantarilla son: (2)
cloaca (definición)
desaguadero (definición)
Los sinónimos de albañal son: (0)

Ah ! Encara no he dit res de Coromines, sembla que aquest autor no està molt d’acord amb l’etimologia de Fibla d’AlcM i ens diu “El primitiu FIBULA (d’on provenia FIBULARE), que a penes ha deixat descendència en cap llengua romànica, no en va deixar cap en català (antic ni modern), i és a tort evidentment que AlcM diu que fibla ve de FIBULA: aquest mot català és devivat postverbal de fiblar “ i aquest verb ve del llatí FIBULARE ‘clavar l’agulla d’un fermall o sivella”, derivat de FIBULA ‘sivella, fermall’.

Conclusió final: Després de cercar a tants diccionaris encara no sé si fibla, claveguera i albelló són sinònims exactes o no. ¿Podeu aclarir-m’ho vosaltres?

¿No trobau que seria interessant disposar d’un diccionari fotogràfic?- jo trob que seria molt interessant fer-lo com a projecte educatiu dels nostres instituts, podria ser molt engrescador perquè seria un projecte interdisciplinar que comprendria tecnologia (bases de dades, internet, etc.) i lingüística.

A més jo crec que seria molt bo que l’edició electrònica de l’Alcover-Moll comptés amb enllaços sobre les transcripcions fonètiques que permetessin escoltar les diferents formes de pronunciar una mateixa paraula, tal i com es pot fer amb l’edició electrònica de l’Oxford Advanced Learner’s.Dictionary.

Contra la generalització del mot "pardal".

Quan tenia tres anys vaig haver de passar una bona temporada a casa d’una tia meva degut a un problema de salut de mon pare a resultes del qual desgraciadament fallí. Aquella temporada la germana de mon pare m’ajudava a vestir-me i desvestir-me i solia referir-se eufemísticament al meu membre com l’”aucellet”, i com que amb el temps la cosa no s’ha posat per galejar moltes vegades me’n record d’aquella expressió.

El cas és que no fa massa, enmig d’una reunió, el meu fill de cinc anys va fer un comentari sobre un aucell utilitzant aquesta paraula, i un dels adults presents el va corregir amb molta remelsa dient-li que “ocell” no era una paraula menorquina i que a Menorca es deia “pardal”. En sentir aquell comentari, immediatament, i abans de poder intel.lectualitzar cap idea, em va venir al cap la imatge del ropit, i veient qüestionada la menorquinitat d’una part petita, però molt íntima del meu ésser, em vaig sentir ofès, i per açò, quan vaig ser capaç d’articular una oració, vaig replicar, ben alçurat, que un pardal no és més que una casta d’ocell . La vehemència que vaig posar en la meva rèplica em resulta, ara que estic asserenat i som capaç d’explicar-me la seva arrel psicològica, absolutament còmica.


Una possible discussió sobre l’ortografia o la fonètica de la paraula ocell hagués pogut ser un tema interessant. De fet segons el Diccionari Alcover-Moll la pronúncia /auséll/[1] (la primera a és neutra ) està documentada a Ciutadella, Ferreries, Migjorn-Gran i Sant. Lluís, i la pronúnica , /usell/ a Fornells de Men., Mercadal, Migjorn-Gran, Villa-Carlos[2], Sant. Climent i Sant. Lluís ; i jo asseguraria que la meva tia pronunciava /usellét/, així que en la meva modesta opinió el tema és fins i tot controvertit si s’analitza només des de l’àmbit ciutadellenc. Tanmateix afirmar que “aucell” o “ocell” -que antigament significava au petita i actualment és un “au capaç de volar amunt”- no són paraules menorquines és una pardalada[3] ben grossa.. Alcover i Moll documenten tres refranys menorquins que tenen aquesta paraula : «Val més un aucell en sa mà, que deu mil qui volen», «Sa coa fa s'aucell», «Dos aucells a una espiga, no lliga».


El Diccionari Català Valencià Balear defineix pardal com:”Ocell de diferents espècies del gènere Passer, de la família dels fringíl·lids; cast. Gorrión” i diu “ El pardal comú del nostre país és l'espècie Passer domesticu (pir-or., or., occ., men.). El petit o molt jove d'aquesta espècie s'anomena a Menorca pardal culot” .Quan el significat de Pardal de moro a Menorca diu: ‘ocell de l'espècie Passer montanus. ‘ . En la tercera accepció dóna el següent significat ‘Ocell en general ,cast. Pájaro’, però només li dóna aquest significat a Eivissa i València ; i a mi em sembla evident que a Francesc de B. Moll -que era germà de Josep Moll, gran apassionat de l’ornitologia, autor del primer llibre sobre aquest tema escrit a les Balears “Las Aves de Menorca” (1957) i de molts del dibuixos del DCVB, especialment els d’aus i altres animals- li semblaria un greu empobriment lèxic i una pèrdua evident de la cultura ornitològica menorquina comprovar que a la nostra illa la paraula “pardal” està agafant també aquest significat genèric. Significat genèric que posa de manifest, al meu entendre, la incapacitat que tenim avui en dia els “urbanites” per distingir una espècie d’una altra.

Vull transcriure les paraules que escriu Andreu Crespí al seu llibre Defalliment, Memòries de Miquel Costa i Llobera posant-les en boca de l’anomenat Princep de les nostres lletres:” Anys més tard, quan era un estudiant a Madrid o a Roma, parlant amb els companys de classe me n’adonava que ningú no sabia el nom dels arbres i les plantes del seu poble, de la seva regió. Ni el nom dels ocells no coneixien!. I així i tot, en aprovar els exàmens es consideraven savis i miraven des d’una alçada infinita l’home del carrer, el manobre que bastia les nostres cases enfilat en els bastiments de les obres”.

Jo mateix em sorprenc a vegades somrient o mirant estúpidament des d’”una alçada infinita” a bons professionals, com quan així em mir a un gran fuster que té llistes d’espera d’anys per donar abast a les seves comandes i que a vegades presenta factures a l’empresa per la qual treball. Aquest fuster ha trobat una original manera de no deixar-se cap hac: escriure-ho tot amb h. Per açò me sembla molt interessant l’article “No compliquemos la ortografía” de Francesc de B.Moll ( El Correo Catalán 17/6/1964 ) en que deia :”Las lenguas meridionales- el español, el catalán y , principalmente el italiano- han demostrado tener un sentido práctico muy estimable al eliminar complicaciones que no sirven más que multiplicar los suspensos por faltas de ortografía. El italiano ha llevado su sano fonetismo hasta el punto de eliminar la “h” (salvo en los rarísimos casos en que tiene un valor diacrítico). Pompeu Fabra quería adoptar la misma medida radical en catalán, pero topó con duras resistencias que no llegó a dominar”.

Jo som, doncs, contrari a la lletra h, primer per la meva condició de despistat i en segon lloc per semblar-me una lletra absolutament classista que sempre dóna ocasions per riure’s dels que senzillament han tingut menys oportunitats formatives.

Però tornant a la paraula “pardal” vull fer notar que a ”Aprenent a rallar en pla” m’agradarà referir-me a l’autoritat d’Antoni Febrer i Cardona i de Julio Soler, perquè, essent aquests dos filòlegs parents del segle XIX dels llinantges més rancis de Maó (Julio Soler fou fins i tot fundador del Casino Mahonés), esper que ni els meus amics d’ICM gosin a discutir el seu criteri. Doncs bé, cap dels vocabularis i diccionaris pre-normatius que he consultat (Febrer i Cardona 1761-1841), Julio Soler (1858), José Hospitaler (1869), Joan Benejam (1885) i el vocabulari Castellà-Menorquí-Francés de SFS de 1902 confonen pardal amb “pajaro”, tots ho tradueixen per “gorrión”. Per suposat tots documenten la paraula aucell, però no hi ha massa coincidència en l’ortografia (Benejam i Hospitaler (aucell), Julio Soler (aussell), Febrer (aucèll), SFS (ausell).

Per cert, ja he dit que aquest bloc està pensat per fer preguntes, no per donar respostes: ¿me sabríeu dir qui és SFS autor del vocabulari Castellà-Menorquí-Francès publicat per Salvador Fábregues l’any 1902?, ¿és el mateix Fábregues?.

Pens que si la gent tendeix a donar el nom genèric de pardal a tots els ocells és perquè el pardal és el que millor s’ha adaptat a viure a prop de l’home; segons Joan Mayol és un ocell sedentari que arribà a les Balears amb l’home prehistòric. Maluquer (El Ocells de les Terres Catalanes 1973) ens diu que “és el moixó més conegut, puix que a diferència de tants d’altres ocells, conviu amb l’home i sap aprofitar-se d’aquest veïnatge furtant-li grans, niant a recer de casa seva i seguint-lo a les noves terres que colonitza, com s’ha esdevingut als Estats Units, a Austràlia i a Nova Zelanda, on el pardal constitueix una autèntica plaga”.


A Mallorca el pardal ha perdut el seu nom original per culpa del seu ús eufemístic i Moll ens adverteix:“La frase que es troba en el missal montserratí, al càntic de comunió del tercer trimestre de Quaresma:”El pardal troba una casa, la tórtora el seu arbre on posar els seus nius”, llegida a Mallorca provocaria una franca rialla en les persones comprensives i una reacció d’escàndol en les més senzilles i timorates”. És per açò que Mayol comenta que “els pagesos diuen que els gorrions dels arbres són gorrions barraquers i els de les cases teuladers. De fet no hi ha cap tipus de distinció entre els dos , i el nom de barraquer el reservarem per una altra espècie”. En tot cas, el passatge del missal posa de manifest, més encara, el gran nivell d’humanització al que ha arribat el pardal.

Joaquim Maluquer ens explica que també a l’Alguer a tots els ocells en diuen /paldals/, la generalització que voldria evitar a Menorca i que també havia estat documentada per AlcM a Eivissa i València.

De Coromines ens interessa l’etimologia i gràcies a ell sabem que “ocell correspon a AUCELLUM, forma provinent d’AVICELLUM amb una síncope antiga, mentre que en el cas d’ausell la síncope fou d’una data posterior. Per un encreuament entre aquestes dues formes, ocell i ausell, i potser també amb un cert ajut de part d’au (puix que auzell s’analitzava com a devirat d’au) es va originar ja en data antiga la variant aucell.”

També ens diu que a les obres del valencià Sant Vicent Ferrer es troba regularment ocell, amb algun cas esporàdic d’auzell, malgrat que, com ja ens informava Moll, aquest mot no s’usa popularment a València, havent-se perdut la seva vitalitat enfront de pardal i, com el senyor que corregí al meu fill, alguns valencians el consideren propi del principat. En el Tirant lo Blanc també hi trobam ausell de rapina (cap.373, veg. n 2). Estic segur que la mateixa gent que s’ofèn quan hom diu que Sant Vicent Ferrer (fill de gironí) i Joanot Martorell predicaven o escrivien en llengua catalana, és la mateixa que considera ocell o ausell paraules no valencianes.

Referent a l’aspecte semàntic Coromines també ens fa una observació interessant: “..s’ha fet notar que en el passatge de Ramón Llull, Contempl. 109,6 (“Si’ls aucells qui són pocs vencen les aus que són grans”), aucell significa au petita (AlcM), però encara que d’allí hom pugui deduir que Llull distingeix entre ocell ‘moixó, ocell petit’ i au ‘ocell gran’ (la distinció que fa el castellà), seria igualment acceptable la interpretació que Llull hi usava ocell i au com a noms genèrics i que emprava totes dues paraules molt probablement per a no repetir una d’elles, és a dir doncs per raons estilístiques. En Meravell I, 106.4, ocell és usat com a nom genèrics en definitiva(“e en ambdosos fo exalçada la humana natura sobre totes les bèsties, e los aucells,plantes) i au amb igual valor en Blanq II 191.5 (infra) com en els altres escriptors medievals”.

Per a la identificació del pardal em serviré de la guia de Lars Jonsson (Aves de Europa 1993),que és la que empra la meva dona, la biòloga ambiental de la casa ; que ens explica del canvi de coloració del mascle durant la muda. Transcric en castellà per evitar imprecisions en la traducció dels colors: “El macho tiene el babero negro, el píleo gris plomo y una franja marrón hígado que se extiende desde el ojo hasta la nuca. La hembra es de un gris ante indeterminado. Cuando las aves mudan Ago-Oct, los machos adquieren un plumaje más ante parduzco en el cual el negro “babero” queda parcialmente oculto por márgenes pálidos mientras que el gris y el marrón hígado de la cabeza se tiñen de ante; estos márgenes se van desgastando poco a poco hasta que, a principios de verano, los gorriones muestran su coloración más brillante.”


Us adjunt dos enllaços d’un mascle i una femella , i la il·lustració del pardal feta per Josep Moll al DCVB.





[1] Faré al llarg de l’article trascripcions utilitzant pseudo-codi fonènic per evitar problemes tipogràfics i per facilitar la lectura als no iniciats
[2] El Diccionari Alcover-Moll es refereix a Es Castell amb el seu antic nom oficial VillaCarlos
[3] Reconec que l’expressió no és menorquina però sí molt expressiva.

EL SAFAREIG ON VAIG APRENDRE LES PARAULES QUE ENYOR

Promet no publicar més fotografies, però una afectuosa nota rebuda de na Magda Marroquín Camps, que té una vinya davant del safareig on vaig aprendre les paraules que estim, m'ha fet entrar ganes de publicar aquestes fotografies del safareig i d'una posterior menjada a la morera que hi havia (hi ha) suvora.

Açò sí que era xalar i no el que feim a les piscines amb "skimmers" i "sumideros".

Jo som el de la roda, per si no em coneixieu.

¿Tenen "dui" les piscines?

Trob que som una persona sensibilitzada amb el problema de l’aigua, enguany he fet una reforma a la meva casa i he fet certs sacrificis estètics per aprofitar al màxim les aigües pluvials, però ahir vaig fer una bona endemesa. Som una d’aquestes persones producte de la societat de consum que, com diu el meu sogre, tenim comoditats de rics de les que no podem gaudir perquè no ho som rics. Fa quatre anys que tenc una piscina i encara no record cap moment en que m’hagi pogut jeure a prendre el sol. Vaig fer la piscina a un tros del trast de la casa que per desgràcia vaig heretar dels meus pares. Dic per desgràcia perquè els meus pares van morir molt joves i com comprendreu m’estimaria més que la meva casa fos encara la seva.

Però tornem a l’endemesa, així a part de parlar de lèxic potser també evitarem que la gent tudi (Mall) aigua d’una manera tan absurda com ho vaig fer jo ahir.Fa devers un mes se’m va rompre un “skimmer” ( agrairia suggeriments per referir-me a l’invent amb una paraula més nostra) i per açò l’aigua de la piscina es va embrutar molt. Els entesos en piscines me van suggerir que fes la primera neteja després d’arreglar el problema posant la vàlvula de sis vies en posició de buidat. Jo em pensava que la piscina només es buidava quan la bomba estava en funcionament i després de fer net la piscina vaig aturar la bomba i me’n vaig anar sense modificar la posició de la vàlvula de sis vies. Al cap d’una estona me’n vaig adonar que el nivell de l’aigua havia baixat molt i me va saber molt de greu.

Ahir no me’n podia envenir del mal pas i vaig comentar-ho amb un familiar que em va dir que l’aigua probablement se n’havia anat pel “sumidero”. Jo no sabia que les piscines tinguessin tal cosa, però en qualsevol cas vaig pensar que “sumidero” no em semblava una paraula massa catalana

Tot d’una, i com que feia uns dies havia pres unes notes sobre la paraula “fibla,” vaig pensar que potser aquesta podria ser una paraula adequada per referir-me al mal dit “sumidero”, però no m’acabava de satisfer. Després de rumiar-hi un poc més vaig pensar en el safareig de Ses Quarterades i me’n vaig enrecordar que tenia un dui que quan s’obria feia corre l’aigua pels canals que regaven mig llogaret. Era molt divertit amollar qualque vaixell de joguet (Maó:jogueta) i veure com la corrent se l’enduia moltes tanques enfora de l’hort on hi havia el safareig.

Just vaig arribar a casa vaig dirigir-me als prestatges on hi tenc els diccionaris i vaig cercar dui al diccionari Alcover-Moll (AlcM) i açò és el que vaig trobar:

DUI m. 1. Forat d'una bóta, al qual s'aplica el grifó per a treure el vi, o l'estaca o tap per a impedir que surti (Mall.); cast. piquera. Tretze bótes més..., totes buides y sense cadireta ni estaca en el dui, Rosselló Many. 145. 2. Tap de fusta que apliquen al forat de la bóta per on ha d'eixir el vi (Mall.); cast. canillero. 3. Forat que hi ha en el fons de la barca, a l'endret del banc de proa, i que serveix per a escórrer l'aigua que ha entrat dins l'embarcació; va tapat amb un tap de suro (Blanes, St. Feliu de G., Canet de Mar, Barc., Tarr.). Estàvem atrafegats passant revista a l'embarcació. Ja heu tapat es dui?, Ruyra Pinya, i, 21. Vaig acostar-me... al seu llahut a l'hora justa que anava a varar... Enseua 'ls pals, que jo taparé 'l duy, Manuel Vilà (Catalana, i, 235). Fon.: dúј (or., bal.). Var. form.: duell, duïll. Etim.: de duïll, per pèrdua de la -ll final darrera i, i per desplaçament de l'accent (com en cuína > cúina, cruïlla > crúia, etc.).

Em va semblar sorprenent que sent Francesc de B.Moll ciutadellenc no es referís a dui amb el significat de forat dels safareig que serveix per obrir l’aigua als canals de regadiu , i a la vegada meravellós que estàs documentat amb un significat tan semblant a tants llocs del domini lingüístic de la llengua catalana(Mallorca, Blanes, Sant Feliu de Guixols, Canet de Mar, Barcelona, Tarragona).


Després vaig cercar el significat d’una de les variants de formació “duell”, i açò és el que vaig trobar:


DUELL m. 1. Cubell, cossi per a rentar o bugadejar la roba (Campmany, Val.); cast. cuenco, cuezo. 2. Forat que tenen a la part inferior certs recipients (bóta, cup, cossi) per a donar sortida al líquid que contenen (Calasseit, Maestr., Cast., Val., Al.); cast. piquera, canillero, desagüe. 3. Cadascun dels dos forats amb estaca per a tapar-los, que es fan al fons del safareig i serveixen per a buidar-lo (Torre de l'Espanyol). 4. Forat fet al fons de la barca per a desaiguar-la (Maestr.). 5. fig. Anus (Dénia, Cocentaina). 6. Fusteta per a tapar el forat o espirall de la bóta (Vimbodí). Fon.: duéʎ (or., occ., val.). Var. form.: dull, dui. Etim.: del llatí *ducĭcŭlu, ‘conducte petit’

Fixau-vos amb la tercera accepció: ¿No us fascina la grandesa de la nostra llengua? . El més gran diccionari que s’hagi fet en qualsevol llengua no ho reporta ,però els pagesos de Torre de l’Espanyol (municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre , al límit amb el Priorat, situat a l'esquerra del riu Ebre, als vessants septentrionals de la serra del Tormo i als meridionals de la serra del Rovelló) i els de Ciutadella, com l’amo en Joan Febrer de Ses Quarterades, empren variants de la mateixa paraula per referir-se al forat per buidar l’aigua del safareig.

Açò em dur a fer la següent consideració: tenc a ma casa el Diccionari Alcover-Moll, el Coromines, la primera edició de la GEC i el Pompeu Fabra, els guard com les meves més importants possessions: el tresor lèxic de la nostra llengua. Fa uns anys Enciclopèdia Catalana em feu l’oferta de canviar-me l’edició de l’enciclopèdia que tenc per una edició actualitzada. No ho vaig acceptar, m’agradarà mostrar-li qualque dia als meus fills que el seu avi, que fou qui comprà la GEC, estalonà aquesta gran obra des del primer dia, però pens que avui en dia té més sentit subscriure’s a l’edició electrònica.

El Diccionari Alcover-Moll és el regal de “parella de fet” que li vaig fer a la meva germana i esper que qualque dia, si la meva economia m’ho permet, pugui repetir aquest regal -amb o sense matrimoni- amb els meus fills, serà la meva manera de passar-los a ells la flama de la llengua i m’agradarà regalar-los una còpia de l’edició històrica. Però, ¿no trobau que Alcover i Moll haguessin desitjat que les edicions electròniques dels seus diccionaris fossin permanentment actualitzades seguint el seu esperit i objectius? . Jo trob que s’hauria de fer encara que d’identificàs clarament el que és actualització del que és redacció original.

El Diccioonari de l’Institut d’Estudis Catalans recull:


dull m. Forat del fons d'una barca, que va tapat amb un tap de suro, i que serveix perquè, un cop treta aquesta del mar, s'escoli l'aigua embassada. Forat que es fa a la bóta per treure'n vi.

El Diec no recull duell.

Sé que l’AlcM no és un diccionari normatiu, però ¿em sabríeu explicar perquè Moll definí la grafia dui i en canvi en la grafia “dull” ens remet a “dui”?


DULL m.: V. dui i duïll
(AlcM)

Finalment, ¿trobau que tenen dull les piscines?- Jo trob que sí però sincerament no sé on és, no sé si el forat que serveix per fer net el fons és també el dull.