Talabisco als diccionaris dels més grans filòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans (i 2)

En el meu manual de Literatura Española de segon de BUP de Fernando Lázaro Carreter (Anaya 1.985) aquest ens parla de la llengua literària i ens diu “existe siempre en la lengua o lenguas literarias una función estructurante que hoy suele llamarse poética (...)” i ens aclareix que la funció poètica no és exclusiva de la poesia sinó que pot donar-se en qualsevol manifestació literària, en prosa, o en vers, oral o escrita. Més endavant ens explica que la característica principal de la llengua literària és l’ús d’”artificios extrañadores “,produir estranyesa per atreure l’atenció del receptor sobre la forma del missatge. Segur que ningú no discutirà gaire a Fernando Lázaro Carreter però en canvi gent com en Miquel Mus voldrien que la llengua literària catalana no tingués aquests “artificios extrañadores” que per a Lázaro Carreter són essencials en la llengua literària i exigirien que en el model català s’empràs el català que es ralla a casa. A quina casa?

Per escriure aquest article he consultat l’article ¿Existe el dialecto andaluz? de Manuel Alvar disponible a internet en el qual podem llegir: “Español es el suprasistema abarcador de todas las realizaciones de nuestra lengua. O dicho técnicamente: la lengua abstracta que todos aceptamos, que tiene virtualidad en la lengua literaria escrita y que ninguno habla. Es el sistema considerado fuera del individuo. Pero esta abstracción se realiza en millones de actos comunicativos (la parole) que están trabados por dos órdenes de fuerzas, las geográficas y las sociales. De ahí las variedades geográficas (o dialectos tradicionales ) y las verticales (o sociolectos)”.

¿Quants s’entretindran a discutir a Manuel Alvar que “El Español tiene virtualidad en la lengua literaria escrita y que ninguno habla” i que açò és aberrant?.¿ Per què aquí tenim tanta gent que perd el temps discutint el model català de llengua literaria perquè ningú no el parla i fins i tot en fan cavall de batalla de les campanyes electorals?. ¿ Per què, per exemple, a n’Antoni Camps li sembla tan espantós que en el model català de llengua literària s’emprin artificis estranyadors i paraules que ningú no empra a ca seva?.

En la conclusió de l’article sobre el dialecte Andalús de Manuel Alvar també s’hi pot llegir: “Nosotros no tenemos más que una lengua que es la española», las variedades orales pueden mostrar diferencias geográficas o sociales. Aquéllas adoptan diversos registros de lengua; éstas se borran con la educación (no con la zapa demagógica) de las clases menos instruidas. No hacer esto es volver a posiciones retrogradas43 y a la folklorización cultural44.”

¿Què en trobarien els de Ciudadanos de Menorca i els del PP si qualque instituter hagués arribat a una conclusió semblant després d’analitzar les modalitats lingüístiques insulars?

En el manual de Literatura Española al qual m’he referit en què Lázaro Carreter estudia el mode d’actuar de la funció poètica de la llengua literària analitza un paràgraf de “Camino de Perfección” (1.902) de Pío Baroja i diu que “se observan en él rasgos inequívocamente literarios:... palabras de uso poco común...e incluso raras: ‘escintilar’ ni siquiera figura en el diccionario..”. No tenc un diccionari de la RAE de 1.985 i no dubt que Lázaro Carreter deia la veritat, però en l’edició del diccionari de la RAE de 1.992 que tenc a casa sí que hi és la paraula ‘escintilar’, així que no es preocupi Sr.Mus, vostè escrigui una obra que tengui una qualitat ni que sigui un poc inferior a la de Pío Baroja emprant la paraula “talabisco” i com van fer els de la RAE noranta anys després que Baroja empràs “escintilar” els de IEC segur que inclouen “talabisco” en el seu diccionari normatiu manual.

Josep Mir

Publicat al Diari Menorca els dies 13 i 14 de desembre de 2.007