Maneres diferents d’afrontar el billingüisme

Com que som de les poques persones del meu entorn professional i personal que s’estimen la nostra llengua i a vegades tenc una manera d’expressar-me un poc dura, moltes vegades em deman si som massa radical.

Però hi ha moments en que reaccion d’una manera espontània i em demostr a mi mateix que els entusiastes del bilingüisme són bastant més radicals que jo.

Dissabte passat es va donar una d’aquestes situacions: el meu fill Josep (sis anys) ha sortit molt lector, li agrada llegir contes, llibres de trucs de màgia , d’animals i de manualitats . En canvi de moment no va pel camí de ser el Rafael Nadal de la seva generació.

Dissabte en venir de tennis en Josep no estava molt animat i va dir que l’entrenament no li havia anat massa bé, i per excusar-se va comentar que el seu nou entrenador rallava en castellà.

Na Marga, la meva dona, i jo vam botar d’immediat i simultàniament i li vam dir- severs- a en Josep , que havia d’intentar fer les coses bé però que no ens importava gens si no les hi feia, però que en cap cas volíem tornar a sentir que la llengua li servis per excusar-se de res. El reprenguérem dient-li que era impossible que fes les coses malament per mor de la llengua perquè ell rallava sempre i molt bé en castellà amb les seves cosines i amb els seus amics castellanoparlants. A més la meva dona li va dir que si tornava a sentir una excusa tan dolenta una altra vegada no li deixaríem veure més Play-House Disney ,que és el canal de televisió que a ell li agrada més i que és en castellà (Un càstig molt dur).

Vam voler deixar clar que mai més permetríem que anàs pel camí de la llengua per donar qualsevol excusa, malgrat que ell ja ha captat- i ha estat la nostra intenció- que la llengua catalana és una cosa molt important a ca nostra.

Immediatament després d’haver arrefollat al meu fill vaig recordar-me d’una representat de l’AFA que vaig sentir l’altre dia per la ràdio que explicava el fracàs escolar per un problema lingüístic, i de tots aquells pares-no necessàriament immigrants- que permeten excusar el mal rendiment del seus fills en qüestions lingüístiques. ¿Qui és doncs el radical?. ¿Qui té poca sensibilitat bilingüe?

Possiblement és pel que he explicat que és el meu fill qui demostra ser bilingüe quan ralla amb els fills dels simpatitzants de l’AFA que coneixem.