Beef, please.

Fa devers onze anys vaig fer quatre mesos Ramsgate (Kent, Anglaterra), estudiant anglès a la Churchill’s House. A la taverna d’aquesta escola es servia el dinar com es sol fer en els menjadors universitaris: feies ringlera amb una safata a un mostrador i en tocar-te el torn demanaves a la cambrera un dels plats que hi havia en el menú del dia. Me’n record que un parell de vegades jo anava despistat- cosa que sol succeir molt sovint- i en passar davant la joveneta que servia li vaig dir ’beef’ i ella em va replicar- “please”-, i un altre dia li vaig dir ‘fish’ i ella m’exigí - “please”-. La cambrera no amollava el ‘beef’ o el ‘fish’ si no hi havia ‘please’. Sempre vaig reconèixer amb simpatia la dignitat d’aquella al·lota que sabia fer-se respectar tan bé en aquella escola on hi havia alumnes de més de quaranta nacionalitats diferents, entre ells un bon nombre de joves pilots militars d’Arabia Saudí i Kuwait que s’estaven formant a Anglaterra. L’únic que puc dir d’aquella situació és que per despistat en dues ocasions em vaig comportar maleducadament i la joveneta em posà en el meu lloc, en cap cas vaig considerar mai que m’hagués humiliant i des del primer moment vaig pensar que ella tenia tota la raó.

Dissabte passat vaig anar a un supermercat i vaig demanar ‘en pla’ on eren els pebres a una senyora que hi treballava de reposadora i em contestà- ¿qué?- li vaig repetir la pregunta i em contestà en to imperatiu i mal educat -“repítemelo en castellano”- i jo li vaig dir -‘por favor-’.Ella exclamà indignada -¿qué?,- “repítemelo en castellano, por favor”-vaig insistir. A prop hi havia un senyor que es posà dalt la parra -“Por favor!, Por favor!, Por favor, ¿ por qué? !” -començà a cridar - “al final estaremos obligados a aprender menorquín!”- i seguí escarnint-me i cridant petites frases inconnexes i sense sentit en català per fer riure’s de jo. Quan me’n vaig anar a la caixa a pagar ell vingué darrera, feia “palmas” dient als presents que l’observaven sorpresos perquè no sabien de què anava la història que ho feia perquè era andalús. A més no aturava de cridar incoherències per molestar-me i provocar una situació violenta . Pens sincerament que cercava violència física. Jo òbviament no li vaig fer cas en cap moment i vaig anar a la meva perquè a mi ni les “palmas” ni els andalusos no em molesten gens: he treballat molts d’anys amb ells per uns quants hotels de Menorca, Mallorca, Girona, Mèxic i Chiclana de la Frontera on m’ho vaig passar molt bé col·laborant uns quants anys en l’organització d’un del hotels més importants del Novo Sancti Petri i d’aquella època només guard enyorança dels bons amics i professionals que vaig conèixer en aquella bella terra.

El que a mi em sap greu és pensar que si la direcció o els restants clients del supermercat s’haguessin assabentat de l’incident probablement m’haguessin considerat a mi un client problemàtic i la dependenta no hagués rebut cap reprensió per la seva mala educació sinó la seva solidaritat considerant a ella la víctima. Aquesta és la situació de mal tracte i discriminació que vivim i patim a diari els que volem continuar emprant la nostra llengua i no volem demanar perdó per fer-ho. Estam tan avesats a que ens maltractin que en la immensa majoria d’ocasions reaccionam com un ca orugat demanat mil disculpes per haver gosat a emprar la llengua que es parla a Menorca des de fa més de set-cents anys.

Consider que molt més important que les identitats, les nacions, els estats , els estatuts, les constitucions, el lèxic, la sintaxi, l’ortografia o la morfologia és que se’ns tracti amb educació. Canviarem de llengua totes les vegades que faci falta, per açò tenim la sort de conèixer-ne d’altres i jo parl en castellà o en anglès centenars de vegades al llarg de la setmana sense saber-me greu, però no hem de permetre que se’ns tracti malament. Deman als lectors d’Es Carrer que mai no es deixin avassallar : no accepteu que s’emprin ordres ni tons imperatius per demanar-vos que ralleu en castellà ni en cap llengua , no demaneu perdó mai després de rebre l’ordre i com la cambrera de Ramsgate exigiu que se us demanin les coses ‘per favor’ i amb educació.


Josep Mir