Fills de Llull enyoram una pàtria

Avui he passejat per les Rambles de Barcelona amb la meva família i hem donat uns cèntims a algunes persones que actuaven.

Una d’elles ens ha demanat d’on érem i he quedat ben aturat, no he sabut gens què respondre. No he pogut dir que era de Menorca per mor que no m’dentific gens amb el gentilici menorquí, puix que la majoria de persones que emfatitzen el seu menorquinisme demostren en la pràctica un gran menyspreu envers a la llengua i la cultura dels seus ancestres i tampoc demostren cap respecte pel territori i el mediambient.

Veig amb tristesa que pels més menorquins Menorca és un simple producte per vendre i consumir al marge de qualsevol consideració sobre els seus valors culturals i ambientals.

En resposta a la pregunta que m’han fet a les Rambles trob que he començat a dir:- “som…”; però no he sabut continuar. M’hagues agradat dir allò que ha escrit Ponç Pons: “som fill de LLull i enyor una pàtria”.

Enyor una pàtria però no en reivindic cap. El meu enyor fa referència a l’estimació d’uns valors culturals i ambientals que veig morir i amb els quals m’identific. Reivindicar una pàtria implicaria la reclamació per a aquests valors d’un territori que no em pertany.

Un llibre que em va agradar molt llegir en la meva adolescència fou Les Paraules d’Opoton el Vell, d’Avel·li Artis Gener. Tot recordant-lo vull deixar escrit que l’únic territori que reclam per a la meva pàtria és l’espai que ocuparà- esper que d’aquí a molts anys- el meu nínxol on m’agradaria que s’hi escrivis : Josep Mir, de la fala catalana.

Pens que la pregunta de l’actor de carrer era d’impossible resposta entre d’altres coses perquè ningú no sap d’on són els meus fills .Déu faixi que puguin ser d’on ells vulguin ser.