Sobre n’ Antoni Febrer i Cardona, o de la salsa maionesa.

El passat vint-i-quatre d’agost vaig tornar a intentar a publicar al diari Menorca l’Article sobre n’Antoni Febrer i Cardona i la maleïda h que ja coneixen bé els meus lectors. El vaig tornar a enviar per tal de contrastar l’equitat del Diari Menorca, que últimament no ha aturat de publicar notícies i escrits d’Iniciativa Cívica Mahonesa (I.C.M.).

Trob que fins devers dia u de setembre vaig tenir la paciència de repassar el Diari Menorca per comprovar si es publicava l’article, però com que estic essencialment d’acord amb en Joan Bosco Marqués en què un diari on hi sovintegen els articles sobre el tema de l’h és insofrible, a partir de dia dos de setembre vaig deixar de llegir el Menorca.

Adjunt el meu article al blog per si entre els meus lectors hi ha qualque masoquista que segueixi el Diari Menorca que em pugui dir si ha vist publicat el meu escrit.

També he afegit al blog l’article del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines que aporta una interessant solució a la polèmica entre Iniciativa Cívica Mahonesa (I.C.M.) i el ciutadellench Josep Al·lés sobre l’ortografia de la salsa maionesa.

L’escrit enviat al Menorca dia vint-i-quatre d’agost és aquest:

Sobre n’ Antoni Febrer i Cardona, o de la salsa maionesa.

Sr. Director,

El passat mes de març vaig enviar un article sobre Antoni Febrer i Cardona i la maleïda hac que vostè va decidir no publicar explicant-me que el tema de l’h avorria mortalment, criteri que com recordarà no vaig gosar a discutir.

Però sembla que per animar les Festes de Gràcia s’ha aixecat la veda perquè hem pogut veure recentment com els Srs. d’Iniciativa Cívica Mahonesa esquitxonaven el ciutadellench Josep Al·les des de les pàgines del Menorca amb motiu d’un concurs de salsa maionesa, paraula que empr basant-me en el que jo sempre he sentit dir en modalitat lingüística ciutadellenca i en el criteri de Joan Coromines.

També ha aixecat terreta el tema del formatge de Menorca, denominació que defens referint-me a l’autoritat de madona de Ses Quarterades de Ciutadella, la millor formatjadora que s’ha conegut d’ensians fallí madona de s’Ullastrar en el Viatge Tràgic que novel·là Ruiz i Pablo. Sé cert que cap de les dues madones ciutadellenques mai no s’imaginaren que feien fogasses de Maó.

Crec que ara és un bon moment per publicar la meva carta que, a diferència dels centenars d’escrits que ja s’han publicat, ofereix una perspectiva ciutadellenca sobre la polèmica de la h i contribueix a divulgar l’obra de Febrer i Cardona, gens coneguda pels simpatitzants d’ICM.

L’escrit del passat mes de març deia açò:

¿Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable.

Antoni Febrer i Cardona.

Per mor de la meva afició a la paleortografia, d’ensians que el Sr. Francisco Fornals instituí Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) com a gramàtic de referència d’ICM, he estat esperant delerós que aparegués la pàgina web dels defensors de la lletra muda, així que tot just que l’han penjada no he pogut estar-me d’entrar-hi.

La decepció, no obstant, ha estat molt grossa, perquè l’ortografia que s’empra en les escassíssimes retxes escrites en menorquí de la web d’ICM té molt més a veure amb l’ortografia del seu blasmat Pompeu Fabra que amb la d’Antoni Febrer i Cardona. A un primer cop d’ull, i sense entrar en anàlisis més profundes - que difícilment es poden fer amb tan poc contingut en menorquí- s’hi comprova que els d’ICM escriuen la conjunció copulativa amb i llatina (solució fabriana) en tost de la y grega (solució febreriana, defensada per F. de Borja Moll l’any 1926 quasi amb els mateixos motius que argüeixen els d’ICM per a defensar la h). A més, acaben els plurals de les paraules femenines en “es” (solució fabriana), en tost d’acabar-los en “as”(solució febreriana) i l’accentuació es fa conforme al conveni fabrià, no conforme al conveni d’Antoni Febrer i Cardona en què els accents funcionen pràcticament a l’inrevés.

En definitiva, el model ortogràfic d’ICM és una mescla del model de Pompeu Fabra amb certes pretensions d’escriure el menorquí domèstic basant-se en l’ús intens de l’article salat, quan precisament escriure el menorquí que es parla a casa mai no va estar entre les pretensions d’Antoni Febrer i Cardona, que distingia perfectament el registre lingüístic col·loquial del registre lingüístic formal en el qual mai no emprava l’article salat.

El fet que malgrat el seu visceral antifabrisme, els d’ICM emprin d’una manera general les solucions ortogràfiques fabrianes, en tost de les del seu falsament reivindicat Antoni Febrer i Cardona, em fan pensar que, fins i tot els més ferotges anticatalanistes, són capaços d’adonar-se que la importància d’un sistema ortogràfic no és ni el seu valor històric, ni la seva antiguitat, ni la seva perfecció formal. Fins i tot els d’ICM saben que el que és realment important és la difusió que tenguin les convencions ortogràfiques, i en el sistema ortogràfic que empren la immensa majoria de persones que escriuen en la llengua que compartim menorquins, valencians, catalans i mallorquins -a qui Febrer i Cardona proposava solucions gramaticals comunes -, Maó s’escriu actualment sense h. Així ho feim pràcticament tots els que avui en dia escrivim en llengua catalana - que és com es coneix científicament i estatutàriament la nostra llengua- i açò és així per molt que els rebenti als que mai no escriuen en menorquí. I el que no hauria de succeir és que els que mai no escriuen en menorquí ens diguin als que sí que hi escrivim com hem de fer-ho.

Em fa, doncs, l’efecte que quan Fornals començà a proposar Febrer i Cardona com a filòleg de referència, no explicà prou bé als simpatitzants d’ICM que aquest autor no escrivia precisament segons el cànon de les novel·les radiades de Mateu Cunill, que tant agradaven a la meva mare. Perquè Febrer distingia perfectament que, a diferent registre lingüístic, li escau un model de llengua diferent, cosa que els d’ICM no semblen tenir gaire clar. Ell, en els seus “Principis”, ho expressava així: “La pronúncia própia es dividex en: familiar y grávê. La familiar es aquella qui servex en las convérsas, y el módo ordinári de parlar. La grávê és aquella s’úsa en los escrits, ô en los discúrsos sérios y en la poesía”.

En relació a l’article salat, que pels d’ICM és l’essència de la menorquinitat junt amb la “h” de Maó, vegem quin tractament li dóna el solitari de Maó en l’epígraf sobre els articles dels “Principis...”: Febrer diu que d’article n’hi ha “ Un, y es: el o lo, masculí singular; la, femení singular; els ô los, masculí plurál;las,femení plural”. I no és fins bastant més endavant que escriu: “Algunas vagadas encáre en llóc de l’artícle, especialmènt en la convérsa familiar, es sol usar de se ô es”. És a dir que el filòleg proposat per Fornals com a model d’ICM circumscriu a l’esfera familiar l’article salat .

Per si això no fos prou encara, quan Febrer i Cardona es refereix a la lletra h en l’epigràf sobre el Nóm, ô Pronúncia de las Lletras, diu que s’ha de pronunciar “ác”, no “ache” com diuen els simpatitzants d’ICM. I pel que fa a la unitat de la llengua catalana, el que diu en el pròleg del Tractat és impecable:: “Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa tán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.”

Convé també saber que Febrer fou un precursor en la reducció de l’ús de la lletra “h” respecte de les solucions ortogràfiques tradicionals en llengua catalana quasi cent trenta anys abans que ho fessin altres filòlegs illencs. Així deia : “Es tambè superflua la lletra h â fi de la dicciò, perque es una d’aquelllas lletras, qui no es pronuncian jamái sinò múdas; y així es cóntre la vertadèra ortografía que s’escriu, per ecz: sech, perque si ab la c sóla ja es dòna â comprendrer lo qu’es vól dir, es superfluo añadir-hi aquella h”. Febrer no arribà a eliminar la h de Maó, però no tingué por d’innovar ni va tenir contemplacions amb l’onomàstica, així eliminà l’“h” del meu nom, Joseph, i em va convertir en Josef. I també eliminà l’ “h” del meu gentilici “ciutadellench”.

Convindria, així mateix, que els simpatitzants d’ICM tinguessin en compte que emprar l’ortografia segons les prescripcions del filòleg maonès, els obligaria a pronunciar i accentuar les paraules segons la pronúncia ciutadellenca, - que és la maonesa del segle XIX- com es pot comprovar en l’accentuació del seu diccionari. És a dir que per defensar l’hac a través de Febrer, els maonesos haurien de renunciar a allò que més els identifica lingüísticament en els segles XX i XXI respecte dels ciutadellencs: la pronúncia típica de Maó, tal com ens ho explicava Francesc de B. Moll, l’any 1.932, en el seu estudi Fonètic i Lexical del Dialecte de Ciutadella. Comprendreu, doncs, que em provoqui un punt de maliciosa hilaritat ciutadallenca el fet d’imaginar-me els membres d’ICM asseguts als pupitres de l’Acadèmia de Genuïna Fonètica i Ortografia Menorquina del Sr. Fornals.

Per acabar diré que, si des del punt de vista paleortogràfic, la web d’ICM és decebedora, des del punt de vista dialectal és encara pitjor. En la convocatòria de l’acte de Ciutadella, que és quasi l’única cosa en menorquí que hi trobam, s’hi llegeix:” Per què nos dirigim a Vostès, veïns de Ciutadella ?”.

Jo no sé a què ve açò de “nos”. No entenc per què no empren “mos”, contemplat per Moll a l’Ortografia Mallorquina de 1.931. Però el que ja no m’entra dins el cap és que utilitzin la paraula “veïns”, que jo no empraria, no ja en un escrit de pretensió dialectal, sinó en qualsevol escrit que tingués les més altes pretensions literàries. Vesí és la primera paraula que apareix com a traducció de vecino al Diccionari Castellà-Català de Francesc de B. Moll. Potser el que els ha passat als d’ICM és que els ha costat trobar vesí al DMEFLL de Febrer, però si s’haguessin llegit la nota 36º de les Observacions del Pròleg del Pronòstic de 1811, haurien comprovat que Febrer contemplava la possibilitat d’escriure amb “s” o amb “z” aquesta paraula, i aquesta darrera és la solució que emprà en el seu diccionari. És clar que potser es van atabalar intentant trobar una solució que evitàs haver d’escriure “Ciutadellenchs” sense “h”, conformement al criteri de Febrer, i per açò van escriure “veïns de Ciutadella”. “Veïns”, però, no apareix al DMEFLL i la van ben esgarrar perquè la paraula ve del llatí vĭcīnu, i en la grafia històrica s’escrivia “vehí”.

A més, a la convocatòria de l’acte de Ciutadella, els d’ICM van ferir les nostres fibres més sensibles quan escrigueren: “Ja sabreu que es nostro Ajuntament va aprovar baratar es nom històric per es terme catalanista de Maó”.

Els de la lletra muda haurien de saber que la grafia històrica de “historic”, és “històrich”. Així s’escrigué en el títol de l’“Ensaig històrich dels dotze anys que seguiren a n’el de sa desgracia de Ciutadella (Menorca)”, de Joseph M. Ruiz Manent, premi del Molt Il·lustre Ajuntament de Ciutadella de les festes del 9 de Juliol de 1910, any en què els homes d’ICM segur que s’infiltraren dins la Fototipia y Tipografia de A. Moll y Camps, perquè a la portada de l’“Ensaig Historich,” Francesch d’Albranca s’escriu amb h i en acabar la introducció un infiltrat maonès li llevà la “h” .

És normal que na Joana Barceló no rebés massa bé als d’ICM, perquè aquesta associació té la gran barra de reivindicar la figura d’Antoni Febrer i Cardona- que és el filòleg maonès que impugnà l’h de Francesch d’Albranca, il·lustre besavi de la Presidenta del CIM- i al mateix temps van a veure-la per exigir-li que faci gestions perquè els tornin la lletra muda que a ells els ha pres la Universitat de les Illes Balears.

Joseph Mir
Ciutadellench de Mahó