Porta-la!

Un dels meus primers records d’infància té com protagonista un ca, en Bobi, no era un ca de raça, era un ca aranell de l’amo i madona de Ses Quarterades. A en Bobi no li agradava gaire la vida rural i cada dos per tres davallava tot sol a Ciutadella . Ningú no li havia mostrat mai on era l’escola infantil de les monges franciscanes - que era la guarderia on em duien el meus pares- però en diferents ocasions trobàrem en Bobi allà a l’hora de sortir de l’escola. Quan açò succeïa mon pare era viu - encara el veig carregant en Bobi al nostre Renault 8 per tornar-lo a Ses Quarterades- per tant aquesta feta d’en Bobi és un record que tenc de quan tenia menys de quatre anys.

L’amo, en Joan Febrer, i madona, n’Antònia Mercadal, són plens de vida i us podrien contar coses sorprenents d’aquest ca que tant vaig estimar. Però, a més d’en Bobi, a Ses Quarterades hi havia en Rubi, que era un ca de perdius, amb el qual solia anar a caçar amb en Joan, el fill de l’amo. També vaig tenir un ca de bestiar, en Titán, que va resultar massa gran per un infant de sis anys, i els meus concos tenien diferents cans de caça: en Fatx, en Duc, en Rei, en Ful, etc. ; tots aquests pointers.

Malgrat la meva afició infantil als cans ara feia més de vint-i-dos anys que no en tenia cap , vivia ben d’esquena (no d’espatlla) als gossos i, sembla mentida, no hi mantenia mai cap conversa fins que aquest estiu, després de comprovar que els meus fills m’estaven sortint massa urbans i tenien molta por als animals, vaig decidir armar un quissó Boxer.

I ves per on amb en Retxet, que és el nom que donà el meu fill al cusset- un nom no massa encertat per a una família com la nostra on jo anomèn Retxêt al ca i els meus fills i la meva dona l’anomenen Retxèt- he descobert que avui en dia els cans ja no tenen potes, ara tenen pates ; i l’altre dia me’n va passar una de granada: El quissó no té tres mesos, encara és molt tendre, però a mi se’m va ocórrer tirar-li un tionet i demanar-li que l’anàs a cercar, i de les meves entranyes va sortir un crit espontani de “Porta-la Retxêt”!, que em va sorprendre a mi mateix.

Quan vaig haver fet aquest crit, vaig pensar en el que acabava de dir, i com que molt aprop tenia un menorcanista- un d’aquests que es tallaria un braç abans de dir “tardor”, perquè està molt orgullós de dir “otoño, ” i a qui mai no li passarà pel cap dir “santmiquelanadal”, o “primavera d’hivern”, perquè són possibilitats expressives que ignora- vaig pensar: Està fet de mi!, he dit “portar” i açò els bons menorcanistes no ho diuen, ara sí que em faran germà d’en Carod Rovira!, o pitjor encara, seguint l’estratègia de criminalització del catalanisme que està impulsant en Jaume Matas i l’Immundo, segur que em faran simpatitzant de Batasuna.

Ben preocupat, vaig meditar una estona com m’havia pogut sortir aquest “Porta-la Retxet!”, i me’n vaig anar a cercar el verb ‘portar’ al Diccionari Alcover-Moll, i vet aquí el que vaig trobar: 'II.1. Anar carregat amb una cosa fent-la arribar o anar a un lloc o persona...Especialment: a) Anar carregat el ca amb allò que agafa i fer-ho arribar al seu amo o a algú que li ho demana (Balears).'

Estic ben segur que a mi no m’ensenyaren a donar ordres als cans els lletraferits, no sé quin dels caçadors ciutadellencs amb qui vaig anar en la meva infància m’ensenyà a dir “porta-la” o “alça-la”, però el que em preocupa és que l’altre dia vaig demanar a un caçador de Sant Lluís quina era la instrucció que li donava al seu gos i em va dir. Cerca-la! i després li vaig demanar el mateix a una cosina meva de Ciutadella i em va dir. Du-la. Cap dels dos no em va dir Porta-la. Quan jo vaig dir que a mi em sortia de les entranyes el Porta-la!, algú va dir:- És que tu ets “del catalenet”.

No ho neg, jo som “del catalanet”, ho som perquè he tingut la sort de conèixer gent que rallava molt bé el “menorquinet” i desgraciadament cada vegada és més difícil trobar-ne: Me’n record que fa devers quinze anys vaig anar a veure una amiga meva a Sant Lluís i quan es va atracar el seu ca li vaig dir: Patsa!, i ella em va comentar que feia molts anys que per la banda de Maó no havia sentit aquesta paraula.

El Diccionari Alcover-Moll és realment fascinat, jau aquí com defineix ‘Patsa!’ : ‘Crit amb què s’arruixen els cans( Men.). “Patsa a’s pati”, “Patsa a jeure”, “Patsa a fora”.Etim: de passa, imperatiu de passar, amb la sibilant africada per intensificació emfàtica de l’ordre d’expulsió’.

El llibre que he comprat per ensenyar el ca diu que li he de dir coses com :”sit”, “platz”, “dort”, “gig”, “chis”, etc., però jo no estic disposat a fer-ho. Per açò volia que m’ajudassiu a ampliar el meu vocabulari per dirigir-me al ca. A més volia que m’informassiu sobre la salut del verb “portar” al vostre entorn caní.

Estic francament preocupat pel bon ús de la llengua amb el meu ca perquè l’altre dia una senyora em va dir que el seu gos entenia més de sis-centes paraules. Jo li vaig haver de dir que ho trobava realment admirable perquè sí açò és així el prodigiós gos entén més paraules que la majoria de menorcanistes que conec.


I ara que us he parlat de cans he de contar-vos una anècdota faceciosa de la meva filla de tres anys: aquest mes de juny els meus fills tenien molta calor i es despullaven a la menor ocasió, així que un dia vaig dir a la meva filla: Vesti’t deveres o vindrà en Toni Camps i et posarà una multa!. El comentari es veu que va fer gràcia al meu fill de sis anys, així que durant unes setmanes ell i la seva germana s’amenaçaven amb multes d’en Toni Camps quan tardaven en vestir-se. El cas és que el dia d’es Be anàrem a Torre Mir on la meva cosina, na Cisca Moll, té un ca que en la seva escala és octogenari, però que no sé què menja perquè va sempre empalmat , i la meva filla en veure aquell animal tot trempat va assenyalar-ne el penis i va dir: Mira mamà!, en Toni Camps...!

Nota: He adjuntat una fotografia d'en Bobi amb la meva germana i unes cosines qualcant dalt el carro que estirava "en Castanyo", el cavall de Ses Qurterades.