Ca orugat o ca poruc, una altra correcció d'Es Carrer

En l’article Beef, please jo havia escrit;

‘Aquesta és la situació de mal tracte i discriminació que vivim i patim a diari els que volem continuar emprant la nostra llengua i no volem demanar perdó per fer-ho. Estam tan avesats a que ens maltractin que en la immensa majoria d’ocasions reaccionam com un ca orugat demanat mil disculpes per haver gosat a emprar la llengua que es parla a Menorca des de fa més de set-cents anys.’

i Es carrer ha canviat el mot ‘orugat’ per ‘poruc’ . Jo consider que aquest canvi no està justificat perquè l’Alcover-Moll defineix ‘erugar o orugar’ com ‘Esverar, fer estar amb temor (Mall., Men.); cast. Espantar’ i ERUGAT o ORUGAT, -ADA ’ Esporuguit; ple de temor; recelós (Mall., Men.); cast. temeroso.’

No sé si hi estareu d’acord però per mi no és el mateix un ca poruc que un ca orugat. Per mi un ca poruc és aquell que per naturalesa té por, la por li és innata, el ca va néixer covard. En canvi un ca orugat és un ca que ha rebut tanta llenya que està esporuguit, però la por no li és innata, és una conseqüència del tracte que ha rebut.

A més es dóna la circumstància que jo havia consultat amb Joan F. López Casasnovas sobre les variants de formació ‘ringlera o renglera’ , ‘erugat o orugat’ i açò és el que em va contestar: “En un escrit de formalitat escassa (un escrit d'opinió a premsa) jo empraria "ringlera", sense problemes; però "renglera" no és gaire diferent. Igual diria per a "orugat".

Si no t'inform malament, una variant de formació és una al·lografia ('grafia que alterna amb altra o altres per representar la mateixa paraula': en castellà, amoníaco / amoniaco, substancia/sustancia, postguerra/posguerra. En català, els casos que m'exposes podrien ser-ne exemples. També saber i sebre (analògic amb rebre...), cabre per caber”

No puc deixar de relacionar aquesta observació de Joan F. López amb el que jo explicava sobre els entesos de la llengua en el meu escrit Sobre gramàtica i paraulística.

Coromines al DECLLC III, 426, b7 diu: Erugar ‘infestar d’eruga’, d’on figuradament orugat ‘esporuguit, recelós’, “un homo traidor/ va sempre urugat/homo gat fa dues cares”, Camps Merc(Folkl, I,73).

En qualsevol cas vull aclarir que faig aquests comentaris sobre les correccions d'Es Carrer des de la més gran simpatia en vers aquesta revista i la persona que hagi corregit el meu escrit que segur que necessitava correcció.

He dit i ho torn a repetir que aquest bloc no cerca una altra cosa que les observacions i correccions que els lectors em puguin donar.

Beef, please. Es Carrer ha canviat l'article.

Es carrer ha tingut l’amabilitat de publicar-me el meu escrit Beef, please i a més me l’han corregit, la qual cosa és molt d’agrair, però l’han canviat en una cosa que per mi era fonamental per entendre l’escrit.

Jo vaig escriure:

Dissabte passat vaig anar a un supermercat i vaig demanar ‘en pla’ on eren els pebres a una senyora que hi treballava de reposadora i em contestà- ¿qué?- li vaig repetir la pregunta i em contestà en to imperatiu i mal educat -“repítemelo en castellano”- i jo li vaig dir -‘por favor-’.Ella exclamà indignada -¿qué?,- “repítemelo en castellano, por favor”-vaig insistir.

És a dir que la reposadora no va entendre mai què volia dir jo amb allò de “por favor" i vaig haver d’insistir que l'educació exigia dir “repítemelo en castellano, por favor”.

En canvi Es Carrer ha publicat:

Dissabte passat vaig anar a un supermercat i vaig demanar ‘en pla’ on eren els pebres a una senyora que hi treballava de reposadora i em contestà- ¿qué?- li vaig repetir la pregunta i em contestà en to imperatiu i mal educat -“repítemelo en castellano”- i jo li vaig dir -‘por favor'-.Ella exclamà indignada -¿qué?,- “repítemelo en castellano, por favor”-va insistir.

Amb la qual cosa pot semblar que la reposadora va entendre a la primera el que jo volia dir i que va rectificar, quan en realitat no ho va entendre en cap moment, i per tant amb el canvi que ha publicat Es Carrer pot semblar que tenc la pell massa fina i que en realitat el meu article no té ca p justificació.

A més jo vaig escriure:

Deman als lectors d’Es Carrer que mai no es deixin avassallar : no accepteu que s’emprin ordres ni tons imperatius per demanar-vos que ralleu en castellà ni en cap llengua , no demaneu perdó mai després de rebre l’ordre i com la cambrera de Ramsgate exigiu que se us demanin les coses ‘per favor’ i amb educació.

i Es Carrer ha publicat:

Deman als lectors d’Es Carrer que mai no es deixin avassallar : no accepteu que s’emprin ordres ni tons imperatius per demanar-vos que ralleu en castellà ni en cap altre llengua , no demaneu perdó mai després de rebre l’ordre i com la cambrera de Ramsgate exigiu que se us demanin les coses ‘per favor’ i amb educació.

Segur que introduir ‘altra’ era necessari però la llàstima és que han escrit ‘ni en cap altre llengua”

Beef, please.

Fa devers onze anys vaig fer quatre mesos Ramsgate (Kent, Anglaterra), estudiant anglès a la Churchill’s House. A la taverna d’aquesta escola es servia el dinar com es sol fer en els menjadors universitaris: feies ringlera amb una safata a un mostrador i en tocar-te el torn demanaves a la cambrera un dels plats que hi havia en el menú del dia. Me’n record que un parell de vegades jo anava despistat- cosa que sol succeir molt sovint- i en passar davant la joveneta que servia li vaig dir ’beef’ i ella em va replicar- “please”-, i un altre dia li vaig dir ‘fish’ i ella m’exigí - “please”-. La cambrera no amollava el ‘beef’ o el ‘fish’ si no hi havia ‘please’. Sempre vaig reconèixer amb simpatia la dignitat d’aquella al·lota que sabia fer-se respectar tan bé en aquella escola on hi havia alumnes de més de quaranta nacionalitats diferents, entre ells un bon nombre de joves pilots militars d’Arabia Saudí i Kuwait que s’estaven formant a Anglaterra. L’únic que puc dir d’aquella situació és que per despistat en dues ocasions em vaig comportar maleducadament i la joveneta em posà en el meu lloc, en cap cas vaig considerar mai que m’hagués humiliant i des del primer moment vaig pensar que ella tenia tota la raó.

Dissabte passat vaig anar a un supermercat i vaig demanar ‘en pla’ on eren els pebres a una senyora que hi treballava de reposadora i em contestà- ¿qué?- li vaig repetir la pregunta i em contestà en to imperatiu i mal educat -“repítemelo en castellano”- i jo li vaig dir -‘por favor-’.Ella exclamà indignada -¿qué?,- “repítemelo en castellano, por favor”-vaig insistir. A prop hi havia un senyor que es posà dalt la parra -“Por favor!, Por favor!, Por favor, ¿ por qué? !” -començà a cridar - “al final estaremos obligados a aprender menorquín!”- i seguí escarnint-me i cridant petites frases inconnexes i sense sentit en català per fer riure’s de jo. Quan me’n vaig anar a la caixa a pagar ell vingué darrera, feia “palmas” dient als presents que l’observaven sorpresos perquè no sabien de què anava la història que ho feia perquè era andalús. A més no aturava de cridar incoherències per molestar-me i provocar una situació violenta . Pens sincerament que cercava violència física. Jo òbviament no li vaig fer cas en cap moment i vaig anar a la meva perquè a mi ni les “palmas” ni els andalusos no em molesten gens: he treballat molts d’anys amb ells per uns quants hotels de Menorca, Mallorca, Girona, Mèxic i Chiclana de la Frontera on m’ho vaig passar molt bé col·laborant uns quants anys en l’organització d’un del hotels més importants del Novo Sancti Petri i d’aquella època només guard enyorança dels bons amics i professionals que vaig conèixer en aquella bella terra.

El que a mi em sap greu és pensar que si la direcció o els restants clients del supermercat s’haguessin assabentat de l’incident probablement m’haguessin considerat a mi un client problemàtic i la dependenta no hagués rebut cap reprensió per la seva mala educació sinó la seva solidaritat considerant a ella la víctima. Aquesta és la situació de mal tracte i discriminació que vivim i patim a diari els que volem continuar emprant la nostra llengua i no volem demanar perdó per fer-ho. Estam tan avesats a que ens maltractin que en la immensa majoria d’ocasions reaccionam com un ca orugat demanat mil disculpes per haver gosat a emprar la llengua que es parla a Menorca des de fa més de set-cents anys.

Consider que molt més important que les identitats, les nacions, els estats , els estatuts, les constitucions, el lèxic, la sintaxi, l’ortografia o la morfologia és que se’ns tracti amb educació. Canviarem de llengua totes les vegades que faci falta, per açò tenim la sort de conèixer-ne d’altres i jo parl en castellà o en anglès centenars de vegades al llarg de la setmana sense saber-me greu, però no hem de permetre que se’ns tracti malament. Deman als lectors d’Es Carrer que mai no es deixin avassallar : no accepteu que s’emprin ordres ni tons imperatius per demanar-vos que ralleu en castellà ni en cap llengua , no demaneu perdó mai després de rebre l’ordre i com la cambrera de Ramsgate exigiu que se us demanin les coses ‘per favor’ i amb educació.


Josep Mir

La lliçó magistral de Badia i Margarit a la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la UIB

Com que entenc que si llegiu aquest bloc és perquè compartiu amb mi l'afició pels mots us recoman la lectura de la Llicó magistral d'Investidura d'Antoni Badia i Margarit com a Doctor Honoris Causa de l'UIB on fa una anàlisi del lèxic de la versió catalana de Mireia de Frederic Mistral.

Els que compartiu amb mi la passió pels parlars de Mallorca i la meva opinió que el millor camí per aprendre a rallar en pla és llegir els autors mallorquins xalareu.