dimecres, d’abril 04, 2007

La llibertat en el sistema educatiu, unes observacions per n’Antoni Camps.

Aquest article és un aclariment de posicions a un post meu fet en el bloc de n’Antoni Camps.

Començaré situant els lectors explicant que en Toni i jo som amics des de l’adolescència i ens uneix una gran amistat des de la infància amb n’Oscar Allés. Amb en Carlos Maceda som primer ex-companys i amics de curs de La Salle de Maó i del Joan Ramís i Ramís, i després cunyats. A més en Carlos també és el meu misser; i ara que us he situat anem per feina:

En primer lloc dir-te, Toni, que , si bé em costa entendre com es poden proclamar defensors del menorquí o del mallorquí aquells que s’anomenen amb el més rancis llinatges de les Balears, però no parlen els nostres dialectes als seus fills- i d’aquests n’identific molts entre els dirigents del PP de Maó i de Palma-, no consider que rallar en pla amb els propis fills sigui cap garantia de respecte i consideració a la nostra llengua. De fet sobre els meus majors de Ciutadella et puc dir que són (o eren) unes bellíssimes persones, dignes de tota consideració i estima, però també que sempre he tingut la sensació que per ells açò de rallar en pla és un simple qüestió accidental que no els impedeix ( o impedia) sentir un gran menyspreu comparatiu del català (si vols de Menorca) envers el castellà.

I no en parlem de l’expressió escrita de la nostra llengua!: a ma mare, que em rallava sempre ciutadellenc, no li agradava gens al principi- després s’hi va haver d’acostumar- que jo li deixés notes dirigides a ella en català (si vols de Menorca). De què no li agradés que li escrigués en català no en tenen cap culpa el filòlegs. La culpa la tenia el seu analfabetisme: ma mare era-com moltíssims menorquins encara són- analfabeta en la seua pròpia llengua. Dir açò no és cap falta de respecte pòstum cap a ella, és la constatació d’un fet en relació al qual ella no en tenia cap culpa, en tot cas la culpa la tenia un règim del qual, per cert, el president fundador del PP en va ser ministre.

Insistint en la mateixa idea t’he de dir que me’n record que un dia vaig enviar una carta en català (sí, de Menorca...) a un major meu i es va pensar que ho havia fet per provocar-lo.

Em fa l’efecte que del lògic malestar provocat per l’analfabetisme de què et parl- que inexplicablement no es dirigeix mai contra els que el van provocar- el teu partit en sap treure profit electoral.

De què els meus majors no valorassin gens la seua llenguatampoc se n’ha d’estranyar ningú, tenint en compte que dues o tres generacions dels homes es van educar al Col·legi Salessià, i sabent que, per exemple, l’any 1.967 el Director d’aquest col·legi, el P. Manuel Pujol deia a les pàgines de El Iris:-“...la solución definitiva (pel desconeixement del castellà a Ciutadella) sería que los padres empezaran a hablar el castellano a sus hijos en vez de ciudadelano..”

I amb aquest comentari no atacac l’obra salessiana, perquè sé que fou un altre seguidor de Don Bosco, en Pere Melis, qui a partir de 1.981 va fer una de les millors feines de divulgació de la nostra llengua. Simplement he volgut constatar que els menorquins han estat educats durant molt d’anys per no estimar la seva llengua.

Vull deixar clar el meu reconeixement a la família salessiana - de la qual me’n sent membre com ex-alumne, ex-fill d’alumne, ex-net d’alumnes, i espòs d’ex-professora; si m’ho permets) ; i dir que sempre he criticat severament a la Salle, perquè sent un col·legi que ha sabut col·locar un club a l’ACB, no ha estat mai capaç de crear un esperit de germanor i una obra social ni remotament semblant a la de la UAAAASS.

Les majors de la meva família no foren educades a CALOS, lògicament , però sí a escoles de monges, i fou Mons. Jesús Enciso, bisbe de Mallorca, qui va dir allò de “los peores enemigos del mallorquín son las monjas” quan el 1961, la clerència, però sobretot les monges, desobeiren la seva pastoral de novembre de 1.961 en que s’ordenava que la catequesi de les parròquies i dels col·legis de l’església es fes en mallorquí, després de raonar-ho amb bons motius pedagògics i pastorals.

Me sembla que a Menorca no devien ser les coses gaire diferents que a Mallorca i, sent les coses així, tampoc no és d’estranyar que mai hagi notat gens d’estima cap a la nostra llengua entre les meves majors.

Així que, Toni, l’argument de què estimes el menorquí perquè el parles amb el teu fill, no em diu res, perquè està plegat de menorquins que fan el mateix i no s’estimen gens la seva llengua, més aviat la menyspreen.

L’únic dels meus majors que estimava el català era el meu segon pare, que matrimonià amb la meva mare a resultes de les visites setmanals que feia a Ciutadella per anar a estudiar la història i la llengua de Menorca amb Mossèn Fernando Martí i Camps . En Carlos Mir, a part d’economista cap de l’Administració d’Hisenda de Menorca, fou professor d’anglès, francès i italià de l’Institut Joan Ramís i Ramís de Maó, i parlava perfectament alemany. El seu cosmopolitisme el permetia entendre que no hi ha res més provincià que el menyspreu per la pròpia cultura.


Però tornant al tema de l’educació dels nostres dies, només dir-te que no m’has resolt el problema d’aprendre a resar en català a La Salle perquè, segons el projecte lingüístic del centre, el meu fill no aprendrà a resar en vernacle, tal i com prescriu el Concili Vaticà Segon.

Aquest model trilingüe per assignatures no serveix. Esper que no m’aconsellis que sigui jo, o la meva dona – que, per cert, a part de biòloga i mestre, té el DEI (Declaració Eclesiàstica d’Idoneïtat per a l’ensenyança de la religió a primària i ESO) - qui ensenyem a resar al meu fill en català. Tampoc esper que m’enviïs a catequesi a aprendre a resar en català, perquè aquesta visió de la religió com a cosa íntima i domèstica que no s’ha d’ensenyar a l’escola, sinó a les parròquies, és la pròpia del enemics de l’escola concertada catòlica.

No m’acosellis tampoc canviar de centre perquè em fa l’efecte que en els projectes lingüístics de la resta de centres concertats de Maó la religió també és en castellà. I per favor, no m’enviïs a l’educació pública perquè entenc que el desig de què els fills sapin resar en català no hauria de foragitar a ningú del model educatiu concertat.

El que em preocupa de vosaltres no és l’estalonament del model trilingüe. El que realment em preocupa és la defensa del principi de dret suprem de l’elecció de l’educació dels fills pels pares. Aquest sistema és pervers: segons aquest principi els pares de La Salle Maó haurien de poder escollir que el model educatiu lingüístic fos exactament el mateix amb el qual ens educaren als de la meva generació a La Salle. I saps perquè dic que seria pervers?- Seria pervers perquè aquell model ens feia a tots absolutament analfabets i incompetents en llengua catalana, incloent-m’hi a mi el primer que vaig treure “Sobresaliente” de català a vuitè. Vaig treure “sobresaliente” perquè, com saps, passava els estius i caps de setmana a Ses Quarterades i tenia certs coneixements d’eines i feines del camp, i a més me sabia els protocols de les Festes de Sant Joan de memòria; i per açò era molt ben valorat , malgrat que d’escriure no en sabia gens, com tots el meus companys, que tampoc en sabien.

Com que ets home d’església li pots demanar si dic la veritat a Mossèn Josep Manguan, que era el professsor de català que ens rebia en arribar a l’Institut, i et podrà donar notícia de la ben coneguda incompetència lingüística del alumnes que arribàvem de La Salle. I vull eximir de culpa a na Joana Coll, la professora de vuitè, perquè difícilment podia fer gaire cosa tenint en compte que arribàvem dels cursos anteriors sabent cantar l’himne del Barça per tot coneixement. En Carlos te’l cantarà bé, si vols, malgrat que és del Madrid.

I encara insistiré més: si s’hagués donat l’opció d’escollir a ma mare abans de casar-se amb en Carlos, probablement hagués escollit que jo i la meva germana fóssim analfabets en la nostra llengua i que no rebéssim l’assignatura de català, per més que llavors es deia ‘Lengua y Cultura Balear’.

L’escola ha de posar les bases per permetre que els infants i joves puguin ser lliures en la vida adulta, però no som gaire partidari de les llibertats d’elecció del pares, ni de la llibertat d’elecció dels alumnes. No som partidari de què un pare elegeixi si educa el seu fill a l’escola o a ca seva, de si considera que el seu fill ha d’aprendre castellà o no, de si ha d’aprendre anglès o no , de si ha d’aprendre matemàtiques o física o no, o de si ha de dominar el català o no . Som molt radical perquè consider que ni pares ni alumnes haurien de poder escollir si volen aprendre a tallar una taronja amb coberts, o a servir-se lletuga fent pinça amb dues culleres.

Som així de radical perquè en açò ens hi va la llibertat i la igualtat d’oportunitats en la vida adulta, que és el realment important.

En ocasions m’he vist en inferioritat de condicions per no saber-me servir la lletuga fent pinça amb les culleres i, fora bromes, en la curta època que vaig ser directiu d’una gran empresa (ho vaig deixar degut a què els constants viatges no em permetien atendre correctament a la família, jo vivia fora de Menorca i ells aquí) , vaig veure amb tristesa com gent que havia treballat molt dur per treure’s una carrera- fent feina de cambrer o de manobre per poder-se pagar els estudis- després tenien dificultats d’integració amb la resta de directius per no saber-se comportar a la taula.


El què és important és assegurar la llibertat futura del fillets evitant la fractura social i deixant de banda les fílies i fòbies del pares. El que s’ha d’assegurar és que, d’adults, els que ara són fillets tenguin la llibertat d’ escollir rallar o escriure en català, en castellà, o en anglès; però només tindran aquesta llibertat si primer han passat per l’obligació de dominar profundament aquestes llengües. Si no estan obligats a dominar-les profundament no en tindran cap de llibertat d’elecció.

La gent ha de tenir dret al “disfrute pacífico de la cosa”, és a dir, d’anar a l’administració i emprar la llengua que vulguin per dirigir-se als funcionaris, i de no crear situacions violentes per ningú. Cap persona que vol rallar en català no s’hauria de veure sotmès a la violència de demanar que li llevin el funcionari que té davant i li canviïn per un altre per poder exercir els seus drets lingüístics. Açò sempre provocarà , o bé la renuncia els drets lingüístics; i em sembla injust, o violència psicològica quan no es vulgui renunciar, i açò també em sembla injust.

Hauríem d’aspirar a un futur en el qual estàs garantit que els meus fills, si arriben a ser biòlegs ambientals, com sa mare, poguessin redactar un estudi d’impacte ambiental per a les seves cosines en llengua castellana, si elles com a clientes així ho desitgessin; i en el que les filles d’en Carlos fossin capaces de redactar un contracte en català pels meus fills, si arriben a ser bons juristes com el seu pare i avi. El que seria injust, i podria generar sensació de fractura social, és que sent els cosins bons professionals, se n’haguessin d’anar a la competència per obtenir els documents en la llengua que desitgessin, i jo tenc la sensació que el preu d’evitar la fractura social sempre l’acabam pagant els que volent un contracte en català, ens resignam a rebre’l en castellà per no provocar conflicte; els mateixos que volent rallar en català a una reunió de CAEB o d’ASHOME hem d’acabar fent-ho en castellà per evitar situacions violentes; i els que òbviament sempre acabam canviant de llengua per parlar amb els metges.

I és possible que em parlis del desencertat reglament lingüístic del Consell, que només serveix per onar-vos arguments per sostenir que la llengua discriminada és la castellana, quan és evident que qualsevol castellanoparlant pot viure perfectament tota la vida a Menorca sense rallar en català , i en canvi a un menorquí li seria pràcticament impossible passar un dia feiner sense rallar en castellà (potser tu sí pots, que fas feina a una escola, però no jo que treball a una empresa).

Jo no puc rallar en català ni en el parlament del sopar de Nadal de la petita empresa on treball. Em sap greu que açò sigui així, però no me n’estir els cabells. L’únic que deman és que en el sistema educatiu ens deixem de drets d’elecció i es posin les bases que permetin que el meu fill pugui rallar en català en el parlament de Nadal de la seva empresa en el futur. Si no posam aquestes bases el català serà, en la pràctica, una llengua més proscrita en l’ús públic –però també en el privat- que en el temps d’en Franco.

Anem vius amb la llibertat d’elecció:duita aquesta llibertat a segons quin nivell, o els meus fills, o els d’en Carlos, hauran de sortir de La Salle, i açò sempre provocarà disgust i factura social, perquè la Salle és la meva escola i també la d’en Carlos. A més de fractura social ens provocarà un greu problema logístic, perquè en Carlos i jo ens ajudam a traginar al·lots.

Trob que hi ha una cosa que és evident: les persones que tenen el català com a llengua mare són quasi en el 100% de les ocasions bilingües a nivell verbal i, si no són analfabetes en la seva pròpia llengua- que ho són molt sovint- també son bilingües a nivell escrit. No passa el mateix -ni prop fer-hi- amb els castellans, així que si volem una societat bilingüe, en la que ningú no hagi de renunciar mai a la seva pròpia llengua per interactuar amb els altres sense provocar situacions violentes, s’han de focalitzar els esforços a incrementar la competència bilingüe dels castellanoparlants, perquè els catalanoparlants ja ho som tots bilingües, quan no som, insistesc, analfabets en català a nivell escrit i per tant monolingües en castellà.

Però jo trob que el bilingüisme “natural” de Matas i Melià, a diferència del bilingüime passiu d’Aïna Moll, consisteix en despreocupar-se de la possible fractura social, i en què “naturalment” els catalanoparlants en presència d’un castellanoparlant ha de rallar en castellà, què és el que s’ha considerat sempre de “bona educació” en les famílies “bien”.

Deman als lectors que disculpin la ridiculesa que vaig cometre en parlar del meu fill en el meu comentari del bloc d’Antoni Camps i que és la pròpia d’un pare a qui li cau la bava pel seu fill.

També vull donar l’enhorabona a n’Antoni Camps, perquè ningú dubta ja avui de què triomfarà en els seus objetius.

I finalment un comentari lèxic: a Menorca no es sol dir ‘mossèn’ per referir-se als capellans, solem dir ‘el Sr. Manguán’. o ‘el Sr. Fernando Martí’, com bé comentava Josep Maria Quintana en Aquella Nit d’Opera; però a mi em sembla molt indicat usar-lo en l’expressió literària perquè deixa molt més clara la condició de religiós de la persona que s’anomena.