dilluns, d’octubre 25, 2010

SOBRE LA GENT D'IDEES CLARES I ELS SEUS INTERESSOS

Molts estam molt empipats amb en ZP i no podem suportar la seva lleugeresa i frivolitat…, tanmateix convé que cadascú valori quins són els seus interessos i no perdre mai la perspectiva sobre la lleugeresa o la profunditat dels altres...

Avui he quedat estafaril•lat quan he llegit que el govern Tory contempla privatitzar boscos que són públics des del segle XIII i convertir-los en parcs temàtics o vendre’ls a asserradores... jo tenc clar que aquests no són els meus interessos. Com a amant de la naturalesa pens que els articles 45.1 i el 43. 3 de la Constitució del 78 són dels més interessants ... i sé que n’hi que tenen molts interessos , interessos que , per exemple, els feien oposar-se frontalment a l’ús públic del camí de cavalls i que pens que l’abandonaran just tenguin ocasió i poder, malgrat que ja hagin cobrat les seves indemnitzacions.

Pens que les quantitats astronòmiques que el ciutadans europeus pagam per la política agrària comú justifiquen plenament que en contrapartida es de faciliti el gaudi del camp i de la natura a tothom sense necessitat de fer pagar gaires més peatges i només amb els controls i restriccions necessàries per garantir la conservació i les bones pràctiques agrícoles.

Per enrabiats que estiguem amb el bluf d’en Zapatero els que no tenim ‘tants’ interessos o no som tan interessats no hem de perdre la perspectiva....

Cadascú veurà les coses a la seva manera i jo certament no sé quina és la solució de les coses, però em fa pànic la gent d’idees clares, perquè tenc la impressió que les receptes que proposen no són més que una altra sortida cap endavant, com va ser només una sortida cap endavant les solucions a la crisi de l’explosió de la bimbolla de la empreses punt com que es va regar amb la benzina dels baixíssims tipus d’interès i de la bogeria immobiliària que donà la sensació de falsa riquesa que ha provocat el colossal incendi actual...

Probablement ningú- i jo tampoc- no està disposat a pagar ara el preu que un canvi de rumb implica però em fa l’efecte que les sortides cap endavant només ens duran a desastres de cada vegada més grossos i tal vegada incontrolables...

dilluns, d’abril 06, 2009

Imposició del castellà a la sanitat

El passat dia 31 de març vaig sentir, primer a la cadena SER i després a la Televisió Menorquina, dues tertúlies on participaven membres del PP i del PSM en les quals es discutí sobre l’obligatorietat de conèixer la llengua catalana del personal sanitari.

Com ens tenen acostumats els representats del PP van parlar d’imposició lingüística del català i de la llibertat d’emprar la llengua que cadascú vulgui ( llibertat que suposadament defensen) fent ús dels habituals i tramposos arguments que formen part del demagògic discurs lingüístic del PP.

Els representats del PSM en la meva opinió van estar fluixos i no van tenir manya per explicar que precisament d’açò es tracta! Es tracta de defensar el dret de tothom a emprar la llengua que vulguin en l’àmbit de la sanitat!

Els professionals de la sanitat que es neguen a fer l’esforç d’entendre la llengua catalana obliguen a emprar la llengua castellana als pacients i professionals de la sanitat que necessiten interactuar amb ells. Obligar a emprar la llengua castellana per la vessa o pel passotisme d’aprendre la nostra llengua a un nivell bàsic (per mi entendre-la i llegir-la és suficient, no és necessari parlar-la) suposa una greu i rebutjable imposició de la llengua castellana als professionals i usuaris de la sanitat que volen exercir el seu dret a emprar la llengua catalana.

El deure d’aprendre llengua catalana no implica en cap cas la obligació d’emprar-la. Aquest deure només garanteix els drets dels altres a emprar-la, de la mateixa manera que el deure ( o imposició o obligació) de conèixer ela llengua castellana que estableix la Constitució el que fa és garantir el dret a emprar aquesta llengua de tots. Quan es va establir el deure ( o l’obligació , o la imposició) de conèixer la llengua castellana a tots els espanyols no es volia ‘fotre’ a ningú. Amb aquest deure (o imposició si es vol fer el deure antipàtic) es volia garantir el dret d’emprar aquesta llengua. Els drets d’uns impliquen sempre obligacions pels altres. Com a mínim l’obligació de respectar aquest dret. Estaria bé que els del PP entenguessin que possibilitar l’exercici dels drets dels catalanoparlants implica també obligacions per a molts dels nostres conciutadans.

Sembla mentida que els representants del PSM no sabessin explicar gaire bé que el deure (terminologia constitucional) de conèixer la llengua catalana no s’estableix contra el personal de la sanitat. L’obligació de conèixer la llengua catalana (que, insistesc, no és obligació d’emprar-la) evita que per vessa ningú no pugui imposar la llengua castellana als professionals de la sanitat que vulguin emprar la llengua pròpia de Balears.

Tenc un gran amic cirurgià amador de la llengua catalana que té una responsabilitat màxima a l’Hospital Mateu Orfila . De fet en certa manera la meva estimació per la llengua té a veure amb l’ambient que en la primera joventut vaig respirar a ca seva. Me sabria dir qualcú quines possibilitats té el meu amic cirurgià d’exercir el dret a emprar la llengua catalana en l’exercici professional si qualque membre del seu equip quirúrgic es nega a fer un esforç per entendre aquesta llengua?

La meva germana és infermera ( a més de psicòloga clínica). Voleu dir que no li imposa la llengua castellana qualsevol administratiu, auxiliar o metge que hagi de treballar amb ella i que no es vulgui molestar en intentar entendre el català?

¿Me sabrien dir quines possibilitats té un cirurgià vascular, un neonatòleg o un oncòleg catalanoparlant que vulgui venir a treballar a Menorca d’exercir el dret a emprar la seva llengua si als professionals que han de treballar amb ells no els dóna la gana fer l’esforç d’intentar entendre el català, amb aplaudiment d’aquesta passota imposició del castellà per part del PP?

Els del PP sí s’estudien els argumentaris i dominen la seva efectista retòrica demagògica: les obligacions vers la llengua castellana són deures i en canvi les obligacions vers la llengua catalana són imposicions. Mentrestant els del PSM sembla que no saben explicar les iniciatives que promouen o tenen vessa de fer-ho.

Al PP no li ha preocupat mai els drets lingüístics, per descomptat no el dret d’emprar el català. El PP defensa el dret a “passar” i a no aprendre “perquè no em dóna la gana” la llengua catalana, que per açò el seu nucli dur l’ha considerada sempre una llengua menyspreable, quasi tan menyspreable com els drets dels que volem emprar-la.

No accept la dificultat d’entendre català en dos anys si hi ha un mínim de disposició. Que no rallam de física quàntica! Parlam d’una llengua romànica germana de la castellana!

No discutiré tampoc si el nivell a exigir és l’A , el B, l’Y o el W. No som entès en titulacions. Però sí que crec que és exigible que més prest que tard un professional de la sanitat pugui entendre a qualsevol pacient o professional que vulgui dirigir-se a ell en qualsevol de les llengües oficials.

Publicat al Diari Menorca, Diumenge 5 d'abril de 2.009.

dimarts, de febrer 17, 2009

Sense sentit del ridícul ni de la vergonya.

Fa un parell de dies un amic em plantejava en to de berba la possibilitat que els meus fills, que ara tenen sis i vuit anys, resultassin ser anticatalanistes en arribar a l’adolescència. Al meu amic li vaig contestar que a l’edat “burral” tot pot succeir, però que si l’ anticatalanisme fos de la casta del demagògic discurs que sostenen alguns sectors del PP valencià en relació a la unitat de la llengua catalana, la qüestió em preocuparia perquè posaria de manisfest greus problemes de comprensió lectora per part dels meus fills, si no ignorància supina, mala idea o imbecilitat ( etimològicament, característica de qui no té bàcul per estalonar-se).

Quan feia aquesta observació, pensava en el vice-president primer del consell executiu de la Generalitat Valenciana, Vicente Rambla, que rebutjà una moció aprovada al Congrés dels Diputats en què es demana que es faciliti que TV3 i Canal 9 puguin veure's recíprocament al País Valencià i a Catalunya, no perquè estigui en contra de la reciprocitat- que, segons deia el Diari Las Provincias, no hi està -, sinó perquè la moció diu que Catalunya i la Comunitat Valenciana comparteixen "un mateix sistema lingüístic".

Rambla digué que és inadmissible que els socialistes considerin la Comunitat Valenciana i Catalunya com a un lloc en el qual es comparteix la mateixa llengua i emplaçà al secretari general del PSPV a explicar si assumeix que el català i el valencià formen un mateix “sistema lingüístic”.

Dic que els meus fills posarien de manifest greus problemes de comprensió lectora, ignorància, mala fe o imbecilitat (en sentit etimològic) si adoptassin el discurs de Rambla, perquè, segons la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, aprovada pel PP, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’ idioma valencià, i aquesta Acadèmia en la seva gramàtica normativa diu: “...La Llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, així com altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (el departament francès dels Pirineus Orientals, la ciutat sarda de l’Alguer i la franja oriental d’Aragó i la comarca murciana del Carxé). Els diferents parlars de tots aquests territoris constitueixen una llengua o sistema lingüístic.

I en el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre el nom i entitat del valencià podem llegir: “...El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.”, “...A pesar d’existir una tradició particularista valenciana respecte a l’ idioma propi (annex 3), la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània (annex 4). Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes (annex 5), i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades.”


No veuria cap inconvenient a denominar de maneres diferents una mateixa llengua si no estiguéssim cansats de veure com açò serveix al Partit Popular per atacar qualsevol iniciativa a favor de la llengua que històricament compartim catalans, valencians i balears. El discurs del Partit Popular faria empegueir a qualsevol si, de la mateixa manera que defensa que català i valencià no són la mateixa llengua per mor de la denominació que empra l’Estatut valencià, defensàs que la llengua espanyola no és una llengua que es parla a Espanya argumentant que la constitució en el seu article 3.1 empra la denominació de castellà i no espanyol per referir-se a la llengua oficial.

Definitivament, alguns anticatalanistes no tenen sentit del ridícul ni de la vergonya.

PS: Per si qualque despistat té dubtes sobre el tema de la unitat de la llengua que compartim Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears, vull aclarir que els paràgrafs de la doctrina de l’Acadèmia valenciana que he transcrit no els he traduïts del valencià al català. Són els originals en valencià, que serien idèntics als que hagués escrit qualsevol no analfabet de Catalunya i Balears.

Publicat al Diari Menorca 17/02/2009

dilluns, de juny 16, 2008

Escoles per a fills de fanàtics

La Sra. Baillo m’ha proclamat fanàtic de la llengua i he de dir que si per tal s’entén ser un entusiasta de l’Obra del Diccionari i de la seva èpica història no puc més que donar-li la raó :qualque cosa deu tenir de fascinant el Diccionari Alcover-Moll quan tots- des dels catalanistes als més furibunds i rabiosos anticatalanistes - malden d’escalonar-hi les seves tesis i reivindicar-lo per a ells, malgrat que, com he demostrat en les setmanes anteriors, qualcuns ho fan des de la més absoluta ignorància.

Tanmateix, si jo fos un fanàtic morbós i ho reconegués, seria el primer que ho faria; per tant, he de contemplar la possibilitat que ho sigui sense haver-me’n adonat. Arribats en aquest punt, la qüestió que planteig és la següent: si som un fanàtic de la llengua, s’ha de desentendre el sistema d’ensenyament de la desgràcia dels meus fills i ha de permetre que únicament jo decideixi que s’eduquin en un model d’escola en el que només hi vagin els fills dels fanàtics de la llengua catalana?

La Sra. Baillo haurà de concedir que també existeixen fanàtics de la llengua castellana que, com es desprèn dels escrits del seu espòs, necessiten menysprear les parles espanyoles no castellanes per afirmar-se, i que ella mateixa també ha de ser molt fanàtica per, tot veient que el seu marit demostrava no tenir prou arguments per continuar el debat seriós sobre la figura de Francesc de Borja Moll i l’obra del Diccionari que ell mateix proposà i sobre el qual m’alliçonà en el seu article de 30/05/2008, entrar-hi amb un escrit (12/06/2008) que tenia- com el d’Antoni Camps- la desqualificació personal pròxima a l’insult per tot argument i afirmant- per sortir del mal pas- que un debat sobre una qüestió que havia interessat d’una manera tan clara al seu espòs no tenia gens d’interès. Constatada d’aquesta manera l’existència també de fanàtics de la llengua castellana, ¿haurà de permetre el sistema d’ensenyança que els fills d’aquests fanàtics s’eduquin únicament al costat d’altres fills de fanàtics de la llengua castellana, repetint incansablement els prejudicis que ha demostrat en aquestes setmanes el Sr. Pons Montanari sense fer cap esforç per il·lustrar-los? ¿Organitzarem també partits de futbol de màxima rivalitat de les escoles dels fanàtics de la llengua catalana contra les escoles dels fanàtics de la llengua castellana en els quals els de la castellana maldin d’ofendre als de la catalana anomenant-los “espardenyers ” i els de la catalana insultin anomenant “pijos” als de l’escola castellana rica i “xarnegos” o “quillos” als de la castellana pobra? Em fa l’efecte que aquest sistema pervers, el de les escoles o línies per a fills de fanàtics, és el que proposa Carlos Delgado i no és certament igual que el sistema que defensa Rosa Estarás, ni el que duia el PP en les eleccions autonòmiques de 2.007.

He de dir que, efectivament, jo no vaig votar al PP perquè vot a Sant Lluís i perquè, entre d’altres coses, desconfiava totalment de la vocació trilingüe de la Sra. Baillo i ha bastat només el transcurs d’un any per veure confirmades les raons d’aquesta desconfiança, que és la mateixa que tenia en relació al Sr. Antoni Camps.

Sincerament, trob que el sistema educatiu ha de tenir una funció moderadora i socialitzant que ensenyi a conviure i a respectar-se als fills dels fanàtics de tota casta i no crec que sigui bo separar-los en “guetos”, com proposa Delgado.

Finalment vull dir que només escric els caps de setmana i que el següent comença Sant Joan i com que aquesta polèmica la volen dur per camins eixorcs des d’ara renuncii a continuar-la.

Bon Sant Joan a tothom!

Publicat al Diari Menorca 16/06/2008

dissabte, de juny 07, 2008

Reconèixer i respectar no vol dir defensar.

En l’escrit que el Sr. Pons Montanari publicà al Diari de Menorca el passat 06/06/2.008 tornà a la seva coneguda tàctica de fer veure que replica els meus aclariments fent-me dir coses que jo no he escrit ni he dit mai. Així si el 30/05/2.008 escrigué: “Así, dice Vd. que el Diccionari Català-Valencià-Balear, de Alcover y Moll, no fue reconocido en su denominación por uno de sus autores, Moll” , el 06/05/2008 posà:” Es cierto que el Sr. Mir no escribió textualmente que Moll rechazara la denominación Català-Valencià-Balear de su diccionario, pero bien que lo da a entender cuando pone que él Moll, nunca defendió este título.”

Jo no havia posat que Moll ‘ nunca defendió este título’ i els lectors ja saben que en pens dels que em fan ‘dir’ o ‘posar’ coses que no he dit ni he posat mai, però mentre que el 30/5/2.008 el Sr. Montanari em va fer dir una bajanada, el 06/05/2.008 em va fer ‘posar’ una cosa que no havia ‘posat’ però que l’hauria poguda ‘posar’ perquè s’ajusta a la realitat històrica: Moll en consideració a Alcover va respectar i va reconèixer el títol del Diccionari Català-Valencià-Balear- per açò el va mantenir- però no el defensà i fins i tot el rebutjà.


Moll no defensava el títol del Diccionari -en el qual va estar treballant durant quaranta cinc anys -quan l’acabà l’any 1.962 i en el setè capítol d’’Un Home de Combat” (referint-se a l’explicació del canvi del títol del Diccionari de la llengua catalana pel de Diccionari Català-Valencià-Balear que donà Alcover en el tercer manifest) escrigué: “Així, fent concessions a la ignorància de la gent, quedava resolt un canvi de nom que sempre més havia de resultar confusionari, perquè la mateixa ignorància faria que el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear fos equiparat al de qualsevol Diccionari Francés-Español o Español-Alemán. I no era aquesta, certament la intenció de Mn.Alcover.

Els famosos manifests d’Alvover podrien ser manipulats al seu favor per gent com Antoni Camps i Pons Montanari si no fos que estaven dirigits al “Amadors de la llengua catalana” i anaven curulls d’'artículos catalanes' i plens de paraules com ‘doncs’ i ‘nosaltres’ d’aquestes que ningú no empra a ca seva i que fan tanta nosa als defensors de la lengua balear.

Puc ben dir que Moll rebutjà el títol- malgrat que el mantingué, reconegué i respectà- si veim l’entrevista del programa “A Fondo” de RTVE que li feu Joaquín Soler Solano l’1 d’abril de1.979 (publicada per Editrama en DVD l’any 2.005.)

He penjat uns fragments interessants del DVD d’aquesta entrevista en el meu blog en els que Moll diu textualment- “el título del Diccionari Català-Valencià-Balear” es anticientífico ...,es un título estratégico equivocado”- i quan Joaquín Soler li demanà-¿Usted cree que el título del Diccionario debería ser ‘Diccionari Català’?-, Moll respon-‘Diccionari de la llengua Catalana’. -L’entrevistador demana-¿Nunca estuvo usted de acuerdo con el título del diccionario?- Moll respon- Nunca, nunca, pero ... yo no mandaba...

No hagués perdut el temps en aquesta discussió si no fos que qui ha insinuat que l’obra de l’il·lustre ciutadellenc justificava la denominació ‘lengua balear’ és qui pretén presidir el Partit Popular de Menorca, que juntament a Maruja Baillo, esposa del Sr. Pons Montanari, ha avalat a qui pretén presidir el Partit Popular de les Illes Balears.

Francesc de Borja Moll fou- pel seu rigor i preparació científica- acadèmic corresponent de la Real Academia de la Lengua Española. Aquesta institució en la seva web diu que s’intenta que hi hagi un acadèmic corresponent de cada comunitat autònoma però actualment no n’hi ha cap de les Balears.

Seria d’agrair que els defensors de la llengua española de les Balears deixassin de defensar-la des del prejudici i les vísceres i es guanyassin, seguint l'exemple del rigor de Moll, el reconeixement dels acadèmics de la RAE que ens permeti recuperar el representant que vam tenir en el seu dia.

Vídeo de Francesc de B. Moll parlant d’Alcover i de la seva disconfirmitat amb el títol del seu diccionari

Us adjunt uns talls de l’entrevista de 55 minuts feta per Joaquín Soler a Francesc de B. Moll l’1 d'abril de 1.979 en el programa A Fondo de RTVE.

L’entrevista fou publicada per Editrama dins la seva col·lecció ‘Grandes Personajes a Fondo’ l’any 2005 i recoman aquest DVD a tots els amadors de l’obra de Moll.

Disculpareu la broma que m’he permès sobre la capitalitat de Menorca ;-)


video

dimecres, de juny 04, 2008

Agraïment al Sr. Francisco Pons Montanari i contrarèplica a n’Antoni Camps

Fa anys que intent explicar que no ens hem de deixar entabanar per organitzacions com ICM, Círculo Balear i persones com Carlos Delgado que darrere simulades defenses de la lletra h , de les modalitats insulars o de la ‘lengua balear’ persegueixen uns objectius ben diferents. Mai però no he aconseguit aclarir-ho tan bé com el Sr.Pons Montanari -per açò li estic agraït- quan en l’escrit que em dirigí el passat 30/05/20008 escrigué: “Por mucho que quieran los nacionalismos extremos, el catalán, el gallego y el vasco no son más que lenguas de hablar por casa, en familia, con los amigos, como las zapatillas que nos ponemos cuando llegamos al hogar, para estar cómodos, pero que nos quitamos tan pronto queremos salir a la calle, al mundo exterior”.

Relegar el català ( o el maonès, o el ciutadellenc, o el pollencí , etc.) a l’àmbit domèstic menyspreant els nostres parlars com es menyspreen uns vulgars xoquins ha estat sens dubte l’objectiu últim del Sr. Pons Montanari .

Però malgrat el meu agraïment, Sr. Montanari, li he de fer una queixa: hi ha un paràgraf que és l’eix de l’escrit que em dirigí on vostè diu:” Así, dice Vd. que el Diccionari Català-Valencià-Balear, de Alcover y Moll, no fue reconocido en su denominación por uno de sus autores, Moll..”. Jo mai no he dit una bajanada semblant tal com pot comprovar qualsevol lector que vulgui rellegir el meu article dirigit a Camps que trobaran al meu blog.


Sé que a vostè no li agrada la contundència dels meus escrits , però entenc que si una persona per replicar-me em fa dir una cosa que jo no he escrit ni he dit mai, o bé ment ,o bé tergiversa, que és la forma més perversa de mentir. Que jo aclarís que el títol l’havia posat Alcover no vol dir que digués que Moll no el reconegué.

Una discussió de cert nivell sobre Moll i Alcover no es pot basar en prejudicis, s’ha de basar en un coneixement mínim de la seva obra i qui hagi llegit un poc la Lletra de Convit, el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana o els nombrosos dietaris de Mossèn Alcover no pot sostenir mai que ell ni Moll avalassin la denominació ‘lengua balear’ i molt menys que no fossin uns abrandats defensors de la unitat de la llengua catalana i d’aquesta denominació.

En la carta de Montanari hi ha un paràgraf certament curiós, diu “Tal vez escribió la carta (es refereix a la carta de Moll dirigida a Adolfo Suárez), cuya existencia no discuto, en los últimos años de su vida, quizá influido por otros..”.

I tant que estava influït “por otros”!: Moll estava influït des de molt jove per grans romanistes com Bernard Shädel, Meyer-Lübke , Menéndez Pidal, Navarro Tomás etc. ; que foren els seus mestres, però molt especialment per Alcover que li canvià la seva vida als catorze anys en visitar el seminari de Ciutadella. Moll ens explica aquella primera trobada amb Alcover a les seves memòries :”Per primera vegada vaig sentir exposar idees clares i precises sobre els conceptes de llengua i dialecte, sobre la posició del menorquí respecte del català, i del català envers el castellà. Per primera vegada també, vaig entreveure que Espanya era un conglomerat i no un bloc massís i uniforme”.

Hi ha un paràgraf de l’escrit del Sr. Pons Montanari que és francament decepcionant, és el que diu: “Nosotros empleamos la ese salada, no el artículo catalán, decimos al·lot no noi, idò, no doncs y muchas otra palabras que ahora nos quieren hacer olvidar para que usemos la correspondiente traducción al catalán”.

‘Idò’ apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i ‘al·lot’ hi és des dels temps del criticat diccionari de Pompeu Fabra, així que no sé qui li vol fer oblidar aquestes paraules. I en relació als articles salats i literaris li he de dir que fins i tot el regidor de Ciudadanos, el meu amic Carlos Salgado, m’aturà per “Sa costa de sa plaça” per dir-me que en una comissió de l’Ajuntament de Maó amb motiu el Correllengua havia manifestat la seva coincidència amb el que jo exposava en el meu article “Sobre gramàtica i paraulística” (21-10-2007 ) que vaig publicar a les pàgines d’aquest diari; i no podia ser d’una altra manera la posició d’en Carlos Salgado perquè pertany a una nissaga de devots confrares d’”El Sepulcre” i segur que li semblaria irrespectuós que passàs a ser anomenada amb l’article salat “Es sepulcre” en tost d’emprar-se el que vostè anomena “artículo catalán” i que des de sempre s’ha emprat a Menorca en els usos formals de la llengua. Segur que a Salgado també li semblaria sorprenent que “La Sang” passàs a dir-se “ Sa Sang”.

Tenc la impressió, Sr.Pons, que darrere les seves idees hi ha molts prejudicis i poc coneixement.

Li he de dir que el dia que en Carlos m’aturà pel carrer em vaig prendre el gustàs de sorprendre’l aclarint que jo no estic en desacord amb tots els seus plantejaments, tal i com he exposat a l’entrada del meu blog “Al catalanime li manca una ma de pintura 2” (1-9-2.006) . També vaig fer una entrada en el mateix sentit que es deia “No he anat al correllengua” (21-10-2.007).

El paràgraf on diu que ara hi ha un enfrontament entre detractors o defensors del català com mai s’havia donat en un “territorio que siempre se había caracterizado por su tranquilidad y pacífica convivencia” no em pot semblar més desencertat. Malgrat l’enfrontament que vostè exposa li he dir que en Carlos Salgado també m’explicà que li semblava horrorós com s’havia tractat a Josep Lluís Carod Rovira al programa “Tengo una pregunta para Usted ” quan una persona volgué molestar-lo anomenant-lo “José Luis”. Vostè sembla oblidar que a fins devers l’any 79 hi havia un sector de població que per la força de les armes imposà als altres com s’havien d’anomenar- per tant d’una manera gens “pacífica y tranquila” - i que anomenar-se oficialment Josep estava prohibit. Possiblement vostè enyora aquella època perquè ha titulat el seu escrit “A Don José Mir Morales” amb una intencionalitat clarament ofensiva que estic segur que serà condemnada fins i tot per una persona aparentment tan allunyada de les meves idees com en Salgado.

Aprofit també per contrareplicar a n’Antoni Camps que en el seu blog ha fet una entrada en la qual ha caigut en la mateixa temptació de vostè d’anomenar-me ‘José’ sense respectar el nom que figura en el meu carnet d’identitat, i en la que no entra per res en la qüestió de fons del meu article que, insistesc, era la posició de Moll i Alcover en relació a la denominació de la llengua i on a falta d’altres arguments Camps ha optat per desqualificar-me personalment. Entre altres desqualificacions personals el Conseller ha escrit: “La idea que persiguen estos grupos extremistas es la creación de una gran nación catalana donde Baleares sea una región más, sometida a los dictados de Barcelona. En efecto, esto queda perfectamente concretado cada año durante los actos de celebración del Correllengua, en los que no falta la colaboración económica de las administraciones de izquierda. Es una lástima que el señor Mir sea uno de estos catalanistas furibundos que se empeña en imponernos la nación catalana a todos”.

L’entrada de Camps té una clara mala intenció si es té en compte que jo mai no he participat en el correllengua, acte sobre el qual vaig escriure el 21 d’octubre: “No he anat al correllengua perquè trob que en aquesta celebració es confon la retòrica nacionalista i independentista amb un acte de reivindicació de la nostra llengua en què a mi m’agradaria participar.Com que trob que el discurs nacionalista, i molt més l’independentista, ens fa molt més mal que bé a l’hora de defensar la nostra llengua a mi no m’hi trobareu al correllengua.Les pàtries i les nacions (cap) no m’interessen gaire, malgrat que és cert que en moltes ocasions alguns s’esforcen en fer-nos pensar que les llengües no tenen defensa sense un Estat ; però jo crec que és més interessant intentar defensar-la amb el cervell i amb bons arguments.”

En aquesta entrada també deia: “ …el que veig és que el discurs independentista i sovint el nacionalista, espanta a molta que estima la nostra llengua a la seua manera però que no es sent gens catalana, sinó que fins i tot és anticatalana i molt espanyola , però que podrien incorporar-se a la causa de la nostra llengua si eliminàssim la retòrica pancatalanista.Aquest estiu em vaig trobar en dues ocasions amb persones que sentint-se molt espanyoles feien una defensa de la nostra llengua amb una vehemència que m'impressionà perquè jo no hi hagués posat tant de cor, perquè tenc tendència a ser més analític.”

Queda clar idò que jo no estic en contra de la gent que es sent molt espanyola sinó dels nacionalistes espanyols que necessiten menysprear les llengües espanyoles no castelllanes per afirmar la seva espanyolitat, tal i com ho feu el Sr.Pons Montanari (ben relacionat amb la Sra.Maruja Baillo, que juntament amb n’Antoni Camps ha avalat a Carlos Delgado) amb l’anologia de “las zapatillas”.

Per acabar he de dir que tenc el convenciment que la meva posició respecte el nacionalisme i l’independentisme pancatalanista era també la de Moll.

Publicat al Diari Menorca 04/06/2008

dijous, de maig 29, 2008

Sobre els embrollons de n’Antoni Camps amb la Lengua Balear.

En el seu blog n’Antoni Camps intenta justificar amb el títol del diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll i amb l’assignatura de “lengua de las Baleares” que s’impartia a CALÓS a finals dels anys setanta i principis del vuitanta açò de la ‘lengua balear’ que ell i en Carlos Delgado fingeixen defensar. Aquesta argumentació és una aberrant tergiversació i per açò he redactat una sèrie d’aclariments en els paràgrafs que segueixen dirigits al conseller del PP. El lector segurament trobarà el to de l’escrit massa planer, la qual cosa només es justifica si es té en compte que n’Antoni Camps i jo hem compartit pati d’escola.

Fas trampa, Toni: per justificar açò de la ‘lengua balear’ dius que Moll titulà el seu diccionari Català-Valencià-Balear però ell mai no va defensar aquesta denominació per a la nostra llengua ni el de llengua Valenciana , molt al contrari va escriure una carta al president Suárez dient que científicament era inconvenient parlar de llengua valenciana i en què es mostrava contrari a incloure aquesta denominació com a nom de l’assignatura de la llengua dels Valencians. Pots llegir aquesta carta a : http://es.geocities.com/reialdecret/Documents/cartaborjasuarez.htm. També et convindria repassar la conferència “Aspectes polèmics d’un fet cultural” que pronuncià Moll a l’Ateneu de Maó el 7 de setembre de 1.981( publicada a la Revista de Menorca 1981 pàgines 185 a 201) per deixar clar que ell no podia estar més enfora dels teus plantejaments.

És un despropòsit atribuir - com has fet tu - a Moll l’autoria del diccionari sense esmentar a Alcover, que fou qui li donà el títol tot redactant un llarguíssim subtítol amb una intenció ben aclaridora: ‘Inventari Lexicogràfic de la Llengua Catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al departament Francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al Marge Oriental d'Aragó i a la Ciutat d'Alguer de Sardenya’.

¿Me sabries dir , Toni, on apareix la denominació llengua balear al Diccionari Alcover-Moll? Que el diccionari sigui català, valencià i balear (és de tots) no vol dir que ni Moll ni Alcover avalassin per res la denominació llengua balear, que no ho van fer mai.

Si, en tost de dedicar-te a embrollar, t’interessàs l’obra d’Alcover i de Moll, recomanaries la lectura de la publicació “Doctrina sobre la Llengua de les Balears i de Valencià” (E.Moll 1.982), que és una selecció d’articles de Mossèn Alcover feta per Francesc de B. Moll precisament per deixar en faldaret les teves tesis i molt especialment qualsevol manipulació de l’ús del títol del seu diccionari per defensar el que ell considerava un disbarat filològic.

Sobre la ‘lengua de las Baleares’, que explicava Melis amb el llibre de Francesc de B. Moll del mateix títol, és evident que no es deixaven dubtes sobre la denominació de la nostra llengua. No sé si conserves aquest llibre; jo sí, li tenc especial estimació perquè el vaig emprar tant a CALÓS com a La Salle de Maó i comença així: “El presente libro, destinado a la enseñanza del catalán con especial referencia a la modalidad hablada en las Baleares... “

Toni, no ets gens seriós: Moll, en el llibre de CALÓS diu “catalán”, i “lengua de las Baleares”, no ‘lengua balear’. En el sisè paràgraf del nostre llibre d’EGB Moll diu: “Una última observación: que nadie se alarme que llamemos "catalán" al habla de las Baleares. La identidad de idioma entre Cataluña y estas islas- con las naturales matizaciones y diferencias de detalle- es una realidad proclamada por todos los lingüistas, y quien la niegue o la ponga en duda no consigue más que extenderse un certificado de ignorancia. No hay sino abrir el Diccionario oficial de la Real Academia Española, que en su última edición (1970) declara categóricamente que el mallorquín es la variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca"

No emboliquis més la troca: la ‘lengua de Argentina’, no es la ‘lengua argentina’, es la ‘lengua española’. Si l’assignatura i el llibre es titulava Lengua de la Baleares, és perquè quan tu i jo l’empràvem més d’un pare i ben qualque mestre mereixia el certificat d’ignorància sobre la nostra llengua ,al qual es refereix Moll, i el mereixien perquè la dreta nacionalista espanyola els havia fet absolutament analfabets sobre la seva pròpia llengua, i ara , en el segle XXI, la mateixa dreta nacionalista espanyola que tu representes vol tornar a provocar el mateix tipus d’ignorància i equívocs. Si llavors haguessin anomenat llengua catalana al que es coneix com a tal a totes les universitats, hi hagués hagut més d’un conflicte a CALÓS i Moll titulà al llibre i a l’assignatura “Lengua de las Baleares” precisament per evitar el disbarat de dir lengua balear o lengua menorquina, i tu, que tergiverses, vols fer veure que el títol del llibre de Moll avala la bajanada de “lengua balear”, que és precisament el que volia evitar.

El que passa és que un grupet del PP , que atacau constantment els professors, voldríeu que els continguts de l’assignatura de la nostra llengua no els fixassin els que en saben, sinó els que no en tenen ni idea, la qual cosa seria una manera ben curiosa d’entendre l’educació si no fos perquè no crec que l’entengueu així, més tost pens que és veuen a la llegua les vostres males intencions..

El paràgraf on escrius: "Per què a Balears hem d'anomenar català a la nostra llengua i a Catalunya no pot ser anomenada balear. Per què la nostra llengua ha de tenir el nom d'un territori en concret i no del nostre?", m’ha semblat genial.

Per què els cubans no han d'anomenar a la seva llengua, ‘lengua cubana’, o els guineans, ‘lengua guineana’, o els veneçolans ‘lengua venezolana’ ? Estic segur que el teu partit mai no intentarà perjudicar la lengua española introduint equívocs terminològics com aquests; molt el contrari, sempre estalonarà l’Institut Cervantes per exaltar la unitat de la lengua española i intentarà potenciar els lligams culturals, històrics i polítics amb tots els països de la ‘Hispanidad’ . En canvi un sector del PP, amb el qual tu t’identifiques, sempre farà el contrari amb els lligams del països o regions de la catalanitat lingüística.

Si vols una resposta a la teva pregunta sobre per què la llengua ha de tenir el nom d’un territori concret i no el del nostre, te la dóna Alcover , quan al 1902, al “Bolletí” del diccionari que tu goses a emprar per defensar la teva demagògica política , escriu:...¿Hi haurà més motiu per dir-li mallorquina? (es refereix al nom de la llengua). En cap manera. Ni la filologia, ni la història, ni la geografia autorisen tal denominació, si amb ella pretenim expressar qualque cosa més que una varietat dialectal del català, si amb ella volem anomenar d’una manera completa i exclusiva la llengua que parlam.... Però, ¿per què li hem de dir catalana? Perquè començà a parlar-se a Catalunya, de Catalunya se va estendre a les Balears i reines de València i Múrcia i a les regions aonsevulle que l’han parlada”.

Per defensar la lengua balear estalona’t intel·lectualment en Jaume Martorell Mir que n’és el cappare i té un bon historial penal per l’ús de la violència per defensar-la però no empris mai el nom de Moll ni el d’Alcover.

Podria creure en les teva bona intenció si no fos per les teves pamfletàries i grolleres manipulacions; però qui pot pensar seriosament que en Delgado, que no ralla en mallorquí mai, es preocupa pel nostre dialecte?

Del ‘mallorquín’, en Delgado se'n preocupa tant com tota aquesta sèrie de famílies de Maó que , amb els més rancis llinatges menorquins , un dia van decidir que rallar maonès era poca cosa i van començar a “hablar castellano a sus hijos que hace más fino”. Molts anys després, aquestes mateixes famílies van agafar la lletra “h” com a símbol de com volen deixar la nostra llengua, és a dir muda, fent veure que la mare de Déu és Joana i que ells s’estimen molt el “menorquín”.

La denominació ‘menorquín’ no té gaire tradició popular, mai no he sentit dir a cap familiar meu de Ciutadella que ralla “menorquí” sempre he sentit dir que ralla ciutadellenc o en pla. A Maó he sentit rallar molt del “menorquín” als que no el parlen, però els que el rallen solen dir “maonès”. Si trobes que la meva observació no és encertada repassa el llibre Els Menorquins d’Algèria de Marta Marfany i veuràs com anomenaven a la nostra llengua.

I açò de la llengua Balear és una flipada: ja me sabràs dir on ho has vist, a part de pel Círculo Balear (aquesta colla de conspiradors que només volen perjudicar la nostra llengua donant-ne lliçons en castellà) . Darrere en Delgado hi ha el Círculo i només fa falta entrar a la seva web per veure que el tema no és terminològic com tu insinues. Ells neguen la unitat de la llengua catalana, però és evident que les seves tesis no tenen cap valor perquè no fa falta ser gaire llest per veure quines són les seves intencions.

Són uns farsants compulsius els del Círculo; per exemple, a la seva web es fan els ofesos perquè Llorenç Villalonga sigui inclòs com un autor de llengua catalana, quan Llorenç Villalonga fou el primer en felicitar Francesc de B.Moll en les famoses polèmiques d’en Pep Gonella.

Un polític decent no és aquell que practica la demagògia sotmetent a votació qualsevol disbarat, sinó el que està realment compromès en l’educació i l’orientació del seu poble. Vosaltres no preteneu educar, voleu embolicar per defensar els vostres miserables interessos.

El món científic i acadèmic necessita denominacions inequívoques per referir-se a les coses, per açò totes les universitats es refereixen a la llengua del diccionari Alcover-Moll amb un únic terme: llengua catalana ; però l’ala blavera del PP, que només vol destruir-la, com ha volgut sempre la dreta nacionalista espanyola, no deixa de posar plets a les universitats de la Comunitat Valenciana per tal que deixin d’utilitzar aquesta denominació, plets que perd als Tribunals de Justícia una vegada darrere l’altra. Aquesta és la manera d’entendre la llibertat lingüística per part dels sectors ultra del Partit Popular, que no respecten ni la llibertat de càtedra per referir-se a la nostra llengua amb el nom en què és coneguda per les autoritats filològiques d’arreu del món.

Les denominacions inequívoques són també absolutament necessàries en l’àmbit legislatiu per garantir la seguretat jurídica i és evident que emprar una terminologia confosa en l’Estatut no deixaria clara la unitat de la llengua i provocaria una indesitjable inflació de litigis judicials i polítics que només perjudicarien l’exercici del drets relacionats amb la nostra llengua. Açò ha estat molt ben entès la dreta nacionalista espanyola de la Comunitat Valenciana que no perd ocasió per impedir “el disfrute pacífico” de la llengua.

El tema de denominació de la llengua serveix al PP valencià per no reconèixer el títol de Llicenciat en Filologia Catalana, que donen les universitats valencianes com a títol vàlid per explicar llengua valenciana. Gràcies a Déu, el jutges tenen més seny que vosaltres i han impedit aquest despropòsit.

Teniu una manera ben curiosa d’entendre la llibertat: a la Comunitat Valenciana heu prohibit les emissions dels únics canals de televisió que emeten únicament en la llengua pròpia dels valencians, que no és altra que la catalana, tal i com deixa ben clar la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La defensa de les modalitats no té res a veure amb el que voleu fer : et record que Catalunya adoptà el text valencià com a text oficial de la fallida Constitució Europea, és a dir , respecte absolut a la modalitat valenciana, però ves per on, el PP de València protestà enèrgicament pel fet que el text únic fos el que el mateix govern del PP valencià havia donat. No són les modalitats de la llengua, ni una o una altra denominació de la llengua allò defensau; és la seva unitat allò que atacau, esquarterant-la i perjudicant fatalment les seves economies d’escala per provocar la seva fallida.