dissabte, de maig 06, 2006

Contra la generalització del mot "pardal".


Quan tenia tres anys vaig haver de passar una bona temporada a casa d’una tia meva degut a un problema de salut de mon pare a resultes del qual desgraciadament fallí. Aquella temporada la germana de mon pare m’ajudava a vestir-me i desvestir-me i solia referir-se eufemísticament al meu membre com l’”aucellet”, i com que amb el temps la cosa no s’ha posat per galejar moltes vegades me’n record d’aquella expressió.

El cas és que no fa massa, enmig d’una reunió, el meu fill de cinc anys va fer un comentari sobre un aucell utilitzant aquesta paraula, i un dels adults presents el va corregir amb molta remelsa dient-li que “ocell” no era una paraula menorquina i que a Menorca es deia “pardal”. En sentir aquell comentari, immediatament, i abans de poder intel.lectualitzar cap idea, em va venir al cap la imatge del ropit, i veient qüestionada la menorquinitat d’una part petita, però molt íntima del meu ésser, em vaig sentir ofès, i per açò, quan vaig ser capaç d’articular una oració, vaig replicar, ben alçurat, que un pardal no és més que una casta d’ocell . La vehemència que vaig posar en la meva rèplica em resulta, ara que estic asserenat i som capaç d’explicar-me la seva arrel psicològica, absolutament còmica.


Una possible discussió sobre l’ortografia o la fonètica de la paraula ocell hagués pogut ser un tema interessant. De fet segons el Diccionari Alcover-Moll la pronúncia /auséll/[1] (la primera a és neutra ) està documentada a Ciutadella, Ferreries, Migjorn-Gran i Sant. Lluís, i la pronúnica , /usell/ a Fornells de Men., Mercadal, Migjorn-Gran, Villa-Carlos[2], Sant. Climent i Sant. Lluís ; i jo asseguraria que la meva tia pronunciava /usellét/, així que en la meva modesta opinió el tema és fins i tot controvertit si s’analitza només des de l’àmbit ciutadellenc. Tanmateix afirmar que “aucell” o “ocell” -que antigament significava au petita i actualment és un “au capaç de volar amunt”- no són paraules menorquines és una pardalada[3] ben grossa.. Alcover i Moll documenten tres refranys menorquins que tenen aquesta paraula : «Val més un aucell en sa mà, que deu mil qui volen», «Sa coa fa s'aucell», «Dos aucells a una espiga, no lliga».


El Diccionari Català Valencià Balear defineix pardal com:”Ocell de diferents espècies del gènere Passer, de la família dels fringíl·lids; cast. Gorrión” i diu “ El pardal comú del nostre país és l'espècie Passer domesticu (pir-or., or., occ., men.). El petit o molt jove d'aquesta espècie s'anomena a Menorca pardal culot” .Quan el significat de Pardal de moro a Menorca diu: ‘ocell de l'espècie Passer montanus. ‘ . En la tercera accepció dóna el següent significat ‘Ocell en general ,cast. Pájaro’, però només li dóna aquest significat a Eivissa i València ; i a mi em sembla evident que a Francesc de B. Moll -que era germà de Josep Moll, gran apassionat de l’ornitologia, autor del primer llibre sobre aquest tema escrit a les Balears “Las Aves de Menorca” (1957) i de molts del dibuixos del DCVB, especialment els d’aus i altres animals- li semblaria un greu empobriment lèxic i una pèrdua evident de la cultura ornitològica menorquina comprovar que a la nostra illa la paraula “pardal” està agafant també aquest significat genèric. Significat genèric que posa de manifest, al meu entendre, la incapacitat que tenim avui en dia els “urbanites” per distingir una espècie d’una altra.

Vull transcriure les paraules que escriu Andreu Crespí al seu llibre Defalliment, Memòries de Miquel Costa i Llobera posant-les en boca de l’anomenat Princep de les nostres lletres:” Anys més tard, quan era un estudiant a Madrid o a Roma, parlant amb els companys de classe me n’adonava que ningú no sabia el nom dels arbres i les plantes del seu poble, de la seva regió. Ni el nom dels ocells no coneixien!. I així i tot, en aprovar els exàmens es consideraven savis i miraven des d’una alçada infinita l’home del carrer, el manobre que bastia les nostres cases enfilat en els bastiments de les obres”.

Jo mateix em sorprenc a vegades somrient o mirant estúpidament des d’”una alçada infinita” a bons professionals, com quan així em mir a un gran fuster que té llistes d’espera d’anys per donar abast a les seves comandes i que a vegades presenta factures a l’empresa per la qual treball. Aquest fuster ha trobat una original manera de no deixar-se cap hac: escriure-ho tot amb h. Per açò me sembla molt interessant l’article “No compliquemos la ortografía” de Francesc de B.Moll ( El Correo Catalán 17/6/1964 ) en que deia :”Las lenguas meridionales- el español, el catalán y , principalmente el italiano- han demostrado tener un sentido práctico muy estimable al eliminar complicaciones que no sirven más que multiplicar los suspensos por faltas de ortografía. El italiano ha llevado su sano fonetismo hasta el punto de eliminar la “h” (salvo en los rarísimos casos en que tiene un valor diacrítico). Pompeu Fabra quería adoptar la misma medida radical en catalán, pero topó con duras resistencias que no llegó a dominar”.

Jo som, doncs, contrari a la lletra h, primer per la meva condició de despistat i en segon lloc per semblar-me una lletra absolutament classista que sempre dóna ocasions per riure’s dels que senzillament han tingut menys oportunitats formatives.

Però tornant a la paraula “pardal” vull fer notar que a ”Aprenent a rallar en pla” m’agradarà referir-me a l’autoritat d’Antoni Febrer i Cardona i de Julio Soler, perquè, essent aquests dos filòlegs parents del segle XIX dels llinantges més rancis de Maó (Julio Soler fou fins i tot fundador del Casino Mahonés), esper que ni els meus amics d’ICM gosin a discutir el seu criteri. Doncs bé, cap dels vocabularis i diccionaris pre-normatius que he consultat (Febrer i Cardona 1761-1841), Julio Soler (1858), José Hospitaler (1869), Joan Benejam (1885) i el vocabulari Castellà-Menorquí-Francés de SFS de 1902 confonen pardal amb “pajaro”, tots ho tradueixen per “gorrión”. Per suposat tots documenten la paraula aucell, però no hi ha massa coincidència en l’ortografia (Benejam i Hospitaler (aucell), Julio Soler (aussell), Febrer (aucèll), SFS (ausell).

Per cert, ja he dit que aquest bloc està pensat per fer preguntes, no per donar respostes: ¿me sabríeu dir qui és SFS autor del vocabulari Castellà-Menorquí-Francès publicat per Salvador Fábregues l’any 1902?, ¿és el mateix Fábregues?.

Pens que si la gent tendeix a donar el nom genèric de pardal a tots els ocells és perquè el pardal és el que millor s’ha adaptat a viure a prop de l’home; segons Joan Mayol és un ocell sedentari que arribà a les Balears amb l’home prehistòric. Maluquer (El Ocells de les Terres Catalanes 1973) ens diu que “és el moixó més conegut, puix que a diferència de tants d’altres ocells, conviu amb l’home i sap aprofitar-se d’aquest veïnatge furtant-li grans, niant a recer de casa seva i seguint-lo a les noves terres que colonitza, com s’ha esdevingut als Estats Units, a Austràlia i a Nova Zelanda, on el pardal constitueix una autèntica plaga”.


A Mallorca el pardal ha perdut el seu nom original per culpa del seu ús eufemístic i Moll ens adverteix:“La frase que es troba en el missal montserratí, al càntic de comunió del tercer trimestre de Quaresma:”El pardal troba una casa, la tórtora el seu arbre on posar els seus nius”, llegida a Mallorca provocaria una franca rialla en les persones comprensives i una reacció d’escàndol en les més senzilles i timorates”. És per açò que Mayol comenta que “els pagesos diuen que els gorrions dels arbres són gorrions barraquers i els de les cases teuladers. De fet no hi ha cap tipus de distinció entre els dos , i el nom de barraquer el reservarem per una altra espècie”. En tot cas, el passatge del missal posa de manifest, més encara, el gran nivell d’humanització al que ha arribat el pardal.

Joaquim Maluquer ens explica que també a l’Alguer a tots els ocells en diuen /paldals/, la generalització que voldria evitar a Menorca i que també havia estat documentada per AlcM a Eivissa i València.

De Coromines ens interessa l’etimologia i gràcies a ell sabem que “ocell correspon a AUCELLUM, forma provinent d’AVICELLUM amb una síncope antiga, mentre que en el cas d’ausell la síncope fou d’una data posterior. Per un encreuament entre aquestes dues formes, ocell i ausell, i potser també amb un cert ajut de part d’au (puix que auzell s’analitzava com a devirat d’au) es va originar ja en data antiga la variant aucell.”

També ens diu que a les obres del valencià Sant Vicent Ferrer es troba regularment ocell, amb algun cas esporàdic d’auzell, malgrat que, com ja ens informava Moll, aquest mot no s’usa popularment a València, havent-se perdut la seva vitalitat enfront de pardal i, com el senyor que corregí al meu fill, alguns valencians el consideren propi del principat. En el Tirant lo Blanc també hi trobam ausell de rapina (cap.373, veg. n 2). Estic segur que la mateixa gent que s’ofèn quan hom diu que Sant Vicent Ferrer (fill de gironí) i Joanot Martorell predicaven o escrivien en llengua catalana, és la mateixa que considera ocell o ausell paraules no valencianes.

Referent a l’aspecte semàntic Coromines també ens fa una observació interessant: “..s’ha fet notar que en el passatge de Ramón Llull, Contempl. 109,6 (“Si’ls aucells qui són pocs vencen les aus que són grans”), aucell significa au petita (AlcM), però encara que d’allí hom pugui deduir que Llull distingeix entre ocell ‘moixó, ocell petit’ i au ‘ocell gran’ (la distinció que fa el castellà), seria igualment acceptable la interpretació que Llull hi usava ocell i au com a noms genèrics i que emprava totes dues paraules molt probablement per a no repetir una d’elles, és a dir doncs per raons estilístiques. En Meravell I, 106.4, ocell és usat com a nom genèrics en definitiva(“e en ambdosos fo exalçada la humana natura sobre totes les bèsties, e los aucells,plantes) i au amb igual valor en Blanq II 191.5 (infra) com en els altres escriptors medievals”.

Per a la identificació del pardal em serviré de la guia de Lars Jonsson (Aves de Europa 1993),que és la que empra la meva dona, la biòloga ambiental de la casa ; que ens explica del canvi de coloració del mascle durant la muda. Transcric en castellà per evitar imprecisions en la traducció dels colors: “El macho tiene el babero negro, el píleo gris plomo y una franja marrón hígado que se extiende desde el ojo hasta la nuca. La hembra es de un gris ante indeterminado. Cuando las aves mudan Ago-Oct, los machos adquieren un plumaje más ante parduzco en el cual el negro “babero” queda parcialmente oculto por márgenes pálidos mientras que el gris y el marrón hígado de la cabeza se tiñen de ante; estos márgenes se van desgastando poco a poco hasta que, a principios de verano, los gorriones muestran su coloración más brillante.”


Us adjunt dos enllaços d’un mascle i una femella , i la il·lustració del pardal feta per Josep Moll al DCVB.





[1] Faré al llarg de l’article trascripcions utilitzant pseudo-codi fonènic per evitar problemes tipogràfics i per facilitar la lectura als no iniciats
[2] El Diccionari Alcover-Moll es refereix a Es Castell amb el seu antic nom oficial VillaCarlos
[3] Reconec que l’expressió no és menorquina però sí molt expressiva.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici