Quatre jans i un boi

Divendres vaig anar a l’Ateneu de Maó a la inauguració dels quatre panells informatius que amb motiu del centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana hi ha penjat la Direcció General de Política Lingüística.

L’exposició és en la meva opinió ben pobra, però la conferència de n’Antoni Joan Pons sobre la presència menorquina en el congrés i l’efemèride que es celebrava ben mereixia l’assistència dels amants de la llengua catalana. Desgraciadament a l’Ateneu només hi vam anar quatre jans i un boi.

L’ús del l’expressió quatre jans i un boi ( quatre soldats anglesos i un fillet ), que els menorquins empram per indicar que a un lloc hi ha poca gent, m’ha semblant adequat tenint en compte que l’aportació d’Àngel Ruiz i Pablo al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana fou sobre els anglicismes del menorquí. Tot i així he dir que he forçat un poc la cosa perquè estrictament parlant de “boi” no en vaig veure cap. Obviant tres jovenetes que hi havia ( es veu que la llengua catalana a llevant la campa millor entre les al·lotes), la resta érem jans ben granadets, i em va sorprendre que els ensenyants de català dels centres de la banda de Maó tinguessin tan poca influència i no aconseguissin que a aquest acte hi anàs ni un sol bergantet.

Açò em fa pensar que, com diria Antoni Maria Alcover, entre els ensenyats de la nostra llengua n’hi ha més d’un que du molta son.

Tanmateix reconec que, a priori, la presència del Director General de Política Lingüística a l’acte era força desmotivador però he de dir que, tot observant com saludava a uns quants assistents a la conferència, ja no puc continuar pensant que les aportacions a la llengua catalana d’aquest polític siguin nul·les .El Director General ha inventat una nova forma de saludar en la nostra llengua, la fórmula més o manco és aquesta: Bona nit, ¿ja has rebut la subvenció, no?.

Vaig anar a la conferència de divendres mentre estava llegint el Dietari de l’Excursió Filològica de 1.906 de Mossèn Antoni Maria Alcover publicada l’any passat per Proa- a cura de Pilar Perea- per commemorar que fa cent anys, l’estiu de 1.906, Alcover i Bernhard Shädel van recórrer cinquanta dues localitats del Rosselló i de la Catalunya occidental per recopilar, mitjançant un complet treball de camp, tota mena d’informació lèxica fonètica i morfològica del indrets visitats.

Alcover em sembla un autor d’obligatòria lectura per a tot amant de la llengua catalana, per la vivacitat i agilitat de la seva prosa, però molt especialment per la riquesa lèxica, que em fa esborronar la pell. Sempre he pensat que és una llàstima que Alcover i Moll haguessin hagut de dedicar tant de temps a la lexicografia perquè si no ho haguessin fet pens que ens haurien deixat una literatura força interessant.

Ja han passat cent anys des d’aquella excursió, però només fa falta arribar al quart paràgraf del dietari per comprovar que, malgrat que les coses estan molt pitjor avui en dia pel que fa a l’ús social de la nostra llengua, hi ha coses que no han canviat gaire. En aquest paràgraf Alcover escriu: “Quan davall del tren a Perpinyà , me trob a Mossèn Vidalet, un dels Vicaris Generals d’ací, i el benemèrit En Juli Delpont, tots dos amics estimadíssims, que em diuen que Monsenyor Carsalade m’espera a Sant Martí del Canigó; me donen el bitllet i m’afic dins el tren de Vilafranca, que li estreny tot d’una, més que de pressa. Dins el vagó només hi ha un altre passatger, desconegut, que em demana per treure-se l’americana, de calor que té. Acab de resar , i començam una conversada molt entretenguda sobre l’estat social de França i Espanya, i especialment de Catalunya, figurant-se ell que els catalans són separatistes. És la veu que escampen dins Europa per les seves conveniències els rotatius separatistes de Madrid."