divendres, de maig 26, 2006

N’Antonio Alemany( i/o) en Pep Gonella es repeteixen.

Avui apareixia al Diari de Menorca una entrevista a Antonio Alemany, que conferenciarà aquest capvespre a l’Hotel Port-Mahón convidat per Iniciativa Cívica Mahonesa.

N’Antonio Alemany és el director que va permetre que durant setanta cinc dies de l’any 1.972 s’atacàs anònima i covardament a Francesc de B.Moll en les famoses polèmiques d’en Pep Gonella, deixaré que sigui el mateix Moll que ens les expliqui: “Per defensar la seva teoria dialectalista mallorquina contra l’imperialisme català, Pep Gonella embolicava una partida de teories i afirmacions en una confusió inextricable que demostrava un desconeixement absolut de la matèria. Com que m’al·ludia a mi com un dels responsables de la “catalanització” del mallorquí escrit, no vaig tenir altre remei que contestar-li. Ell va replicar; sortien espontanis a polemitzar, uns a favor, altres a favor d’en Gonella. La polèmica va durar setanta-cinc dies. Crec que deu esser la més llarga que s’ha tingut a Mallorca sobre un mateix tema.

Les raons-o desraons- d’en Gonella no resistien rèplica meva o dels meus partidaris. I encara que en contestar feia l’anguila per eludir la qüestió, se li veia la filassa i quedava al descobert. Per això la polèmica va acabar amb la derrota més vergonyosa d’en Gonella.

Com que tot junt formava un aplec d’objeccions contra nosaltres i de respostes a tals objeccions, que resultava instructiu, vaig reunir els textos de la polèmica en el volum 104 de la col.lecció “Les Illes d’Or”, on queda perpetuada la prova de la ignorància amb què els mallorquins formats a les escoles centralistes i anticatalanes s’atreveixen a opinar sobre el tema lingüístic de la nostra regió”.


...Qui en sap la prima, de la identitat d’En Pep Gonella, és n’Antoni Alemany, director del Diario de Mallorca. Ell sap qui és o qui són els qui escrigueren els quatre lamentables articles firmats per Pep Gonella. I ell ha sabut guardar bé el secret professional no revelant els noms vertaders de l’equip gonellístic. Perquè crec que realment En Pep Gonella començà essent un individu i acabà sent un equip[1]

Jo pens que des de llavors n’Antonio Alemany té una obsessió amb Francesc de B. Moll, a qui no perd ocasió d’intentar desprestigiar, com durant la visita dels actuals Princeps d’Asturies a Balears en que acusava a Francesc de B.Moll d’haver rebentat un sopar amb els actuals Reis d’Espanya de l’any 1975 i que Moll explicava perfectament en un dels fragments dispersos del frustrat volum tercer de les memòries[2]:”..Jo tenia poques coses a dir, sobretot quan veia la insubstancialitat, la reiteració i fins i tot la impertinència de moltes coses que es deien i que per al meu gust eren fora de lloc. La princesa les escoltava i comentava amb molta discreció i paciència admirable. Vaig resistir una llarga estona, però a la fi, cansat de sentir beneitures, vaig decidir anar-me’n. Ja eren les dotze i mitja, i excusant-me amb la poca salut que havia al·legat quan em convidaven, vaig dir a la princesa:
-Es mi hora. Si sus Altezas me autorizan, voy a retirar-me.

Da. Sofia es va aixecar, molt amable, i m’acompanyà fins a poques passes del princep; li va fer una senya i ell vingué tot amatent a donar-me una breu conversa de comiat. Durant aquella entrevista, algú va parlar de separatisme. El princep em va mirar i jo li vaig dir:
-Creo que en Mallorca no hay separatistas, però en Madrid hay quien hace cuanto puede para separarnos.

-¡Eso es lo que yo digo!-va exclamar Don Joan Carles, amb gran energia
.”

Jo trob que n’Alemany és un d’aquests que fa tot el que pot per separar-nos i, degut a que no ha deixat de repetir-se des de 1.972, no em molestaré en redactar un escrit de rèplica a la seva entrevista d’avui ni a les bajanades malintencionades que es publicaran sobre la seva conferència, senzillament em basta adjuntar-vos la carta que vaig publicar al Diari Menorca els dies u i dos de maig de l’any 2.005.

L’única cosa que lament és que el número 104 de la col.lecció “Les Illes d’Or” estigui exhaurit i que no formi part de la meva humil biblioteca, però sempre queda la municipal de Sant Lluís on podeu trobar el llibret amb una magnífica fotografia d’En Pep Gonella a qui haureu reconegut si avui heu anat pel Port-Mahón.

Carta oberta a Francesc Tutzo:(Diari Menorca 1 i 2 de maig de 2.005)

Savi senyor,

Dia 14 d’abril, després que s’anunciàs que el nou estatut inclourà la denominació de quatre modalitats lingüístiques insulars, vaig llegir un editorial d’El Mundo que me va deixar molt preocupat perquè en ell es colombra[3] una amenaça evident a la relativa llibertat que els catalanoparlants hem disfrutat en els darrers vint-i-cinc anys. Tots sabem que a Balears qui inspira i dirigeix realment la política del Govern és el vostre amic Antonio Alemany i els seus acòlits, per açò he considerat que l’editorial d’El Mundo, que està escrit en to imperatiu donant ordres a la vice-presidenta Rosa Estaràs, és per posar-nos a tremolar.

Conscient com som de l’amenaça que ens ve damunt i, tenint notícies de la vostra saviesa , volia demanar-vos que informeu al vostre amic Alemany que l’editorial d’El Mundo del passat 14 d’abril fa un parell d’afirmacions que no són prou precises:

No és exacte que a Menorca faci set-cents anys que la denominació que es dóna a la llengua sigui menorquí ,com afirma El Mundo. En tot cas és una de les denominacions, però no és ni molt menys “la denominació”, ni tan sols és la més normal. No fa falta ser savi per saber que les denominacions maonès o ciutadellenc són molt més corrents i populars, al manco a Ciutadella i a Maó. És més, a Ciutadella s’acostuma a dir que es parla “en pla”, que és una manera d’anomenar la llengua que sí que és segur que té set-cents anys perquè a la Crònica de Ramon Muntaner a part de dir allò de “... i així Menorca fonc poblada de bona gent de catalans com nengun lloc pot esser bé poblat”, s’hi pot llegir “hagueren un moro qui sabia parlar pla”.

Gràcies a l’escolarització en llengua catalana, que n’Alemany blasma en els seus articles, molts nins d’origen magrebí ja no són moros, sino àrabs que s’integren i viuen entre nosaltres. En Ramon Muntaner avui no es sorprendria de trobar un àrab que “sap parlar pla”.

Que la denominació maonès és ancestral ho podem saber, per exemple, gràcies als menorquins d’Alger, que es referien a la llengua que parlaven a Fort de l’Eau[4]com a “maonès”.

Endemés hem pogut llegir a Antoni Febrer i Cardona : “...Jó he intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorqína, no perqué considèrie qu’aquesta llèngua deguie el sèu origen a Menorca, sabènt molt bé qu’aquesta Ílla fonc fundáda per Valenciáns i Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua qui és la matèxa que nosáltres usám y antigament s’anomenáva Llemosina;...” .

Una simple ullada a la documentació lexicogràfica del filòleg de llevant permet comprovar que la denominació maonès era absolutament usual a finals del segle XVIII, i coneixent la idiosincràsia dels ciutadans de ponent no és gaire difícil inferir que a l’antiga capital de l’Illa havien d’anomenar a la llengua ciutadellenc.

Endemés amb la vostra saviesa seria bo que il·lustréssiu el vostre amic d’El Dia i als altres savis ponents del nou Estatut i els explicassiu que a Menorca no és que hi hagi com a mínim quatre o cinc denominacions per referir-nos a la nostra parla, és que hi pot haver fins a quatre o cinc modalitats lingüístiques diferents.

És evident que fonèticament com a mínim es diferencien de manera molt clara les modalitats de Maó, Ciutadella , es Migjorn i Ferreries.

Però és que entre el que parlen a Ciutadella i les nombroses modalitats linguïstiques que es parlen a Maó no només hi ha una diferència fonètica .Podeu assegurar, sense perjudicar la justa fama d’home savi que teniu, que si un ciutadellenc no sabés castellà i sentís parlar per IB3 a moltes persones de prestigi que diuen rallar[5] maonès, quedaria amb els cabells drets i seria incapaç d’entendre res.

Com a home savi que sou, heu de ser per força un home de memòria, per açò és molt important que recordeu al vostre amic Alemany un parell de coses que l’editorial d’El Mundo sembla ignorar.

Heu de recordar a Alemany que d’ençà que els jurats del regne de Mallorca enviarem l’any 1716 un escrit de queixa al Rei que deia, “... ha mandado la Audiencia que no se despachen letras o Provisiones, sino en lengua castellana, lo que tiene en gran desconsuelo e igual embarazo aquellos naturales que no se hallan bersados, ni por lo general entender el Idioma Castellano, y dirijiendose a los bayles de las villas y lugares las letras o provisiones y ordenes para las ejecuciones contraforenses y para las ynzidenzias de las causas ziviles y criminales se hallan con la dificultad de asertar en el cumplimineto de ellas por no entender lo que se les ordena ni encontrar fazilmente en los lugares quien se los explique...”, els catalano-parlants hem patit l’analfabetització sistemàtica i programada de moltes generacions que no pogueren aprendre a llegir i a escriure en la seva pròpia llengua a les escoles pràcticament des de la Reial Cédula de Aranjuez de 1768 fins a l’Ordre Ministerial de 25-X-1.979.

Endemés si es té en compte que el propi magisteri va ser víctima d’aquesta política d’analfabetització no és massa difícil entendre que, a pesar dels importants esforços fets pels docents, les condicions per a l’ensenyança de la llengua catalana no foren les millors quan s’introduí l’any 1.979 el català a l’ensenyament. Molts mestres i professors van haver de passar d’analfabets a ensenyants de català pràcticament d’un dia per l’altre. No va ser una pràctica estranya encomanar-li al professor que més sabia d’eines i feines del camp, o d’anar a pescar, l’ensenyança de la llengua catalana; segurament per l’afinitat que es veia en aquell temps entre els coneixements de les tradicions del sector primari i els de la llengua dels menorquins. Per açò els efectes de l’analfabetització s’han estès entre les generacions que sí han rebut ensenyament de català a partir de finals de l’any 1.979.

Vos sabeu que la gent que avui té el poder i la influència a les Balears, o bé pertany a la generació dels directament analfabetitzats en la seva època escolar, o a la dels que van ser escolaritzats en precari. Essent les coses així estranya la falta de prudència que molts tenen a l’hora de parlar de coses de llengua. Me fa l’efecte que la postura més sàvia per part del ponents del nou Estatut hagués estat deixar en mans dels veritablement entesos aquestes coses , com es va fer quan es va aprovar el vigent Estatut d’Autonomia, en el qual s’encomana a la Universitat de les Illes Balears tot el que es relaciona amb la llengua.

A part de l’analfabetizació, els illencs hem patit la prohibició de rebre els noms dels nostres avantpassats. La prohibició d’inscriure els noms en català al registres públics no s’aixecà fins l’any 1.977. Curiosament aquesta prohibició no feu a Mallorca, en l’àmbit domèstic de les famílies catalanoparlants, els mateixos i desastrosos estralls que entre les famílies menorquines, en les quals d’avis o besavis anomenats Josep, Xec, Tomeu, Pere, o Margalida vam passar a néts o besnéts anomenats José o Pepe, Paco, Tolo, Pedro o Margarita. Gràcies a Déu avui en dia, si bé molts no han trobat temps de passar pel registre civil a posar les coses en ordre, o fins i tot han considerat estrafolari canviar-se el nom d’un dia per l’altre; els fillets solen rebre els noms que eren normals entre els seus rebesavis, si no reben els que són normals a les telenovel.les sudamericanes .

I si quan naixíem no podíem rebre el nom dels nostre avis o besavis, en morir aquests no podíem escriure l’epitafi damunt la seva làpida en la llengua en què ens hi havíem relacionat sempre (Prohibició de la Junta del Cementiri de Barcelona de 1.868).

De prohibicions no n’han faltat de cap casta, per exemple: De parlar en català amb pena de pa i aigua a qui incomplís la prohibició (1751,art.10 del decret de visita dels Escolapis), de representar teatre en català ( Reial Ordre de 15 de Gener de 1867),de parlar en català per telèfon en inaugurar-se la línia Barcelona-Madrid (1896), que les persones jurídiques tenguin nom català (BOE 26/5/1938), de rotulació pública i comercial en català (1939), de les marques en català (1940), del cinema en català (1941), que els barcos tenguessin nom català (1945), etc.

A Balears no només s’ha prohibit l’ensenyança de o en català sinó que, fins i tot s’han arribat a aprovar normatives per ridiculitzar i a estigmatitzar els catalano-parlants si gosàvem utilitzar la nostra llengua, com l’Edicte del Gobierno Superior Político de Baleares de 22 de febrer de 1837 que deia: “...Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará a uno de sus discípulos , advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y éste á otro en caso igual y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando, asi como se ira ampliando el local de prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo a expresarse en castellano, y para conseguirlo mas pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privlegio, tal como el no recibir la sortija los lúnes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa”.

En relació a les Rondaies Mallorquines hem vist com la Delegación Nacional de Propaganda resolia l’any 1.947: “Autorizar en principio su publicación a reserva de cambiar el título por su traducción castellana adecuada y de que la obra vaya precedida de un prólogo en Español”.

L’any 1.956 la policia rebentava conferències, com la de Francesc de Borja Moll sobre “Menendez Pelayo i la llengua catalana” amb l’ordre del governador provincial que la conferència es fes en castellà.

I encara a l’any 1967 a les pàgines de El Iris s’hi podien llegir declaracions com les del P.Manuel Pujol,Director del Col.legi Salesià de Ciutadella, que deia “...la solución definitiva (pel desconeixement del castellà a Ciutadella) sería que los padres empezaran a hablar el catsellano a sus hijos en vez de ciudadelano[6]...En el presente año la dirección del colegio ha dado severas órdenes de que en las horas de clase los alumnos hablen castellano, amén de fomentar redacciones y el significado de la lengua oficial”.

La jurisdicció tampoc s’ha mantigut històricament al marge de la persecució dels catalanoparlants, la sentència de 13 d’abril de 1.901 declarava que “el significado de una palabra injuriosa en castellano no se desviaba porque se profiriera en Cataluña, aunque la lengua de la región le asignara otro significado distinto”. Ves a saber si ha estat en aplicació d’aquest principi jurisprudencial que recentment han condemnat a Joan Pons Anglada pel seu conflicte amb el regidor Casasnoves per unes paraules que en ciutadellenc són molt més toves que el significat que tendrien en una traducció castellana.

La base ideològica i sociològica per tanta malacriança no va desaparèixer per fat-i-fat[7] durant la transició. Tots sabem on és i que l’únic que ha canviat són les tàctiques, que ja no són tan gropelludes i ara es basen en el “divide y vencerás”..

A pesar que els enemics ancestrals de la llengua han guanyat en subtilesa, ha estat al segle XXI quan els catalanoparlants hem patit la pitjor infàmia que hem sofert en la nostra història i l’ha protagonitzada l’administració presidida pel company de bauxes d’en Jaume Matas, n’Eduardo Zaplana. No és casual que sigui el valencià el model proposat per El Mundo i que sigui l’administració valenciana la que aplica als valencianoparlants la mateixa doctrina en matèria d’adopció d’infants que aplica el PP als homosexuals.

Els catalanoparlants, pels governants valencians, som com les lesbianes: Podem criar els infants si en som els pares biològics, però ens nega la possibilitat d’adoptar-los si ens expressam en català amb els serveis socials de l’administració autonòmica.

L’Adminstració de Zaplana va aplicar aquest criteri a Josefa Ibáñez i Rafael Espí, un matrimoni de la petita localitat d'Agullent, a la Vall d'Albaida, quan ja havien estat sotmesos als preceptius informes psicològics i socials, que els va considerar idonis per a l'adopció i després d'haver fet el curs de preparació per a l'adaptabilitat de la seua futura filla, la seua petició va ser denegada per “dificultats en la comprensió verbal, ja que normalment s'expressen en valencià”. Era l'1 de febrer del 2000. El matrimoni va recórrer davant del jutjat de primera instància de València contra la resolució de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana, però el 3 d'octubre del 2002 aquest jutjat emetia una sentència en què donava la raó a l'administració. Aleshores van apel·lar a l' Audiència Provincial de València, i aquesta vegada sí, el veredicte els va ser favorable.

Tenint en compte tots aquests precedents històrics afirmar com deia l’editorial de El Mundo del passat 14 d’abril que “...el ninguneo de estas denominaciones (les de les modalitats lingüístiques insulars) y la consagración del catalán como lengua de estas Islas ha sido la percha a la que se han aferrado como lapas los catalanistas militantes para promover la más intensa campaña de ingeniería educativa y lingüística conocida en toda nuestra Historia”, és una afirmació d’una obscenitat tan gran que s’atraca a la pornografia.

Si hi ha hagut enginyers lingüistes a les nostres illes en els darrers anys és evident que, al costat del enginyers castellanistes que hem patit en els darrers tres-cents anys, els catalanistes han estat uns autèntics clarinets.

Trob que seria bo que explicassiu a n’Antonio Alemany que, mentre no el vegem escriure regularment en qualque cosa que no sigui castellà, és natural que els que volem viure en mallorquí, eïvissenc, maonès o ciutadellenc , en català en definitiva, tenguem molta més confiança en la doctrina dels Francesc de Borja Moll, Josep Grimalt, Marià Villangómez, o Pere Melis, que en la seva, i que ens és inevitable veure el seu discurs de defensa de les modalitats lingüístiques insulars com el propi d’un personatge maquiavèlic amb una capacitat per a la tergiversació i la conxorxa només proporcional a les extraordinàries dots d’orador que li atribueix en Pedro J.Bosch.

Josep Mir
Ciutadellenc de Maó.

[1] Moll Francesc de B.Els Altres Quaranta Anys. Editorial Moll 1975.
[2] Moll Francesc de B. Obres Compltetes I.Editorial Moll 2003.
[3] Colombrar, és un verb propi dels dialectes de Mallorca i Tortosa que després de la reforma de l’Estatut pot convertir-se en una paraula ilegal a Menorca, si s’aplica una política a la valenciana.
[4] Ves per on a Fort de l’Eau també n’hi havia d’àrabs “que sabien parlar pla”, com aquell que en veure un polític menorquí ,dels que participaren l’any 1.952 en la celebració del centenari del poble, que no aturava de xerrar,exclamà: Quin picarol té aquest senyor!
[5] Rallar és una paraula que seria aclaparadorament rebutjada per no mallorquina en qualsevol referéndum, no obstant està prou documentada a Mallorca a les Rondaies , al refraner (“per on rallam, pecam”) o al cançoner : “Mu mare em va dur a Sant Blai/perquè aprengués a rallar/ i ara m’hi vol tornar/perquè em diu que no call mai”.
[6] Aquí també podem comprovar que una denominació de la llengua pròpia molt corrent a ponent és ciutadellenc o ciudadelano .
[7] Fat-i-fat és l’expressió amb què comencen els seus encanteris les fades de les Rondaies Mallorquines que no sé si, en aplicació la doctrina de n’Alemany, podrà utilitzar-se per les fades dels contes que escriguin els menorquins perquè no record que aparegui a les Rondaies Menorquines arreplegades per l’artaner Andreu Ferrer Ginard.

2 comentaris:

A la/es 4:09 a. m. , Anonymous Anònim ha dit...

Interesting website with a lot of resources and detailed explanations.
»

 
A la/es 1:00 a. m. , Anonymous Anònim ha dit...

I find some information here.

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici