Bòtil i la desfeta del mossarabime.

Mai no he entès com és que les estadístiques diuen que a les Illes Balears tenim un nivell cultural tan baix, sabent que els experts en lingüística a la nostra terra són com els Joans ,Josep, Peres i ases, que n’hi ha per totes les cases . Pensava en açò l’altre dia, després de referir-me a l’expressió “jugar de cul de bòtil”, perquè una de les lliçons que més els agradà explicar als nostres experts és la dels anglicismes del menorquí, incorporats a la nostra llengua durant les dominacions britàniques del segle XVIII. El cas més clar que et solen posar com a exemple és la paraula bòtil, que segons aquests catedràtics domèstics ve de l’anglès BOTLE.

Si, com la majoria dels menorquins, hom no té cap tipus de relació amb Mallorca ni els mallorquins , la lliçó popular sobre l’etimologia del mot bòtil et sembla excel·lent. Però si qualque vegada arribes a posar els peus a l’illa que tenim al costat i tens un poc d’oïda lingüística, comences a tenir-ne dubtes perquè els anglesos no la van dominar a Mallorca en el segle XVIII i en canvi allà la paraula bòtil se sol escoltar. Si a més hom és com jo, un traïdor de la modalitat lingüística insular menorquina, que explica les Rondalles Mallorquines d’en Jordi d’Es Racó als seus fills- com ja feia el meu avi amb mon pare - el dubtes es converteixen pràcticament en certesa sobre la falsedat de la hipòtesi anglesa. Quan escric aquestes retxes només fa una estoneta que he posat els meus fills a dormir i els he contat n’Espirafocs, a qui una fada dóna dos botilets: un de més gran, que fa tornar garrida com el sol, i un de més petit que fa tornar lletja com el pecat.

Així idò, no ens en podem refiar de la saviesa popular, i per aclarir l’etimologia del mot bòtil acudim l’AlcM que diu: “Etimologia incerta segons Wartburg FEW , I,466, ve del gàl·lic *botina, ‘pedra fita’. Hi ha qui ha suposat que bòtil en el sentit de ‘botella’ ve de l’anglès botle ‘botella’; però no sembla probable tal suposició, perquè les paraules angleses no se solen trobar fora de Menorca, on els anglesos dominaren en el segle XVIII; i la paraula bòtil la trobam a Mallorca."

L’origen anglès de la paraula bòtil ja havia estat qüestionada per Moll el 1923 comentant les notes del Folk-lore Balear, Volum II , Cançonetes Menorquines, recullides i anotades per ,Andreu Ferrer Ginart, Artà. Tip. Cat. de A. Ferrer, Ginart 1923, al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana on deia: "No crech que got (=«vas») sia derivat de l’inglès, ni tampoch atribuiria tal nerència an el mot bòtil (p. 20). Aqueys dos vocables son vius a Mallorca i a Catalunya, on l’influència britànica ès estada nul·la”

Llegir a Coromines no és gens fàcil per a un llec com jo, ell ens comenta la paraula bòtil en l’article del mot bot ‘ odre, recipient de cuiro per al transport, sobretot del vi’ , i escriu “...D’altra banda la forma no assimilada bote esperem que es pronunciés buti en hispanoàrab, i aquesta és l’única etimologia raonable que es pot indicar per al mallorquí, menorquí i eivissenc ‘bòtil’. Coromines dóna diferents exemples d’ús de bòtil a Mallorca (Alcàntara Penya, Llorenç Vilallonga, Arxiduc Lluís Salvador, etc.) i a Eivissa ,on documenta la paraula amb accepcions molt secundàries, sobretot ‘persona molt grassa’, en diverses notes epistolars i periodístiques del Dr. Isidor Macabich.

Més endavant diu :” De tota manera per a bòtil no hi pot haver altra explicació raonable que un mossarabisme, en un mot de tal significat i de tal ambient; la fantàstica etimologia anglesa de Ferrer i Ginart fou rebutjada ja per Moll (BDLC XIII, 1923, 160), per l’evident raó que no és mot de Menorca més que de les altres Balears”.

Però trob que hem d’anar vius amb la teoria mossàrab de Coromines , per açò és important mencionar Antoni M. Badia i Margarit en el text d'homenatge que llegí a l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2005. , "Joan Coromines, lingüista i patriota sense parió", en què digué :”... Tothom reconeix a Coromines una enorme aportació, però també se li'n discuteixen mètodes, maneres i conclusions. Bé que no podem entrar-hi com caldria, heus-ne ací un parell de factors que hi han intervingut: a) sempre enderiat a fer i acabar personalment les seves dues grans obres, Coromines decidí que, a partir d'un moment donat, ja no prendria més en consideració els progressos de la ciència (així ignorà la desfeta del mossarabisme, en què tant es basava), i b) convençut de la solidesa de la seva obra, menystingué els arguments amb què doctes col·legues, sovint més especialitzats i més documentats en sectors concrets, discrepaven de les seves tesis i refutà les raons que ells adduïen, això quan no els apostrofava amb duresa.

Resultat: avui l'obra de Joan Coromines divideix els professionals de la llengua en dues grans meitats: els fidels i els crítics. Aquells admeten a ulls clucs la doctrina i les interpretacions del mestre, que així s'ha tornat un veritable mite. Aquests les matisen o les contradiuen. Ben mirat, emperò, tots ells (fidels i crítics) admeten i proclamen unànimement que, en els estudis de llengua catalana, hi ha un abans i un després de Joan Coromines. Joan Coromines ha estat, és i serà el gran lingüista del segle XX, que ha il·luminat les vies de la coneixença i de la recerca en la lingüística romànica, castellana i sobretot catalana”.

Sobre les maneres de Coromines basta haver llegit dos o tres articles del seu diccionari per veure que no era de la casta de persones que va fent amics, però aquí el que m’interessa és el que comenta Antoni M.Badia i Margarit sobre la desfeta del mossarabisme perquè pot afectar a la teoria de Coromines sobre l’etimologia de bòtil. Açò ens dóna una lliçó molt important d’humilitat que ens recorda que mal llegir dos diccionaris no serveix per donar-se-les d’entès i que “Aprenent a rallar en pla” està pensat per demanar aclariments als filòlegs sobre coses que no queden gens clares llegint els diccionaris.

Per açò em dirigesc als que en sabeu més que jo, per tal que m’aclariu un poc més l’etimologia del mot bòtil i demanar-vos si considerau que la teoria de Coromines ha fendit amb la desfeta del mossarabisme que ens explica Badia i Margarit.

Per acabar vull dir que potser a l’entrada d’avui hagués pogut fer una sèrie d’anotacions sobre la paraula got, però trob que aprofitaré aquest mot per introduir en el futur una sèrie de consideracions sobre el vocabulari ordinari o tavernari.

P.S. Des de Pòrtol na Xisca Ripoll m’informa que a Mallorca jugar de “cul de bòtil” és “jugar de mel i sucre”, en David Sintes diu que a Ferreries és jugar de “cap de suro” i em confirma que son pare, que és d’Alaior, també diu de “Cul de bòtil”, com en Pere Quintana .Finalment en Mikel escrigué:” En la capçalera del llibre DE CUL DE BOTIL, de n'Antoni TALTAVULL BOSCH (edicions de Pedra a l'oli, abril de 1984) es pot llegir:" Jugar de cul de bòtil és, sens dubte, el millor per a aquell que no sap bé les regles del joc. Et permet participar-hi, sense arriscar-te a perdre. Però tampoc no pots esser guanyador. Tantost que no sabràs si és joc o què és”

El Diari Menorca i Iniciativa Cívica Mahonesa.

Ja fa un parell de mesos vaig intentar publicar una versió reduïda del meu escrit sobre Antoni Febrer i Cardona i la maleïda h , en relació al qual us he de demanar disculpes perquè la versió que vaig adjuntar al bloc era massa llarga i vaig recrear-me rient-me de mi mateix – que sempre és un sa exercici- a través dels tòpics més coneguts sobre la identitat ciutadellenca.

Quan vaig entregar la versió reduïda del meu article al diari en Bosco Marqués m’explicà que no el publicaria per no avorrir el personal amb el tema de la h sobre el qual ja s’havien publicat molts escrits. Li vaig demanar com era que publicava els escrits de Fornals sobre la qüestió i em va dir que ho feia perquè ell era un col·laborador habitual. La veritat és que vaig acceptar resignadament les raons que em donà el director del diari.

Tanmateix he de dir que, tot i que crec en la bona fe d’en Bosco, em sent una mica impotent perquè Iniciativa Cívica Mahonesa no deixa de generar propaganda pel diari i mentrestant els que estem a l’altra banda no tenim cap oportunitat de defensar-nos, a no ser que ens posem també a organitzar saraus que siguin noticia . El catalanisme cultural no té un colla de jubilats com la del “Dinaret”, amb bones pensions de jubilació i molt de temps per organitzar festes per fer conxorxa. Per exemple, jo m’he de guanyar la vida fent feina i només puc defensar la nostra llengua amb escrits, així que si el Diari Menorca no publica les nostres cartes és evident que estem en un clar desavantatge.

Adjunt la versió reduïda de l’article que vaig enviar al Diari Menorca per publicar-se:

www. maho-mahon.org

¿Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable. Antoni Febrer i Cardona.

Per mor de la meva afició a la paleortografia d’encians que el Sr. Francisco Fornals instituí gramàtic de referència d’ICM a Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), he estat esperant delerós que aparegués la pàgina web dels defensors de la lletra muda, així que tot just que l’han penjada no he pogut estar-me d’entrar-hi.

La decepció, no obstant, ha estat molt grossa, perquè l’ortografia que s’empra en les escassíssimes retxes escrites en menorquí de la web d’ICM té molt més a veure amb l’ortografia del seu blasmat Pompeu Fabra que amb la d’Antoni Febrer i Cardona. A un primer cop d’ull, i sense entrar en anàlisis més profundes -que difícilment es poden fer amb tan poc contingut en menorquí -s’hi comprova que els d’ICM escriuen la conjunció copulativa amb i llatina (solució fabriana) en tost de la y grega (solució febreriana, defensada per F. de Borja Moll l’any 1926 quasi amb els mateixos motius que argüeixen els d’ICM per a defensar la h). A més, acaben els plurals de les paraules femenines en “es” (solució fabriana), en tost d’acabar-los en “as”(solució febreriana) i l’accentuació es fa conforme al conveni fabrià, no conforme al conveni d’Antoni Febrer i Cardona en què els accents funcionen pràcticament a l’inrevés.

En definitiva, el model ortogràfic d’ICM és una mescla del model de Pompeu Fabra amb certes pretensions d’escriure el menorquí domèstic basant-se en l’ús intens de l’article salat, quan precisament escriure el menorquí que es parla a casa mai no va estar entre les pretensions d’Antoni Febrer i Cardona, que distingia perfectament el registre lingüístic col·loquial del registre lingüístic formal en el qual mai no emprava l’article salat.

El fet que malgrat el seu visceral antiifabrisme, els d’ICM emprin d’una manera general les solucions ortogràfiques fabrianes, en tost de les del seu falsament reivindicat Antoni Febrer i Cardona, em fan pensar que, fins i tot els més ferotges anticatalanistes, són capaços d’adonar-se que la importància d’un sistema ortogràfic no és ni el seu valor històric, ni la seva antiguitat, ni la seva perfecció formal. Fins i tot els d’ICM saben que el que és realment important és la difusió que tenguin les convencions ortogràfiques, i en el sistema ortogràfic que empren la immensa majoria de persones que escriuen en la llengua que compartim menorquins, valencians, catalans i mallorquins -a qui Febrer i Cardona proposava solucions gramaticals comunes-, Maó s’escriu actualment sense h. Així ho feim pràcticament tots els que avui en dia escrivim en llengua catalana -que és com es coneix científicament i estatutàriament la nostra llengua- i açò és així per molt que els rebenti als que mai no escriuen en menorquí. I el que no hauria de succeir és que els que mai no escriuen en menorquí ens diguin als que sí que hi escrivim com hem de fer-ho.

Em fa, doncs, l’efecte que quan Fornals començà a proposar a Febrer i Cardona com a filòleg de referència no explicà prou bé als simpatitzants d’ICM que aquest autor no escrivia precisament segons el cànon de les novel·les radiades de Mateu Cunill, que tant agradaven a la meva mare. Perquè Febrer distingia perfectament que, a diferent registre lingüístic, li escau un model de llengua diferent, cosa que els d’ICM no semblen tenir gaire clar. Ell, en els seus “Principis”, ho expressava així: “La pronúncia própia es dividex en: familiar y grávê. La familiar es aquella qui servex en las convérsas, y el módo ordinári de parlar. La grávê és aquella s’úsa en los escrits, ô en los discúrsos sérios y en la poesía”.

En relació a l’article salat, que pels d’ICM és l’essència de la menorquinitat junt amb la “h” de Maó, vegem quin tractament li dóna el solitari de Maó en l’epígraf sobre els articles dels “Principis...”: Febrer diu que d’article n’hi ha “ Un, y es: el o lo, masculí singular; la, femení singular; els ô los, masculí plurál;las,femení plural”. I no és fins bastant més endavant que escriu: “Algunas vagadas encáre en llóc de l’artícle, especialmènt en la convérsa familiar, es sol usar de se ô es”. És a dir que el filòleg proposat per Fornals com a model d’ICM circumscriu a l’esfera familiar l’article salat .

Per si això no fos prou encara, quan Febrer i Cardona es refereix a la lletra h en l’epigràf sobre el Nóm, ô Pronúncia de las Lletras, diu que s’ha de pronunciar “ác”, no “ache” com diuen els simpatitzants d’ICM. I pel que fa a la unitat de la llengua catalana, el que diu en el pròleg del Tractat és impecable:: “Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa tán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.”

Convé també saber que Febrer fou un precursor en la reducció de l’ús de la lletra “h” respecte de les solucions ortogràfiques tradicionals en llengua catalana quasi cent trenta anys abans que ho fessin altres filòlegs illencs. Així deia : “Es tambè superflua la lletra h â fi de la dicciò, perque es una d’aquelllas lletras, qui no es pronuncian jamái sinò múdas; y així es cóntre la vertadèra ortografía que s’escriu, per ecz: sech, perque si ab la c sóla ja es dòna â comprendrer lo qu’es vól dir, es superfluo añadir-hi aquella h”. Febrer no arribà a eliminar la h de Maó, però no tingué por d’innovar ni va tenir contemplacions amb l’onomàstica, així eliminà l’“h” del meu nom, Joseph, i em va convertir en Josef. I també eliminà l’ “h” del meu gentilici “ciutadellench”.

Convindria, així mateix, que els simpatitzants d’ICM tinguessin en compte que emprar l’ortografia segons les prescripcions del filòleg maonès, els obligaria a pronunciar i accentuar les paraules segons la pronúncia ciutadellenca, -que és la maonesa del segle XIX -com es pot comprovar en l’accentuació del seu diccionari. És a dir que per defensar l’hac a través de Febrer, els maonesos haurien de renunciar a allò que més els identifica lingüísticament en els segles XX i XXI respecte dels ciutadellencs: la pronúncia típica de Maó, tal com ens ho explicava Francesc de B. Moll, l’any 1.932, en el seu estudi Fonetic i Lexical del Dialecte de Ciutadella. Comprendreu, doncs, que em provoqui un punt de maliciosa hilaritat ciutadallenca el fet d’imaginar-me els membres d’ICM asseguts als pupitres de l’Acadèmia de Genuïna Fonètica i Ortografia Menorquina del Sr. Fornals.

Per acabar diré que, si des del punt de vista paleortogràfic, la web d’ICM és decepcionant, des del punt de vista dialectal és encara pitjor. En la convocatòria de l’acte de Ciutadella, que és quasi l’única cosa en menorquí que hi trobam, s’hi llegeix:” Per què nos dirigim a Vostès, veïns de Ciutadella ?”.

Jo no sé a què ve açò de “nos”. No entenc perquè no empren “mos”, contemplat per Moll a l’Ortografia Mallorquina de 1.931. Però el que ja no m’entra dins el cap és que utilitzin la paraula “veïns”, que jo no empraria, no ja en un escrit de pretensió dialectal, sinó en qualsevol escrit que tingués les més altes pretensions literàries. Vesí és la primera paraula que apareix com a traducció de vecino al Diccionari Castellà-Català de Francesc de B.Moll. Potser el que els ha passat als d’ICM és que els ha costat trobar vesí al DMEFLL de Febrer, però si s’haguessin llegit la nota 36º de les Observacions del Pròleg del Pronòstic de 1811, haurien comprovat que Febrer contemplava la possibilitat d’escriure amb “s” o amb “z” aquesta paraula, i aquesta darrera és la solució que emprà en el seu diccionari. És clar que potser es van atabalar intentant trobar una solució que evitàs haver d’escriure “Ciutadellenchs” sense “h”, conformement al criteri de Febrer, i per açò van escriure “veïns de Ciutadella”. “Veïns”, però, no apareix al DMEFLL i la van ben esgarrar perquè la paraula ve del llatí vĭcīnu, i en la grafia històrica s’escrivia “vehí”.

A més, a la convocatòria de l’acte de Ciutadella, els d’ICM van ferir les nostres fibres més sensibles quan escrigueren: “Ja sabreu que es nostro Ajuntament va aprovar baratar es nom històric per es terme catalanista de Maó”.

Els de la lletra muda haurien de saber que la grafia històrica de “historic”, és “històrich”. Així s’escrigué en el títol de l’“Ensaig històrich dels dotze anys que seguiren a n’el de sa desgracia de Ciutadella (Menorca)”, de Joseph M. Ruiz Manent, premi del Molt Il·lustre Ajuntament de Ciutadella de les festes del 9 de Juliol de 1910, any en què els homes d’ICM segur que s’infiltraren dins la Fototipia y Tipografia de A.Moll y Camps, perquè a la portada de l’“Ensaig Historich,” Francesch d’Albranca s’escriu amb h i en acabar la introducció un infiltrat maonès li llevà la “h” .

És normal que na Joana Barceló no rebés massa bé als d’ICM, perquè aquesta associació té la gran barra de reivindicar la figura d’Antoni Febrer i Cardona- que és el filòleg maonès que impugnà l’h de Francesch d’Albranca, el seu il·lustre besavi- i al mateix temps van a veure la Presidenta del CIM per exigir-li que faci gestions perquè els tornin la lletra muda que a ells els ha pres la Universitat de les Illes Balears.

Joseph Mir
Ciutadellench de Mahó

N’Alemany supera en molt la meva capacitat de sorprendre’m

He trobat un article de n’Antonio Alemany a internet que ha superat amb escreix la meva capacitat per suportar la mala bava d’aquest funest personatge. Llegiu-lo, és al·lucinant, especialment els paràgrafs que diuen:

“La obra magna de Mossen Alcover -es un diccionario, es un diccionario de autoridades, es un diccionario de uso y es un diccionario histórico- ha sido el primero, último y extraordinario intento de ofrecer un panorama completo de estas lenguas romances descendientes del latín que se denominaron y adquirieron peculiaridades propias, catalán, valenciano, mallorquín, menorquín, ibicenco y pagés, que así denominan en Formentera a la lengua que hablan.”


“Hay dos hechos graves que marcan la línea divisoria entre la concordia y el enfrentamiento lingüísticos: la polémica de Pep Gonella y la declaración del catalán como eje nuclear y fundante del catalanismo político. Pep Gonella -ridiculizado, vejado e insultado por Moll y los catalanistas- representó un acto de amor a la unidad de la lengua: su queja esencial era la expulsión de los modismos insulares de la lengua culta, a pesar de que tenían carta de nobleza en muchos casos superiores a los que se estimaba como lengua culta. ¿Cómo es posible que el catalanismo representado por Moll y los de la çeba no comprendieran el grito desesperado de Gonella? Hoy, todo el catalanismo se daría con un canto en los dientes si los mallorquines defendieran las mismas tesis de Pep Gonella. Son tan torpes, que prefieren mantener el falso icono fabricado por ellos mismos y para alancearlo mejor a entrar en las razones profundas que animaban al anónimo polemista.”


Després de llegir aquest article he quedat sense paraules, si no fos perquè tenc a la meva esposa avorrida per mor de les llargues hores que pas llegint el Diccionari Alcover-Moll, hauria arribat a la conclusió que Moll fou el pitjor enemic del diccionari d’Alcover i dels modismes insulars, jo crec que és impossible trobar una desvergonya més grossa i un capacitat més gran de manipulació.

No parlaré més de n’Alemany perquè després de llegir aquest article el consider capaç de qualsevol cosa.

UN ANARFABETO AGRADESÍO, la carta que Alemany no publicà

L’altre dia em vaig referir a n’Antonio Alemany i la polèmica d’en Pep Gonella.En la meva opinió de tots els escrits que s’enviaren al Diario de Mallorca l’any 1.972 el més contundent és el que adjunt, que n’Alemany –actual referent intel·lectual d’Iniciativica Cívica Mahonesa- no publicà i que Francesc de B. Moll inclogué en el número 104 de la Biblioteca “Les Illes d’Or”.



UN ANARFABETO AGRADESÍO

Zeñó direttó:

Eppero que zu zalú zea güena como lo e la mia a Dio grasia.

Zolo do línea pa felisitá ar gachó eze que ze yama Pepe Goneya por lo papele tan regüeno que eccribe. Ze be que er Goneya e un chavó que no ze lo zarta un gitano. ¡Menúo palo le a zortao a eza panda de finoli, repipi, giripoya, que quien que en Mayorca z’eccriba como en Barcelona! Amo, ¡que lo ha dejao achantao!

Zeño direttó: a nozotro, lo que hablamo er catteyano fetén, que no e er que z’an imbentao cuatro zeñorito leído y escribío de la caye Zerrano, a nozotro noh paza iguá. ¿Cuándo ezo zenizo de l’Academia z’an acordao de nozotro? Eyo con zu ortografía, con zu gramatica, ¿Y er pueblo, qué? ¿Ecque quien que jablemo too como en caza er Duque d’Ecquillache?

Er catteyano ze no ba, zeñó direttó. Y la curpa la tien loh Unamuno y loh Azorine y loh Machao y loh Ortega, y to ezo chalao que ze creen er zabio Zalomón. Meno má que er Goneya noz a arzao la beda y ya podemo eccribí en lo periódico.

Zeñó direttó: ¡Biba er Goneya! ¡Biba er goneyimmo! ¡Biban loh anarfabeto!
Que lo zoy y zerbió de utté,

PEPITO ER FALDA.

També us adjunt una fotografia que Francesc de B.Moll ens explica:”Dins la meva col.lecció de documents de la polèmica existeix una fotografia que un felanitxer humorista em va enviar com si fos el retrat d’En Gonella; és la foto que il.lustra la coberta d’aquest llibre (el 104 de la Biblioteca “LES ILLES D’OR”), i a la qual no atribuïm altre valor que el d’una nota còmica. La foto original anava ben envidarada dins una vasa, i acompanyada dels versos que molts de mallorquins saben de memòria i els canten amb una enèrgica tonada ben característica:


En Pep Gonella té
un ca de bou;
el baratà amb un ou
de xoriguer;
el va vendre an es porquer
de Son Caliu,
que era s’homo més viu
de dins Son Serra,
sabia tocar guiterra
i castenyetes,
feia ballar pessetes
dins un capell...

Llegint a Francesc de B.Moll a vegades em deman- i no en tenc ben bé la resposta- si la nostra intel·lectualitat està avui en dia massa ensenyorida i peca d’excés d'elegància no davallant a l’arena emprant amb els que s’ho mereixen el mateix corrosiu sarcasme que els dedicava el gran mestre.