dimecres, de febrer 28, 2007

De les rondallles, o de la grosseria de la Conselleria d’Educació.

El amants de la llengua de la llengua catalana tenim un deute de gratitud amb les rondalles perquè fou a través d’aquests contes que molts de nosaltres tinguérem el primer contacte amb l’expressió literària de la nostra llengua i ens n’enamoràrem.

És precisament perquè en el seu moment vam estimar molt les rondalles i el costumisme que prest en vam quedar sadolls i vam entendre allò que els que no s’han enfartat de llegir rondalles no comprendran mai: que abandonar la nostra llengua als límits de l’expressió folklòrica és firmar-ne la seva condemna.

La lectura de les Rondalles Mallorquines d’en Jordi d’es Racó en la infància també contribuí d’una manera important a prendre consciència de la unitat de la llengua catalana i a rebutjar qualsevol visió estreta del menorquí. Com a ciutadellenc escolaritzat a Maó des dels onze anys sempre m’ha semblat reconèixer més clarament el vocabulari menorquí llegint Alcover que escoltant no pocs maonesos. Desgraciadament avui també identific millor el ciutadellenc llegint les Rondalles Mallorquines que sentint molts d’aquells que per Sant Joan bramen el “boti, boti...”.

En el segon capítol d’Un Home de Combat, Francesc de Borja Moll ens explica que fou a través de les rondalles que Alcover descobrí i espletà el tresor de la nostra llengua. El més gran monument que mai se li hagi fet a la llengua catalana, el Diccionari Alcover-Moll, és fruit de la meravella i emoció d’Alcover en sentir els centenars de paraules pures, clàssiques i plenes d’expressió que sentia de la gent del camp quan arreplegava rondalles. Aquest és un altre bon motiu per sentir-nos deutors dels nostres contes.

L’any 1.887 el patriarca de les lletres catalanes Marian Aguiló escrivia: ”Si l’Angelic (el seu fill) surt mallorquinista, com voldria, ho deurà an el seu Jordi des Racó”. Avui, no obstant, les coses són diferents i els que pensam que cosmopolitisme no és sinònim d’universal disneylandització de la cultura , sinó de preservació i respecte a la diversitat - i per açò intentam transmetre als nostres fills el llegat rondallístic dels nostres avantpassats- sabem que explicar rondalles als infants dels segle XXI no és gens senzill: les rondalles estan ambientades en una societat rural i religiosa que no té res a veure amb el món dels nostres fills i açò les fa males d’entendre. En moltes ocasions fa falta fer-ne adaptacions que s’adiguin més amb els valors que avui tenim, perquè- per exemple- en el món de les rondalles tradicionals per poc més de no res mauren o esquarteren qualcú.

Però el pitjor problema és la manca d’edicions amb il·lustracions modernes. Comptam amb les col·leccions Tirurany, Això era i no era, Sabater de Banqueta o les que darrerament ha publicat el Govern Balear, però difícilment poden competir amb les desenes de versions i amb els atractius dibuixos per als infants dels mil vegades repetits contes de “Disney”, Andersen, i els germans Grimm, que cada setmana poden entrar a les nostres llars a uns preus irrisoris amb el diari dominical .

Als més petits- no ens enganem- els atreuen els colors i en canvi les esplèndides il·lustracions dels ciutadellencs Josep i Francesc de Borja Moll i de Ramon Cavaller dels vint-i-quatre volums de Rondalles d’en Jordí d’Es Racó, els diuen ben poca cosa. A més, els ja esmentats contes de Disney, Andersen, Grimm, etc. compten amb un extraordinari estalonament de la indústria del cinema i l’animació multinacional que els fa ser molt coneguts pels infants i permeten que aquests suportin les extemporaneïtats ambientals que contenen - com la que ja he esmentat sobre la temàtica rural i religiosa-, extemporaneïtats que, en canvi, les nostres rondalles no aguanten.

Per tant, en el cas dels meus fills, i parafrasejant Marian Aguiló, si al final estimen la llengua catalana, com voldria, serà malgrat els meus esforços per intentar explicar-los qualque rondalla d’en Jordi d’es Racó, Francesc d’Albranca o Ferrer Ginard. Al respecte puc dir que, de tant en tant -i entre molts Pinochos, Blancanieves, Cenicienta, Los Tres Cerditos i els Power-Rangers -el meus fills em deixen que els expliqui qualque Es Falconet, Sa Cabreta, Sa Raboa i s’Erissó, o n’Espirafocs.

Coment tot açò per aclarir que, malgrat les crítiques que seguidament faré, consider molt d’agrair qualsevol iniciativa com els CD de Cançons de Rondalles per a Infants ‘Això era i no era’ i ‘Açò vol dir que era’ que ha dirigit en Joan Bibiloni, i que sens dubte fan més atractives i conegudes les rondalles als meus fills.

La iniciativa de Joan Bibiloni és molt lloable però, desgraciadament, en la meva opinió ha errat completament en el registre lingüístic, i no precisament per ser dialectal, sinó per la seva grolleria. M’explicaré: La tornada de la cançó dels Set Bandolers del CD ‘Açò vol dir que era i no era’ - que en la meva humil opinió és la que té el ritme que més s’aferra -diu:

Pam-Pam-Pam! Som set bandolers,
Si no anau alerta vus fotrem es doblers.

Pam, pam-pam! Eren set bandolers.
Pam-pam-pam! Ja no fotran doblers
Pam-pampam! Eren set bandolers ja no fotran es nostrus doblers


Per mi del model lingüístic del CD n’és directament responsable la Conselleria d’Educació i el Director General de Política Lingüística, que són els que han recolzat i presentat públicament la iniciativa. El Govern Balear ha explicat reiteradament la seva intenció d'emprar el Diccionari Alcover Moll per elaborar software que faciliti l'ús de les modalitats lingüístiques insulars. Doncs bé, l’Honorable Conseller d’Educació i el Director General de Política Lingüística haurien de saber que no és necessari esperar el desenvolupament d'aquest programari per poder llegir alguna vegada aquest venerable diccionari que en la seva segona accepció defineix ‘fotre’ de la següent manera: '(en llenguatge grosser) Substitueix qualsevol verb que signifiqui 'enganyar, , 'vèncer', 'dominar, 'sorprendre desagradablement' , 'furtar, prendre enganyosament'.

En el seu article sobre Paraules Gruixudes i Eufemismes de la sèrie l’Home per la Paraula de 1.963 Francesc de Borja Moll ens deia: ”no m’espanta l’ús de paraulotes en literatura però em molesta que en facin abús... no crec que s’hagi de condemnar totalment l’ús de paraules gruixudes quan són realment útils, és a dir, quan arriba el moment oportú d’expressar la idea que elles indiquen; però crec condemnable i repelent fer-ne un ús excessiu, que més aviat sembla obeir a un exhibicionisme morbós que a una sana i viril sinceritat.”

Subscric les paraules de Moll i consider que qualsevol amant de la llengua catalana ha de rebutjar la grolleria en el seu ús, molt més encara en productes culturals dirigits al públic infantil perquè l’ús de batalls en aquesta casta de publicacions, a més de mal gust, per mi posa de manifest una greu falta de recursos expressius per part dels assessors lingüístics del Govern Balear. La qüestió és especialment preocupant per la seva reiteració: en la cançó “Es Ciurons que tornaven minyons” del disc “Això era i no era “blavet” (2004)” sentim : ‘Son pare deixa es bou pasturant molt a prop i d’una llepada es minyó se fot, i a la cançó de “Sa Jaia Xaloc i sa Jaia Bigalot” del primer CD “Això era i no era (2003)” :‘Aquesta és sa fadrina amb sa que jo me vull casar, digué fotut i content..”. En aquest disc la palma de la vulgaritat se l’endú la cançó d’en Gostí Lladre: “Gostí lladre jo vull ser/ Gostí lladre jo seré/ i no m’agafaran mai, d’això me’n cuidaré, i jo s’autoritat fotré”. I després segueix “Recent dimonis Gostí quina fotuda..”

En el mateix CD, en la cançó “Sa raboa i s’eriçó”, podem sentir ‘Comencelis i mitgelis fins a n’Acabelis, repunyetera raboa ets com el dimoni”, per açò torn al Diccionari Alcover-Moll, per si la Conselleria d’Educació i Cultura té cap dubte sobre com cal considerar el mot punyetero, punyetera : adj. (en llenguatge grosser) Que molesta perquè és fastigós, o perillós, o enganyador, cast: punyetero.

Els batalls- que són absents en les Rondalles de Jordi d’Es Racó i de Ferrer Ginard- són un vertader problema en les versions modernes i desgraciadament aquesta plaga no és exclusiva dels CDs de cançons: en la col·lecció Això era i no era d’Editorial Moll, en la rondalla ‘En Joanet cameta curta i ses tres capsetes (2003)’ s’hi llegeix ‘el gegant es fot dins la sínia..”

M’entristeix especialment aquest mal ús del llenguatge en una publicació impulsada per la conselleria del trilingüisme - fou el mateix Director General de Política Lingüística en persona qui lliurà una còpia del disc al grup de primer de primària del meu fill com a premi d’un concurs de cartes als Reis Mags - perquè estic segur que mai no publicaran materials en anglès o castellà amb un nivell de grolleria que s’atraqui al dels discs de Rondalles; la qual cosa em fa pensar que la Conselleria de Cultura, inconscientment, però d’una manera evident, traspua la mentalitat de les que Moll anomenava dones bledes: “las que hablan en castellano a sus hijos porque hace más fino”, i assignen al català el paper de llengua grossera.

És significatiu que un Govern que ha donat estaló a l’AFA amb finançaments que la seua base social difícilment pot explicar, després empri un vocabulari tan procaç en les seves publicacions en ‘modalitat lingüística insular’ dirigides als infants. Probablement açò és així perquè saben que, malgrat la comèdia d’aquesta associació en relació a les ‘modalitats,’ els seus simpatitzants mai no s’interessaran per les nostres rondalles.

De l’ortografia de les lletres de les cançons val més no parlar-ne: solucions ortogràfiques sense cap tradició ‘mus, vus’, que supòs que empren amb l’objectiu de menorquinitzar molt l’ortografia; però son incapaços de mantenir una mínima coherència quan escriuen “ja no fotran es nostrus doblers”, perquè entenc que seguint aquest criteri també haurien d’escriure amb u la primera síl·laba de fotran i de doblers. També resulta incoherent l’ortografia ‘abre’ mantenint, en canvi, la r de ‘dublés’ que és la pronúncia menorquina.

L’ortografia ieista de les lletres del CD, que té certa tradició rondallística, en la meva opinió és absolutament inadequada perquè el nivell de iesme depèn de cada casa, quasi diria que de cada persona: quan jo era petit a Ciutadella amb els meus cosins ens en rèiem, com d’aquell qui fa “za zopez”, d’aquells fillets que no pronunciaven clara i llampant les ll de l’expressió “ella sa passarella”.

I encara contaré una altra anècdota que per mi posa de manifest com n’és de personal el iesme: me’n record que devers l’any 1.985 un gran professor catalanoparlant de llengua castellana que vaig tenir a l’Institut Joan Ramis i Ramis, traduí el “poll “ de l’expressió “poll entrat en pastura” com “piojo” i jo el vaig rectificar dient que el tal poll era una cria d’au de corral.

Cap ciutadellenc de l’època hagués fet la traducció del meu professor maonès per la senzilla raó que el poll (cria de gallina), a Ciutadella sonava, al manco en el anys vuitanta, clarament diferent que el poll paràsit, afectat només aquest darrer de ieisme. A Ciutadella feiem berba amb els fillets que pronunciaven “eia sa pasareia”, però el que no record de ponent és haver sentit a cap al·lot que pronunciàs “seia”, que en el glossari de la cançó de la cançò de S’animalet verd es definida- amb el vist i plau del Director General de Política Lingüística -de la següent manera :“Seient de cuiro , de forma especialment adaptada al llom del cavall, amb la superfície lleugerament còncava perquè hi pugui seure còmodament el qui cavalca. Pronunciació menorquina per sella”. M’agradaria saber d’on s’han tret aquesta observació fonètica, us puc assegurar que no és de l’Alcover-Moll.

És sorprenent que no només l’hagin esgarrada en les observacions fonètiques sinó que fins i tot en Cris Juanico hagi errat en el CD la pronunciació de la e de /koka bèta/ pronunciant-la com la e de /gêrmà/ que és com ho hagués pronunciat qualsevol maonès que volgués imitar el parlar d’un ciutadellenc suposant erròniament que a ponent pronunciam amb aquesta ê fins i tot paraules com /pèu/ o /mèl/ ,que com la e de /bèta/, es pronuncien com la /è/ de /fèrro/.

En morfologia verbal tampoc han estat gaire fins els del Govern perquè la forma ‘varen’ del perfet perifràstic que apareix en les lletres de les cançons fou documentada per Alcover en seixanta dues localitats que van de l’Alguer fins a Sueca, i per suposat a Mallorca, però cap d’aquestes localitats era menorquina.

Quan escric sempre intent potenciar el meu català estàndard reforçant-lo amb tot el vocabulari mallorquí i menorquí que conec, però m’ha sorprès que els abanderats de la puresa de les “modalitats” “punyissin” els cuiros on s’amagaven els set bandolers. Punyir és definit l’AlcM com ‘fer un forat a una bota per treure’n el líquid que conté”, en una accepció que es refereix exclusivament a Mallorca. El verb que emprà Ferrer Ginard fou punxir.

En una entrevista feta al Director General de Política Lingüística, que vaig llegir després del seu nomenament, aquest va emfasitzar la necessitat de divulgar els “modismes insulars” entre els escolars. Idò, bé, jo trob que, a més de divulgar-los, estaria bé que els del Govern també en coneguessin el seu significat. En les il·lustracions de la cançó d’Es Ciuronet hi han dibuixat un “animal fantàstic, fabulós, al qual s’atribueix figura d’un serpent molt gros proveït de peus i d’ales. Cast: dragón” que és el significat que la paraula drac té a Mallorca.

En la tercera accepció de l’AlcM hi trobam el significat de la paraula ‘drac’ a Menorca:” Gegant ferest i devorador d’homes, en les rondalles de Menorca, cast: ogro”. No era gaire difícil conèixer aquesta accepció perquè bastava haver mirat els dibuixos d’Es Ciuronet publicat per Conta Tu! amb l’assessorament lingüístic de la catedràtica de filologia catalana i presidenta de la secció filològica de l’IME Josefina Salort.

El problema és que són reincidents en la ignorància, perquè en la passada festivitat de Sant Jordí (Dia del llibre) el Govern va repartir entre els escolars de Menorca la Rondalla de l’Amor de les Tres Taronges on el dibuixant hi posà tota la imaginació per convertir el nostre drac en un dragó.

Si en tost de voler exaltar fins el ridícul la menorquinitat de les publicacions dirigides al públic infantil, explicassin que “L’amor de les tres taronges” no és més que un dels grans temes de l’imaginari universal, - fins i tot se n’estrenà l’any 1.921 una òpera amb lletra i música de Sergej Prokofiev - haurien revisat la versió de Jordi d’Es Racó i se n’haurien adonat que allà L’Amor de les Tres Taronges el guardava “un gigant, amic d’un drac que tot lo món cerca, que tot lo mon sap”.

Alcover féu que el gegant fos “amic d’un drac”, perquè va refondre una desena de versions de la rondalla que arreplegà en les quals hi apareixia el gegant amb la de madò Vicensa de Pollença, l’única on hi trobam un drac. La versió d’Alcover és de 1.897, per tant anterior en quatre anys a la lletra de convit, així que es justifica que no captàs que el drac de madò Vicensa era menorquí i, per tant, un gegant com en la resta de versions. La confusió que han provocat els de la Conselleria d’Educació entre els escolars de Menorca no té en canvi justificació quaranta cinc anys després de la publicació del darrer tom del diccionari Alcover-Moll.

En el pròleg del llibre de Joan Miralles sobre Francesc de Borja Moll i la llengua literària, el meu respectat Gabriel Janer Manila ens renya els qui aspiram a ser “nous rics de la llengua” dient que “la nostra és una societat de pervinguts”. ¿Com no ser-ho, dic jo, en un poble que fou sistemàticament i activament analfabetitzat en la seva pròpia llengua quan la dreta podia fer el que realment volia?

Pens que Janer Manila, a més d’eixabucar un poble que només ha tingut l’oportunitat de ser “nou ric de la seva pròpia llengua”, faria bé arrifollant qualque poll (o poi?) entrat en pastura de la Conselleria d’Educació.

1 comentaris:

A la/es 4:08 a. m. , Anonymous Anònim ha dit...

Amic, com tu, no sóc lingüista però els mots em xuclen. També he llegit aquest pròleg que cites i m'ha semblat que no s'adreçava als diletants -m'hi incloc i no ho dic despectivament-, sinó a alguns lingüistes professionals, que ells deuen saber qui són, perquè jo no. No l'he trobat gens adequat, però beu d'una anostrada tradició de punyades i punyalades. Et llegiré més sovint. Salut!

 

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici