diumenge, d’octubre 21, 2007

No he anat al correllengua

No he anat al correllengua perquè trob que en aquesta celebració es confon la retòrica nacionalista i independentista amb un acte de reivindicació de la nostra llengua en què a mi m’agradaria participar.

Com que trob que el discurs nacionalista, i molt més l’independentista, ens fa molt més mal que bé a l’hora de defensar la nostra llengua a mi no m’hi trobareu al correllengua.

Les pàtries i les nacions (cap) no m’interessen gaire, malgrat que és cert que en moltes ocasions alguns s’esforcen en fer-nos pensar que les llengües no tenen defensa sense un Estat ; però jo crec que és més interessant intentar defensar-la amb el cervell i amb bons arguments.

Tot ho dic amb tota la humilitat i si estic equivocat en les meues impressions ja m’ho fareu saber.

Sobre gramàtica i paraulística.

En Miquel Mus, que es dedica a paraulística a les pàgines d’aquest diari fent-nos enyorar el bon criteri i la humilitat de Pere Melis,proposava no fa gaire que institucions polítiques, ensenyants, etc. impulsassin una nova gramàtica de la llengua menorquina ignorant que estatutàriament la competència en aquesta matèria la té la Universitat de les Illes Balears i que aquesta previsió legal té tota la lògica perquè ha de ser la màxima institució científica de la nostra Comunitat la font de doctrina gramatical i no s’ha de permetre que aquestes coses es deixin en mans dels polítics de torn ni de qualsevol “paraulero-curandero de la llengua” que ens recepti “uguent de sagí de gallina”.

Quan estic malalt evit l’automedicació i em faig visitar per un metge esperant que no faci gaires invents i que m’apliqui els protocols que hagin establert les organitzacions mèdiques que tenguin la màxima autoritat científica. Per açò, a mi em preocuparia molt que un ensenyant de primària o secundària es posàs a explicar als meus fills les seues ocurrències en tost d’explicar doctrina científica avalada per les màximes autoritats acadèmiques, tant si es tracta de l’assignatura de ciències naturals com si és de la llengua dels menorquins.

Que jo sàpiga en Miquel Mus no n’ha escrita cap de gramàtica, així que no la puc criticar, però el model de llengua que empra en els seus escrits em sembla un invent: salar indiscriminadament no és propi dels que coneixen bé la llengua de Menorca . Tots tenim algun conegut barceloní mal informat que no coneix gens els parlars de Menorca i que per fer la gràcia quan posa els peus a la nostra illa comença a “a anar a sa catedral a ses dotze”, s’encomana a “s’esperit Sant” o “as dimoni” o té por de “ s’infern”, t’explica que “es món” va molt malament i passeja “pes camp o pes camí de “Sa Trinitat” contemplant “es cel” o “sa mar” des de “Es Toro i al final va a veure partits de futbol entre “s’Unió” i “es Menorca” aprofitant per visitar “ Sa Mola” de Maó o “Sa Vall” de Ciutadella arribant a “sa quinta forca” rallant amb “s’amo” d’un lloc mentre mesuren ses coses a “s’ull”.

Quan en Miquel Mus sala en escrits formals es comporta exactament com aquests barcelonins que fan “sa facècia” en tost de “la facècia” confonent el menorquí amb el fet d’emprar l’article salat arreu i sense cap criteri i contribuint, així, a empobrir el nostre dialecte per incapacitat de distingir la varietat de registres lingüístics que té la nostra llengua i que és la seua riquesa. Jo no som una amador de la nostra llengua perquè sigui la meua, sinó perquè em vaig enamorar de la seua riquesa: la nostra parla és rica en lèxic, rica en dialectes, rica en registres, rica en subtileses, com subtil és l’adequació de l’ús d’un o un altre article segons escaigui en cada circumstància.

‘Merda’ i ‘caca’ són paraules ben nostres, ben menorquines, però com deia Mossèn Salord i Farnés, quan anam al metge parlam de la ‘fenna’, que fins i tot sembla que no put. Idò bé , els articles salats i literaris són igualment legítims i menorquins però dominar la nostra llengua és saber el context i la situació en què és adequat emprar-ne els uns o els altres.

De gramàtiques de la Llengua Menorquina ja se n’han escrites. Per ca meua roden les de Julio Soler i Antoni Febrer i Cardona i cap de les dues contemplen l’estrany ús de l’article salat que fa el Sr. Mus perquè sens dubte els dos gramàtics esmentats - que són familiars del segle XIX de les més ràncies nissagues de Maó i per tant poc sospitosos d’haver estat subornats ni per en Pujol ni per en Carod Rovira- sabien que aquest ha estat en tota la història de la nostra llengua estrany a l’ús formal. És allò que Antoni Febrer i Cardona explicava sobre la pronúncia familiar i la “grávê”, i que avui coneixem com el registre lingüístic col·loquial i el registre lingüístic formal. No s’escrigué amb article salat ni l’Acta de Constantinoble, ni la versió menorquina d’Antoni Febrer i Cardona de La Creació del Món de Joseph Haydn , ni l’Esposició de Lo Estat de l’Agricultura en la Isla de Menorca de Julio Soler. Sí emprà Joan Ramis i Ramis l’article salat en les seves poesies burlesques i en el personatge de graciós de Vinblanc de Rosaura, però tant en els personatges alts d’aquesta obra com en la resta de la seva obra major l’article salat hi és absent.

L’article salat també és ben estrany en el folklore popular i en la llengua corrent quan tractam coses relacionades amb la religió (la Mare de Déu, el bon Jesús, l’Esperit Sant, clavat a La Creu, l’altar major, prendre la comunió, la trona, etc.) per tant és ben clar l’ús que el poble savi li ha sabut donar a cada article i l’estranya pràctica de Miquel Mus només s’entén, o bé per ignorància i escassa reflexió sobre la nostra varietat de registres, o bé perquè ell mateix consideri poc formals els seus escrits.

No he esmentat la Gramàtica Catalana referida especialment a les Balears de Francesc de Borja Moll perquè malgrat que Miquel Mus s’aprofita de l’obra de Moll per fer paraulística sembla que no li té gaire respecte. A més, com que és una obra post-normativa sempre serà considerada sospitosa pels més anticatalanistes, a diferència de les de Julio Soler i Antoni Febrer i Cardona, que són considerats gramàtics de referència fins i tot pels d’ICM, malgrat que és evident que mai no els han estudiat si consideram com escriuen.

Un article de premsa no serveix per fer propostes gramaticals ni filologia: per limitacions d’espai i temps no serveix més que per fer demagògia i caricaturitzar, i jo probablement no hauria de caricaturitzar a Miquel Mus com ho estic fent , sabent molt bé que la gramàtica no comença i acaba en l’epígraf referit als articles, però és que ell, a partir de la caricatura d’un cartell un poc encarcarat, ha estat desconsiderat amb el treball de molta gent i especialment amb el de Francesc de Borja Moll , que Mus sap del cert que és amb molta diferència qui més ha fet per preservar el llegat del nostre dialecte i probablement dels que més han fet, juntament amb Alcover i Coromines , per preservar el tresor de la nostra llengua.

No existeix cap precepte normatiu que impedeixi escriure ‘tancau la porta, per favor’ , per tant no entenc a què ve demanar una nova gramàtica.. A ell no li agrada que s’escrigui ‘tanqueu’ i per açò vol una nova ‘gramàtica menorquina’ que proscrigui aquesta forma, i a mi, que som ciutadellenc, no m’agraden les formes ‘tanqués, tanquessis, tanquéssiu’ de l’imperfet de subjuntiu que es solen emprar a Maó i a altres localitats de la nostra illa , així que ben podria demanar una gramàtica ciutadellenca que les proscrigui i que contempli únicament les formes ‘tancàs, tancassis, tancàssiu’ que són més antigues ; però el cert és que la normativa vigent contempla totes aquestes formes com a correctes.

He teclejat “tomàtiga” i “tomàtic” al Diccionari Normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans i he trobat les dues paraules, així que no entenc de què va la sol·licitud d’una nova normativa a no ser que el que pretengui sigui la proscripció de paraules i, posats a proscriure, hauríem de proscriure tomàtiga a Maó i el tomàtic a Ciutadella? Jo ho tindria ben lleig, perquè som un ciutadellenc que viu a Maó des de fa vint-i-sis anys.

El diccionari Alcover-Moll , en què poden consultar-se tots els dialectalismes, està disponible a Internet a un domini obert de l’Institut d’Estudis Catalans on es pot consultar: http://dcvb.iecat.net/ i qualsevol persona que hagi llegit l’obra de Pau Faner, Esperança Camps o Maite Salord sap que els “modismes insulars” no tenen problemes en el model català de llengua literària. A què vénen, idò, els romanços de Miquel Mus?

Posats a fer purisme ciutadellenc podríem reivindicar un sistema d’accentuació similar al d’Antoni Febrer i Cardona, que fa la distinció pròpia del parlar de Ciutadella Déu (Dios), dèu (Diez), dêu (debe), sèu (siéntate), sêu (sebo),séu (suyo) i que podria ser considerada la menorquina autèntica perquè a principis del segle XIX era la pròpia de tots els menorquins, fins i tot dels maonesos, com es demostra fàcilment si hom llegeix les gramàtiques de Febrer i de Soler. La pronúncia de Maó és des del punt de vista ciutadellenc una clara “barcelonització” de la llengua i, a més, té l’inconvenient de fer homòfones i homògrafes paraules que són ben diferents.

En un entrevista al Dr.Joan Miralles del passat 13 d’octubre publicada al Diari Balears es declarava partidari d’emprar un vocabulari, per lèxic i per fonètica, molt illenc i es manifesta contrari al que fan certs “mestretites del país, que rebutgen aquestes formes i que acaben pecant d’hiperfabristes” , i que a vegades veia algun rètol o qualque text i no entenia “per què no s’ha emprat una forma més natural, més mallorquina”. A mi em passa igual, però jo no deman canvis normatius per solucionar-ho perquè sé que açò és un problema dels “mestretites” però no de gent com en Joan F. López Casasnovas o en Joan Miralles i Montserrat, que és catedràtic del Departament de Llengua Catalana de la nostra Universitat i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, i per tant uns dels màxims responsables de la normativa lingüística catalana, que en cap cas impedeix escriure d’una manera més natural i més mallorquina o menorquina.

Però jo sí que m’explic per què molta gent no escriu com el Dr. Miralles
o jo mateix voldríem :per pura ignorància del model de llengua literària. Quan reb una carta d’algun familiar meu molt pròxim que m’envia “petons” en tost de “besades” sé perfectament per què ho fa i a quines escoles s’educà en els anys setanta i vuitanta i la poca importància que donaven a l’ensenyança de la llengua catalana. Desgraciadament hi torna haver gent que voldria que el model educatiu no donàs més importància a la llengua catalana de la que li donaven llavors aquestes escoles.

De català, en general, en sabem molt poc, però d’aquesta ignorància no en té culpa la normativa lingüística . Que la ex-consellera de sanitat del PP Aina Castillo ens enviàs a tots el menorquins un tríptic sobre l’Hospital Mateu Orfila en què totes les desinències verbals eren les barcelonines no deu ser culpa del Dr.Miralles. El que probablement passa és que n’Aina -que firmava aquell tríptic i ens dirigia personalment l’escrit- s’educà a una escola similar a la del familiar que m’envia “petons”, si no es que sigui la mateixa .La culpa, idò, serà d’aquell model educatiu i no de l’alumna, perquè me consta que n’Aina Castillo fou una estudiant extraordinària.

Però no ens equivoquem: l'ús de barcelonismes com "petó" és absolutament anecdòtic i referit a qualque correu electrònic que he rebut molt puntualment, enfront de la sistemàtica i massiva utilització, que observ, de disbarats com "beso" ('besada" avui és una paraula que només empram els de "la ceba" o qualque persona que hagi passat la vuitantena i hagi resistit la temptació d'imitar el parlar dels seus fills i nets) , "tetxu", "grifu", "passillu" o "hombru"; utilitzats a Maó i defensats amb vehemència com a mots menorquins "autèntics" per adolescents que no han sentit dir una altra cosa a ca seua, que afirmen tenir l'espatla on abans hi teníem l'esquena i que incapaços de distingir un pardal d'un verderol o d'un rupit t'acusen d'infame pancatalanista si empres la paraula 'ocell' quan no t'estàs referint al "passer domesticus "; escarnint-te i rient-se de tu si dius "besada", "treginada”, “sostre”, “esperiment" o "passadís" , paraules que els sonen tan "catalanes" com "tomàquet" i que censurarien a l’amo en Joan de Foc i Fum quan diu allò de “sense sebre ane quin gat encomanau es formatge” argumentant que “a Menorca es diu moix".

Estic segur que la befa contínua que ha de suportar qualsevol fillet que "ralli en pla" amb certa decència actuarà com la més eficaç de les censures i tenc la impressió que articles com el de Miquel Mus només restaran autoritat i credibilitat als professors de català per defensar el bon parlar.

Consider que Mus en el seus articles seria més rigorós si explicàs que ‘born’ és paraula tan pròpia de Menorca com de l’Empordà, que ‘llenegar’ és paraula tan menorquina com mallorquina, al manco tant com el famós “anglicisme” ‘bòtil’ que és ben corrent a les rondalles d’Alcover; malgrat que els anglesos no hi posaren mai els peus a la Balear major , i que “vogamari” és paraula tan pròpia de les dues Balears com de les Pitiuses perquè, per més que l’Alcover-Moll només la localitza a Menorca i Mallorca, sabem que a la rondalla eivissenca ‘Es Gegant des Vedrà’ és una indigestió de “vogamarins” la que allibera els infants del drac.

I finalment, estic d’acord amb Mus quan diu que la llengua no és per parlar-ne d’ella, és per emprar-la. Tanmateix, jo he observat que ell en fa un ús diglòssic utilitzant el menorquí per parlar sobre el nostre dialecte i el castellà per comentar altres “coses que passen”.

Publicat al Diari Menorca els dies 17 i 18 d’octubre de 2.007