Bòtil i la desfeta del mossarabime.

Mai no he entès com és que les estadístiques diuen que a les Illes Balears tenim un nivell cultural tan baix, sabent que els experts en lingüística a la nostra terra són com els Joans ,Josep, Peres i ases, que n’hi ha per totes les cases . Pensava en açò l’altre dia, després de referir-me a l’expressió “jugar de cul de bòtil”, perquè una de les lliçons que més els agradà explicar als nostres experts és la dels anglicismes del menorquí, incorporats a la nostra llengua durant les dominacions britàniques del segle XVIII. El cas més clar que et solen posar com a exemple és la paraula bòtil, que segons aquests catedràtics domèstics ve de l’anglès BOTLE.

Si, com la majoria dels menorquins, hom no té cap tipus de relació amb Mallorca ni els mallorquins , la lliçó popular sobre l’etimologia del mot bòtil et sembla excel·lent. Però si qualque vegada arribes a posar els peus a l’illa que tenim al costat i tens un poc d’oïda lingüística, comences a tenir-ne dubtes perquè els anglesos no la van dominar a Mallorca en el segle XVIII i en canvi allà la paraula bòtil se sol escoltar. Si a més hom és com jo, un traïdor de la modalitat lingüística insular menorquina, que explica les Rondalles Mallorquines d’en Jordi d’Es Racó als seus fills- com ja feia el meu avi amb mon pare - el dubtes es converteixen pràcticament en certesa sobre la falsedat de la hipòtesi anglesa. Quan escric aquestes retxes només fa una estoneta que he posat els meus fills a dormir i els he contat n’Espirafocs, a qui una fada dóna dos botilets: un de més gran, que fa tornar garrida com el sol, i un de més petit que fa tornar lletja com el pecat.

Així idò, no ens en podem refiar de la saviesa popular, i per aclarir l’etimologia del mot bòtil acudim l’AlcM que diu: “Etimologia incerta segons Wartburg FEW , I,466, ve del gàl·lic *botina, ‘pedra fita’. Hi ha qui ha suposat que bòtil en el sentit de ‘botella’ ve de l’anglès botle ‘botella’; però no sembla probable tal suposició, perquè les paraules angleses no se solen trobar fora de Menorca, on els anglesos dominaren en el segle XVIII; i la paraula bòtil la trobam a Mallorca."

L’origen anglès de la paraula bòtil ja havia estat qüestionada per Moll el 1923 comentant les notes del Folk-lore Balear, Volum II , Cançonetes Menorquines, recullides i anotades per ,Andreu Ferrer Ginart, Artà. Tip. Cat. de A. Ferrer, Ginart 1923, al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana on deia: "No crech que got (=«vas») sia derivat de l’inglès, ni tampoch atribuiria tal nerència an el mot bòtil (p. 20). Aqueys dos vocables son vius a Mallorca i a Catalunya, on l’influència britànica ès estada nul·la”

Llegir a Coromines no és gens fàcil per a un llec com jo, ell ens comenta la paraula bòtil en l’article del mot bot ‘ odre, recipient de cuiro per al transport, sobretot del vi’ , i escriu “...D’altra banda la forma no assimilada bote esperem que es pronunciés buti en hispanoàrab, i aquesta és l’única etimologia raonable que es pot indicar per al mallorquí, menorquí i eivissenc ‘bòtil’. Coromines dóna diferents exemples d’ús de bòtil a Mallorca (Alcàntara Penya, Llorenç Vilallonga, Arxiduc Lluís Salvador, etc.) i a Eivissa ,on documenta la paraula amb accepcions molt secundàries, sobretot ‘persona molt grassa’, en diverses notes epistolars i periodístiques del Dr. Isidor Macabich.

Més endavant diu :” De tota manera per a bòtil no hi pot haver altra explicació raonable que un mossarabisme, en un mot de tal significat i de tal ambient; la fantàstica etimologia anglesa de Ferrer i Ginart fou rebutjada ja per Moll (BDLC XIII, 1923, 160), per l’evident raó que no és mot de Menorca més que de les altres Balears”.

Però trob que hem d’anar vius amb la teoria mossàrab de Coromines , per açò és important mencionar Antoni M. Badia i Margarit en el text d'homenatge que llegí a l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2005. , "Joan Coromines, lingüista i patriota sense parió", en què digué :”... Tothom reconeix a Coromines una enorme aportació, però també se li'n discuteixen mètodes, maneres i conclusions. Bé que no podem entrar-hi com caldria, heus-ne ací un parell de factors que hi han intervingut: a) sempre enderiat a fer i acabar personalment les seves dues grans obres, Coromines decidí que, a partir d'un moment donat, ja no prendria més en consideració els progressos de la ciència (així ignorà la desfeta del mossarabisme, en què tant es basava), i b) convençut de la solidesa de la seva obra, menystingué els arguments amb què doctes col·legues, sovint més especialitzats i més documentats en sectors concrets, discrepaven de les seves tesis i refutà les raons que ells adduïen, això quan no els apostrofava amb duresa.

Resultat: avui l'obra de Joan Coromines divideix els professionals de la llengua en dues grans meitats: els fidels i els crítics. Aquells admeten a ulls clucs la doctrina i les interpretacions del mestre, que així s'ha tornat un veritable mite. Aquests les matisen o les contradiuen. Ben mirat, emperò, tots ells (fidels i crítics) admeten i proclamen unànimement que, en els estudis de llengua catalana, hi ha un abans i un després de Joan Coromines. Joan Coromines ha estat, és i serà el gran lingüista del segle XX, que ha il·luminat les vies de la coneixença i de la recerca en la lingüística romànica, castellana i sobretot catalana”.

Sobre les maneres de Coromines basta haver llegit dos o tres articles del seu diccionari per veure que no era de la casta de persones que va fent amics, però aquí el que m’interessa és el que comenta Antoni M.Badia i Margarit sobre la desfeta del mossarabisme perquè pot afectar a la teoria de Coromines sobre l’etimologia de bòtil. Açò ens dóna una lliçó molt important d’humilitat que ens recorda que mal llegir dos diccionaris no serveix per donar-se-les d’entès i que “Aprenent a rallar en pla” està pensat per demanar aclariments als filòlegs sobre coses que no queden gens clares llegint els diccionaris.

Per açò em dirigesc als que en sabeu més que jo, per tal que m’aclariu un poc més l’etimologia del mot bòtil i demanar-vos si considerau que la teoria de Coromines ha fendit amb la desfeta del mossarabisme que ens explica Badia i Margarit.

Per acabar vull dir que potser a l’entrada d’avui hagués pogut fer una sèrie d’anotacions sobre la paraula got, però trob que aprofitaré aquest mot per introduir en el futur una sèrie de consideracions sobre el vocabulari ordinari o tavernari.

P.S. Des de Pòrtol na Xisca Ripoll m’informa que a Mallorca jugar de “cul de bòtil” és “jugar de mel i sucre”, en David Sintes diu que a Ferreries és jugar de “cap de suro” i em confirma que son pare, que és d’Alaior, també diu de “Cul de bòtil”, com en Pere Quintana .Finalment en Mikel escrigué:” En la capçalera del llibre DE CUL DE BOTIL, de n'Antoni TALTAVULL BOSCH (edicions de Pedra a l'oli, abril de 1984) es pot llegir:" Jugar de cul de bòtil és, sens dubte, el millor per a aquell que no sap bé les regles del joc. Et permet participar-hi, sense arriscar-te a perdre. Però tampoc no pots esser guanyador. Tantost que no sabràs si és joc o què és”