Sobre ovelles, moixos i gats.

Quan l’altre dia vaig escriure:” Ovella i bena a Menorca són sinònims exactes i s’empren indistintament, jo així ho he vist fer a la gent del camp”, vaig pensar que qualsevol persona que llegís la meva nota consideraria que no havia fet una observació massa interessant ni un descobriment massa gros.

Tanmateix la meva observació tenia la seva justificació: vaig fer la consideració pensant en un professor que vaig tenir a Ramsgate (Kent, Anglaterra) que assegurava que en anglès no existien els sinònims, aquest professor sostenia que entre dues paraules aparentment sinònimes sempre hi havia subtils diferències de connotació, matís, etc. i que per açò els anglesos no tenen diccionaris de sinònims, ells empren els “Thesaurus”. Mai no vaig assolir un nivell d’anglès prou bo per poder valorar jo mateix l’afirmació del meu professor però des d’aleshores sempre em deman si realment en la nostra llengua en tenim de sinònims.

Açò m’ha fet pensar en el que deia Francesc de B. Moll sobre el lèxic de Maria Antònia Salva: “Quan un mateix concepte té dues maneres d’expressar-se - una de Mallorquina i una altra de continental- ,no li sap greu ( a Na Maria Antonia Salvà) usar-les totes dues, una a un poema, l’altra a un altre.

A “Lluneta del pagès” diu que la bandera

és la primera “espira”
de la festa de l’estiu

però en el mateix llibre també diu a una lluerna:

minúscula “espurna” de claror de llamp.

¿Quin motiu secret motiu degué tenir per posar aquí “espurna” i no “espira” com a l’altra banda? Ningú ho sabrà, però l’orella i la sensibilitat d’un poeta autèntic és prou fina per apreciar matisos i motius de preferència on una persona vulgar no n’afina cap.

Encara que surti del tema d’avui m’interessa transcriure la conclusió a la que arriba Francesc de B.Moll després d’aquests paràgrafs :”La característica del lèxic de Maria-Antònia Salvà és l’eclecticisme, la no submissió a dos criteris extrems: el d’escriure com es parla, i el d’escriure com escriuen els no mallorquins”.

Però quan vaig comentar allò de l’ovellla i la bena ho vaig fer pensant en el refrany “a gat escaldat aigua freda li basta” perquè, per la meva condició de ciutadellenc de Maó, moltes vegades em veig obligat a justificar la meva manera de parlar davant “defensors del menorquí” que no tenen ni la més remota idea de com es parla el menorquí a l’altra banda de l’illa, i que sovint m’acusen d’introduir en la meva manera de rallar i en la dels meus fills paraules continentals que en realitat són ben castisses de la ciutat de ponent.

Precisament parlant de “gats escaldats” em ve ara a la memòria una senyora que,, per demostrar-me el seu exacerbat menorquinisme, em comentava no fa massa que li havia prohibit terminantment al seu fill pronunciar la paraula “gat”. A la bona dona la vaig veure venir i per açò no vaig gosar a dir-li res però vaig pensar que si a part de voler demostrar “menorquinisme” tingués un poc més de coneixements de la llengua dels menorquins potser prohibiria dir gos.

Moix és la paraula predominant a Menorca i “Fer mà de moix” és palpar d'amagat, sobretot per fins luxuriosos (Men.), i el refranyer diu «Com es moix no hi és, ses rates ronden sa casa» (Men.), que vol dir que en no haver-hi autoritat, els súbdits en fan de les seves. (AlcM)


Però gat és una paraula ben comú entre els ciutadellencs fossilitzada en expressions i refranys com:

gat mèu (Men.): qui obra sense fer-ho coneixedor, dissimulant, fingint humilitat o insignificància; cast. gata muerta

Esser com un gat de revenedora: esser molt irritable (Men.)

A gat vell vols dir «mèu»?: es diu a qui pretén enganyar o donar lliçons d'experiència al qui és més vell o més experimentat que ell (Men.).

A bon gat encomanen es formatge!: es diu referint-se a una cosa que queda a l'arbitri de qui vol abusar-ne o no pot usar-ne bé

Es gat no hi és sinó p'es formatge» (Mall., Men.): vol dir que el qui fa un esforç o treball, generalment el fa per la recompensa o profit que n'espera

«Gat amb guants no agafa rates»

Gat maulador és poc ratador»

A gat escaldat, aigo freda li basta»


«De gat a gat, no hi ha més que arpades»: es diu referint-se a dues persones o coses entre les quals es creu que hi ha poca diferència (Mall., Men.).—

A gat vell, rata jove» (Men.)

«Quan es gat no hi és, ses rates van per sa cuina» (Men.): significa que, en faltar l'autoritat, la gent baixa perd el fre i abusa de la seva llibertat



CULTURA POPULAR

També diuen que si el gat es renta la cara, assenyala visites; si se la renta amb la pota dreta, seran homes, i si ho fa amb l'esquerra, els visitants seran dones (Men., ap. Tres. Avis 1928, 101)

A Menorca afirmen que en mudar-se de casa una família, encara que portin el gat dins un sac i per lluny que sigui, l'animal torna a la casa antiga, i per evitar-ho cal untar-li els peus d'oli (Tres. Avis, 1928, 101).


A Menorca un Gat carabasser: és el qui neix devers l'estiu, i sol esser de cap gros, a diferència dels nats de la cria del gener, que solen esser més ben proporcionats.


A Menorca gat també és:

Una planta de l’espècie Galium aparine.

I un Gat maimó és la planta de l'espècie Tamus communis (Men.); cast. nueza negra. S'anomena també corriola de cavall.


De gat també deriven els mots menorquins:

GATINYAR-SE v. refl. Barallar-se de paraula o a tocs, sense fer-se gaire mal (Val., Benissa, Alcoi, Mall., Men.); cast. escarapelar, escaramuzar. Se treuen es cambuix y es gatinyan, Ignor. 4.

AGATINYAR v. tr. 1. refl. Barallar-se de paraula o a tocs, sense fer-se mal (Mallorca, Eivissa); cast. escarapelar. 2. tr. Incitar, abordar, fer que qualcú es baralli amb un altre (Men.); cast. azuzar.


L’etimologia més probable de gat és del llatí cattu, mat. Sign.

Coromines ens informa que l’antiguitat clàssica no coneixia el gat domèstic sinó només el gat salvatge, anomenat en llatí “fēlēs”, i sembla que les primeres mencions a la paraula “cattus”, en el segle IV després de crist, es referien també al gat salvatge.

Diu que cap a l’any 600 d.c. és quan “cattus” comença a referir-se al gat domèstic i Cormines descarta l’etimologia que li donava devers aquesta data Sant Isidor relacionant-lo amb la captura de rates o amb el verb castellà catar. També troba que no s’ha prestat prou atenció a la possibilitat que catt- i kiit (variant existent en germànic i àrab) i kutt- siguin primitivament veus de creació espontània per aclamar o expulsar l’animal.

Antoni Febrer i Cardona (1746-1841), tradueix gát.gata, com gato, gata/chat.chatte/felis.felis faemenina en el seu Diccionari Menorquí, Espanyol, Francès i Llatí.

Per tot plegat esper que comprendreu que jo no prohibiré als meus fills la paraula gat i esper que hagueu entès que, acostumat a què em censurin el meu lèxic ciutadellenc, posés especial èmfasi en defensar la menorquinitat de la paraula ovella- /uvə́ə/ (Sa Pobla, Ciutadella); /uvέɛ/ (Maó) -que vaig aprendre fa molts d’anys de la boca d’en Llorenç d’Es Rafal Nou de Ciutadella, al cel sia.

Gràcies a Déu ja tenc un lector, en David Sintes i Febrer, que des de Ferreries escriu: “Volia comentar-te només que trob que ovella (pronunciat sense "ll") és un mot específic de Ciutadella. Jo no l'he sentit aumon més, i havent-ho consultat amb gent d'edat de Ferreries me diuen que només ho tenen sentit de la gent del camp de Ciutadella”.

Aquest comentari d’en David em confirma que no em vaig equivocar en la meva observació sobre les ovelles.

Gràcies David!