dilluns, de juny 16, 2008

Escoles per a fills de fanàtics

La Sra. Baillo m’ha proclamat fanàtic de la llengua i he de dir que si per tal s’entén ser un entusiasta de l’Obra del Diccionari i de la seva èpica història no puc més que donar-li la raó :qualque cosa deu tenir de fascinant el Diccionari Alcover-Moll quan tots- des dels catalanistes als més furibunds i rabiosos anticatalanistes - malden d’escalonar-hi les seves tesis i reivindicar-lo per a ells, malgrat que, com he demostrat en les setmanes anteriors, qualcuns ho fan des de la més absoluta ignorància.

Tanmateix, si jo fos un fanàtic morbós i ho reconegués, seria el primer que ho faria; per tant, he de contemplar la possibilitat que ho sigui sense haver-me’n adonat. Arribats en aquest punt, la qüestió que planteig és la següent: si som un fanàtic de la llengua, s’ha de desentendre el sistema d’ensenyament de la desgràcia dels meus fills i ha de permetre que únicament jo decideixi que s’eduquin en un model d’escola en el que només hi vagin els fills dels fanàtics de la llengua catalana?

La Sra. Baillo haurà de concedir que també existeixen fanàtics de la llengua castellana que, com es desprèn dels escrits del seu espòs, necessiten menysprear les parles espanyoles no castellanes per afirmar-se, i que ella mateixa també ha de ser molt fanàtica per, tot veient que el seu marit demostrava no tenir prou arguments per continuar el debat seriós sobre la figura de Francesc de Borja Moll i l’obra del Diccionari que ell mateix proposà i sobre el qual m’alliçonà en el seu article de 30/05/2008, entrar-hi amb un escrit (12/06/2008) que tenia- com el d’Antoni Camps- la desqualificació personal pròxima a l’insult per tot argument i afirmant- per sortir del mal pas- que un debat sobre una qüestió que havia interessat d’una manera tan clara al seu espòs no tenia gens d’interès. Constatada d’aquesta manera l’existència també de fanàtics de la llengua castellana, ¿haurà de permetre el sistema d’ensenyança que els fills d’aquests fanàtics s’eduquin únicament al costat d’altres fills de fanàtics de la llengua castellana, repetint incansablement els prejudicis que ha demostrat en aquestes setmanes el Sr. Pons Montanari sense fer cap esforç per il·lustrar-los? ¿Organitzarem també partits de futbol de màxima rivalitat de les escoles dels fanàtics de la llengua catalana contra les escoles dels fanàtics de la llengua castellana en els quals els de la castellana maldin d’ofendre als de la catalana anomenant-los “espardenyers ” i els de la catalana insultin anomenant “pijos” als de l’escola castellana rica i “xarnegos” o “quillos” als de la castellana pobra? Em fa l’efecte que aquest sistema pervers, el de les escoles o línies per a fills de fanàtics, és el que proposa Carlos Delgado i no és certament igual que el sistema que defensa Rosa Estarás, ni el que duia el PP en les eleccions autonòmiques de 2.007.

He de dir que, efectivament, jo no vaig votar al PP perquè vot a Sant Lluís i perquè, entre d’altres coses, desconfiava totalment de la vocació trilingüe de la Sra. Baillo i ha bastat només el transcurs d’un any per veure confirmades les raons d’aquesta desconfiança, que és la mateixa que tenia en relació al Sr. Antoni Camps.

Sincerament, trob que el sistema educatiu ha de tenir una funció moderadora i socialitzant que ensenyi a conviure i a respectar-se als fills dels fanàtics de tota casta i no crec que sigui bo separar-los en “guetos”, com proposa Delgado.

Finalment vull dir que només escric els caps de setmana i que el següent comença Sant Joan i com que aquesta polèmica la volen dur per camins eixorcs des d’ara renuncii a continuar-la.

Bon Sant Joan a tothom!

Publicat al Diari Menorca 16/06/2008

dissabte, de juny 07, 2008

Reconèixer i respectar no vol dir defensar.

En l’escrit que el Sr. Pons Montanari publicà al Diari de Menorca el passat 06/06/2.008 tornà a la seva coneguda tàctica de fer veure que replica els meus aclariments fent-me dir coses que jo no he escrit ni he dit mai. Així si el 30/05/2.008 escrigué: “Así, dice Vd. que el Diccionari Català-Valencià-Balear, de Alcover y Moll, no fue reconocido en su denominación por uno de sus autores, Moll” , el 06/05/2008 posà:” Es cierto que el Sr. Mir no escribió textualmente que Moll rechazara la denominación Català-Valencià-Balear de su diccionario, pero bien que lo da a entender cuando pone que él Moll, nunca defendió este título.”

Jo no havia posat que Moll ‘ nunca defendió este título’ i els lectors ja saben que en pens dels que em fan ‘dir’ o ‘posar’ coses que no he dit ni he posat mai, però mentre que el 30/5/2.008 el Sr. Montanari em va fer dir una bajanada, el 06/05/2.008 em va fer ‘posar’ una cosa que no havia ‘posat’ però que l’hauria poguda ‘posar’ perquè s’ajusta a la realitat històrica: Moll en consideració a Alcover va respectar i va reconèixer el títol del Diccionari Català-Valencià-Balear- per açò el va mantenir- però no el defensà i fins i tot el rebutjà.


Moll no defensava el títol del Diccionari -en el qual va estar treballant durant quaranta cinc anys -quan l’acabà l’any 1.962 i en el setè capítol d’’Un Home de Combat” (referint-se a l’explicació del canvi del títol del Diccionari de la llengua catalana pel de Diccionari Català-Valencià-Balear que donà Alcover en el tercer manifest) escrigué: “Així, fent concessions a la ignorància de la gent, quedava resolt un canvi de nom que sempre més havia de resultar confusionari, perquè la mateixa ignorància faria que el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear fos equiparat al de qualsevol Diccionari Francés-Español o Español-Alemán. I no era aquesta, certament la intenció de Mn.Alcover.

Els famosos manifests d’Alvover podrien ser manipulats al seu favor per gent com Antoni Camps i Pons Montanari si no fos que estaven dirigits al “Amadors de la llengua catalana” i anaven curulls d’'artículos catalanes' i plens de paraules com ‘doncs’ i ‘nosaltres’ d’aquestes que ningú no empra a ca seva i que fan tanta nosa als defensors de la lengua balear.

Puc ben dir que Moll rebutjà el títol- malgrat que el mantingué, reconegué i respectà- si veim l’entrevista del programa “A Fondo” de RTVE que li feu Joaquín Soler Solano l’1 d’abril de1.979 (publicada per Editrama en DVD l’any 2.005.)

He penjat uns fragments interessants del DVD d’aquesta entrevista en el meu blog en els que Moll diu textualment- “el título del Diccionari Català-Valencià-Balear” es anticientífico ...,es un título estratégico equivocado”- i quan Joaquín Soler li demanà-¿Usted cree que el título del Diccionario debería ser ‘Diccionari Català’?-, Moll respon-‘Diccionari de la llengua Catalana’. -L’entrevistador demana-¿Nunca estuvo usted de acuerdo con el título del diccionario?- Moll respon- Nunca, nunca, pero ... yo no mandaba...

No hagués perdut el temps en aquesta discussió si no fos que qui ha insinuat que l’obra de l’il·lustre ciutadellenc justificava la denominació ‘lengua balear’ és qui pretén presidir el Partit Popular de Menorca, que juntament a Maruja Baillo, esposa del Sr. Pons Montanari, ha avalat a qui pretén presidir el Partit Popular de les Illes Balears.

Francesc de Borja Moll fou- pel seu rigor i preparació científica- acadèmic corresponent de la Real Academia de la Lengua Española. Aquesta institució en la seva web diu que s’intenta que hi hagi un acadèmic corresponent de cada comunitat autònoma però actualment no n’hi ha cap de les Balears.

Seria d’agrair que els defensors de la llengua española de les Balears deixassin de defensar-la des del prejudici i les vísceres i es guanyassin, seguint l'exemple del rigor de Moll, el reconeixement dels acadèmics de la RAE que ens permeti recuperar el representant que vam tenir en el seu dia.

Vídeo de Francesc de B. Moll parlant d’Alcover i de la seva disconfirmitat amb el títol del seu diccionari

Us adjunt uns talls de l’entrevista de 55 minuts feta per Joaquín Soler a Francesc de B. Moll l’1 d'abril de 1.979 en el programa A Fondo de RTVE.

L’entrevista fou publicada per Editrama dins la seva col·lecció ‘Grandes Personajes a Fondo’ l’any 2005 i recoman aquest DVD a tots els amadors de l’obra de Moll.

Disculpareu la broma que m’he permès sobre la capitalitat de Menorca ;-)


video

dimecres, de juny 04, 2008

Agraïment al Sr. Francisco Pons Montanari i contrarèplica a n’Antoni Camps

Fa anys que intent explicar que no ens hem de deixar entabanar per organitzacions com ICM, Círculo Balear i persones com Carlos Delgado que darrere simulades defenses de la lletra h , de les modalitats insulars o de la ‘lengua balear’ persegueixen uns objectius ben diferents. Mai però no he aconseguit aclarir-ho tan bé com el Sr.Pons Montanari -per açò li estic agraït- quan en l’escrit que em dirigí el passat 30/05/20008 escrigué: “Por mucho que quieran los nacionalismos extremos, el catalán, el gallego y el vasco no son más que lenguas de hablar por casa, en familia, con los amigos, como las zapatillas que nos ponemos cuando llegamos al hogar, para estar cómodos, pero que nos quitamos tan pronto queremos salir a la calle, al mundo exterior”.

Relegar el català ( o el maonès, o el ciutadellenc, o el pollencí , etc.) a l’àmbit domèstic menyspreant els nostres parlars com es menyspreen uns vulgars xoquins ha estat sens dubte l’objectiu últim del Sr. Pons Montanari .

Però malgrat el meu agraïment, Sr. Montanari, li he de fer una queixa: hi ha un paràgraf que és l’eix de l’escrit que em dirigí on vostè diu:” Así, dice Vd. que el Diccionari Català-Valencià-Balear, de Alcover y Moll, no fue reconocido en su denominación por uno de sus autores, Moll..”. Jo mai no he dit una bajanada semblant tal com pot comprovar qualsevol lector que vulgui rellegir el meu article dirigit a Camps que trobaran al meu blog.


Sé que a vostè no li agrada la contundència dels meus escrits , però entenc que si una persona per replicar-me em fa dir una cosa que jo no he escrit ni he dit mai, o bé ment ,o bé tergiversa, que és la forma més perversa de mentir. Que jo aclarís que el títol l’havia posat Alcover no vol dir que digués que Moll no el reconegué.

Una discussió de cert nivell sobre Moll i Alcover no es pot basar en prejudicis, s’ha de basar en un coneixement mínim de la seva obra i qui hagi llegit un poc la Lletra de Convit, el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana o els nombrosos dietaris de Mossèn Alcover no pot sostenir mai que ell ni Moll avalassin la denominació ‘lengua balear’ i molt menys que no fossin uns abrandats defensors de la unitat de la llengua catalana i d’aquesta denominació.

En la carta de Montanari hi ha un paràgraf certament curiós, diu “Tal vez escribió la carta (es refereix a la carta de Moll dirigida a Adolfo Suárez), cuya existencia no discuto, en los últimos años de su vida, quizá influido por otros..”.

I tant que estava influït “por otros”!: Moll estava influït des de molt jove per grans romanistes com Bernard Shädel, Meyer-Lübke , Menéndez Pidal, Navarro Tomás etc. ; que foren els seus mestres, però molt especialment per Alcover que li canvià la seva vida als catorze anys en visitar el seminari de Ciutadella. Moll ens explica aquella primera trobada amb Alcover a les seves memòries :”Per primera vegada vaig sentir exposar idees clares i precises sobre els conceptes de llengua i dialecte, sobre la posició del menorquí respecte del català, i del català envers el castellà. Per primera vegada també, vaig entreveure que Espanya era un conglomerat i no un bloc massís i uniforme”.

Hi ha un paràgraf de l’escrit del Sr. Pons Montanari que és francament decepcionant, és el que diu: “Nosotros empleamos la ese salada, no el artículo catalán, decimos al·lot no noi, idò, no doncs y muchas otra palabras que ahora nos quieren hacer olvidar para que usemos la correspondiente traducción al catalán”.

‘Idò’ apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i ‘al·lot’ hi és des dels temps del criticat diccionari de Pompeu Fabra, així que no sé qui li vol fer oblidar aquestes paraules. I en relació als articles salats i literaris li he de dir que fins i tot el regidor de Ciudadanos, el meu amic Carlos Salgado, m’aturà per “Sa costa de sa plaça” per dir-me que en una comissió de l’Ajuntament de Maó amb motiu el Correllengua havia manifestat la seva coincidència amb el que jo exposava en el meu article “Sobre gramàtica i paraulística” (21-10-2007 ) que vaig publicar a les pàgines d’aquest diari; i no podia ser d’una altra manera la posició d’en Carlos Salgado perquè pertany a una nissaga de devots confrares d’”El Sepulcre” i segur que li semblaria irrespectuós que passàs a ser anomenada amb l’article salat “Es sepulcre” en tost d’emprar-se el que vostè anomena “artículo catalán” i que des de sempre s’ha emprat a Menorca en els usos formals de la llengua. Segur que a Salgado també li semblaria sorprenent que “La Sang” passàs a dir-se “ Sa Sang”.

Tenc la impressió, Sr.Pons, que darrere les seves idees hi ha molts prejudicis i poc coneixement.

Li he de dir que el dia que en Carlos m’aturà pel carrer em vaig prendre el gustàs de sorprendre’l aclarint que jo no estic en desacord amb tots els seus plantejaments, tal i com he exposat a l’entrada del meu blog “Al catalanime li manca una ma de pintura 2” (1-9-2.006) . També vaig fer una entrada en el mateix sentit que es deia “No he anat al correllengua” (21-10-2.007).

El paràgraf on diu que ara hi ha un enfrontament entre detractors o defensors del català com mai s’havia donat en un “territorio que siempre se había caracterizado por su tranquilidad y pacífica convivencia” no em pot semblar més desencertat. Malgrat l’enfrontament que vostè exposa li he dir que en Carlos Salgado també m’explicà que li semblava horrorós com s’havia tractat a Josep Lluís Carod Rovira al programa “Tengo una pregunta para Usted ” quan una persona volgué molestar-lo anomenant-lo “José Luis”. Vostè sembla oblidar que a fins devers l’any 79 hi havia un sector de població que per la força de les armes imposà als altres com s’havien d’anomenar- per tant d’una manera gens “pacífica y tranquila” - i que anomenar-se oficialment Josep estava prohibit. Possiblement vostè enyora aquella època perquè ha titulat el seu escrit “A Don José Mir Morales” amb una intencionalitat clarament ofensiva que estic segur que serà condemnada fins i tot per una persona aparentment tan allunyada de les meves idees com en Salgado.

Aprofit també per contrareplicar a n’Antoni Camps que en el seu blog ha fet una entrada en la qual ha caigut en la mateixa temptació de vostè d’anomenar-me ‘José’ sense respectar el nom que figura en el meu carnet d’identitat, i en la que no entra per res en la qüestió de fons del meu article que, insistesc, era la posició de Moll i Alcover en relació a la denominació de la llengua i on a falta d’altres arguments Camps ha optat per desqualificar-me personalment. Entre altres desqualificacions personals el Conseller ha escrit: “La idea que persiguen estos grupos extremistas es la creación de una gran nación catalana donde Baleares sea una región más, sometida a los dictados de Barcelona. En efecto, esto queda perfectamente concretado cada año durante los actos de celebración del Correllengua, en los que no falta la colaboración económica de las administraciones de izquierda. Es una lástima que el señor Mir sea uno de estos catalanistas furibundos que se empeña en imponernos la nación catalana a todos”.

L’entrada de Camps té una clara mala intenció si es té en compte que jo mai no he participat en el correllengua, acte sobre el qual vaig escriure el 21 d’octubre: “No he anat al correllengua perquè trob que en aquesta celebració es confon la retòrica nacionalista i independentista amb un acte de reivindicació de la nostra llengua en què a mi m’agradaria participar.Com que trob que el discurs nacionalista, i molt més l’independentista, ens fa molt més mal que bé a l’hora de defensar la nostra llengua a mi no m’hi trobareu al correllengua.Les pàtries i les nacions (cap) no m’interessen gaire, malgrat que és cert que en moltes ocasions alguns s’esforcen en fer-nos pensar que les llengües no tenen defensa sense un Estat ; però jo crec que és més interessant intentar defensar-la amb el cervell i amb bons arguments.”

En aquesta entrada també deia: “ …el que veig és que el discurs independentista i sovint el nacionalista, espanta a molta que estima la nostra llengua a la seua manera però que no es sent gens catalana, sinó que fins i tot és anticatalana i molt espanyola , però que podrien incorporar-se a la causa de la nostra llengua si eliminàssim la retòrica pancatalanista.Aquest estiu em vaig trobar en dues ocasions amb persones que sentint-se molt espanyoles feien una defensa de la nostra llengua amb una vehemència que m'impressionà perquè jo no hi hagués posat tant de cor, perquè tenc tendència a ser més analític.”

Queda clar idò que jo no estic en contra de la gent que es sent molt espanyola sinó dels nacionalistes espanyols que necessiten menysprear les llengües espanyoles no castelllanes per afirmar la seva espanyolitat, tal i com ho feu el Sr.Pons Montanari (ben relacionat amb la Sra.Maruja Baillo, que juntament amb n’Antoni Camps ha avalat a Carlos Delgado) amb l’anologia de “las zapatillas”.

Per acabar he de dir que tenc el convenciment que la meva posició respecte el nacionalisme i l’independentisme pancatalanista era també la de Moll.

Publicat al Diari Menorca 04/06/2008