Barrisc

Avui he començat bé el dia: de bon matí me n’he anat a cercar el pa i com que és Dissabte he volgut comprar unes banyes (açò que avui en dia en diuen “croassan”) però supòs que el meu bon amic el Dr. Paco Garcia Olives ha davallat abans que jo a la botiga que hi ha davall ca seua i se les ha enduit, així que quan he arribat ja no hi quedaven banyes fresques.

Dic que deu haver estat el Dr. Garcia perquè amb açò de les banyes estic posant en perill una gran amistat de més de vint i dos anys perquè cada cap de setmana és un o l’altre el que queda sense banyes depenent de qui sigui el que arriba primer a la botiga.

Com us explicava quan he arribat ja no hi quedaven banyes fresques, només n’hi quedaven del dia anterior, i la botiguera m’ha proposat fer un “barrisc” i endur-me’n mitja dotzena al preu d’un parell.

No hem fet barrina perquè jo trobava que els de ca meua no tindrien tant de talent, però tot d’una li he fet repetir la paraula “barrisc” que jo no havia sentit mai.

La botiguera m’ha explicat que durant seva la infància sa família era molt pobra i que la seva mare solia anar a la plaça a darrera hora on les placeres li feien un barrisc de peix, normalment romput i amb mal aspecte . M’ha explicat que gràcies a aquests ‘barriscs’ a ca seva van passar moltes privacions- m’ha contat que de filleta ella només tenia un vestit- però mai gana.

Avui potser han estat els meus fills els que han tingut gana, però ha valgut la pena canviar el berenar de la família per un bon mot: ‘barrisc’.

En arribar a casa tot d’una m’he dirigit a l’AlcM per interessar-me per la paraula:

BARRISC m. 1. Acte de comprar o vendre un conjunt de coses a ull, sense pesar-les ni mesurar-les (Mall.); cast. pancada. 2. Conjunt de coses, principalment fruita i hortalisses, que és adquirit en gros i sense pesar ni mesurar (Mall.). a) Alçar es barrisc: adquirir coses en gros i sense pesar ni mesurar (Mall.). 3. loc. adv. A barrisc: a l'abandó, sense posar en orde ni guarda.
Fon.: bərísk (mall.). Etim.: postverbal de barriscar

El que m’ha semblat curiós és que el diccionari no reporti aquest mot a Menorca. En teniu notícia vosaltres?

En tot cas sí que fou reportat per Antoni Febrer i Cardona (1.761-1841) en el seu Diccionari Menorquí-Castellà-Francès i Llatí:

Barrisc ô barriscáda: Pancada.Vente de menües marchandises en gros.Venditio coacervatim.
Barriscad.Barriscado.Vendu en gros.Coacervatim venditus.
Barriscar.Barriscar.Vendre en gros sans compter.Merces sine ponderis ratione vendere.

També m’he interessat pel significat de barriscar a l’AlcM:

BARRISCAR v. tr. 1. Comprar o vendre un conjunt de coses a ull, sense pesar-les ni mesurar-les (Mall.). 2. Concertar i comprar ço que resta de fruita, hortalissa, etc., a les marmanyeres que ho donen a més baix preu per acabar la venda (Centelles, La Seu d'U., etc., ap. Aguiló Dicc.). 3. Regirar el fem (Urgell, Segarra). Fon.: bəriská (or., mall.); bariská (occ.). Etim.: sembla un derivat de barra, però el sufix és difícil d'explicar.

Fixau-vos que la segona accepció d’aquest mot descriu exactament el barrisc que feia la mare de la meva informant. Just després de sentir-la m’he començat a demanar si ‘barrisc’ tindria relació amb l’expressió mallorquina "fer barrina", ‘Contracte bilateral. cast. Trato’, o amb barrejar.

Coromines ens en dóna el net aportant una etimologia diferent a la proposada per AlcM : “derivat del verb romànic barrer en el sentit de ‘arreplegar a la barreja agafant-ho tot’, provinent del llatí VERRĔRE que té aquest sentit i primitivament el d’escombrar’ (el sentit conservat fins avui en castellà i portuguès), mot després perdut en català i les altres llengües romàniques, però que devia haver estat usat en català primitiu. Primer document: 1373 “Una barriscada de cantarelaços a n ·Arnau Mulet 8 diners”, en uns comptes de Cevera d’aquesta data. En un altre doc. de la mateixa data i lloc apareix la locució adverbial vendre a barrisc:<<ffo tot venut a barrisch, en tant com en altre manera se·n trobave>>.

És genial aixecar-te de bon matí i trobar-te amb un mot tan interessant com barrisc!

Sobre ERC , TV3 i el PP

Personalment consider que ERC és el pitjor enemic de la llengua catalana a les Balears. M’explicaré: culpa d’aquest partit s’engegà un procés de reforma estatutària a Catalunya que no ha servit per res, perquè és més que probable que el Tribunal Constitucional acabi declarant il·legal l’obligatorietat de conèixer el català. Així que l’únic efecte del procés de reforma estatutària català ha estat la gonellització de l’Estatut Balear i de la política lingüística del PP.

A ERC tant li fa el que passi amb la llengua i la cultura catalana a les Illes Balears, l’única cosa que sembla que els importa són el seus deliris d’independència dels Països Catalans i per açò no els importa debilitar al PSM i fragmentar el ja de per si reduït espai electoral del catalanisme cultural.

Idò mirau, ERC podria fer una cosa per fer-me canviar la pèssima opinió que tenc d’aquest partit: trobar qualsevol camí, encara que sigui amenaçant derribar el Govern de Montilla o el de Zapatero, per garantir, a través d’emissions via satèl·lit o internet, la recepció de TV3 i C33 a tots el que volem veure una televisió en la nostra llengua i no en modalitat lingüística insular veneçolana, que és el que ens serveix IB3.

Consider que a mala bava ningú no guanya al Partit Popular i tard o prest trobaran l’excusa per carregar-se la televisió en la nostra llengua a les Balears .Només les emissions per internet i via satèl·lit poden garantir el nostre dret a veure televisió en català. La televisió en català a les nostres illes acabarà sent com la mítica Radio Pirenaica[1].

Quan un parell de fantasmes d’ERC se’n van anar a encadenar a les emissores de la COPE tothom va a començar a escriure articles i editorials advertint sobre un suposat atac greu a les llibertats d’expressió, comunicació i informació. Un amic meu em deia que era un cas clar de feixisme, o pitjor, de les clares intencions nazis d’ERC. El mateix passa quan els mateixos “gamberros” d’ERC escridassen els polítics del PP en les campanyes electorals de Catalunya: tothom se n’estira els cabels.

En canvi quan el PP es carrega les emissions de TV3 al País Valencià o les Balears, tot açò es considera molt democràtic i normal. En aquest cas no són quatre “gamberros” d’ERC que fan una fantasmada de les seves. És l’acció d’un Govern que, segons es veu, amb els vots de la majoria pot prohibir-nos el que volem veure les minories. Tot molt europeu i políticament correcte perquè no hi ha cadenes ni escridassades, només elegants disposicions legislatives que tenen un efecte infinitament més contundent contra la llibertat de comunicació i informació que qualsevol malifeta dels independentistes.

Permeteu-me que me’n rigui d’aquesta manera d’entendre la democràcia !. La majoria decideix que és molt democràtic i legal que a través d’Imagenio la gent pugui rebre centenars de canals en llengua castellana i anglesa a les seves llars, però que és il·legal que es rebin quatre canals ridículs en llengua catalana. Molt bé! Sí senyors!

Sembla que la majoria també ha decidit que els ciutadans de les Balears no han de conèixer la llengua catalana i que per tant els que volem emprar-la no ho podem fer quan estiguem en presència d’un conciutadà al qual no li dóna la gana- en exercici de la seva llibertat- d’entendre la que ha estat la llengua pròpia d’aquesta terra en els darrers set-cents anys. Tot molt democràtic i correcte!

N’estic tip de l’elegància: els del PP no aturen de fer veure que la Mare de Déu és Joana i no deixen de torturar-nos quan, en un discurs sense estridències aparents , sentim proclamar-se defensors de les modalitats lingüístiques insulars a molts d’aquells que només rallen en castellà amb els seus fills[2]. Les modalitats només les volen per veure’ns ballar fandango o ball de bot vestits amb cambuix o rebosillo!




[1] Ja vaig sentir una sensació semblant durant l’11-M en que vaig seguir tota la informació a través de la BBC i internet perquè era evident que el PP no feia res més que dir mentides, que és la seva especialitat.
[2] Em sembla lògic i normal que els immigrants-o els que ja fa temps que són arribats, com diuen per Olot- rallin en castellà als seus fills. El que no em sembla normal és que un menorquí “de tota la vida” ,que es proclama defensor de les modalitats lingüístiques insulars ,ralli en castellà als seus fills; però a Maó esteim acostumats a què com més de “tota la vida s’és”, manco es ralla en pla, i més defensor del menorquí autèntic hom proclama. A Maó també hi ha una altra relació de proporcionalitat: com més partidari s’és del menorquí pur, més barbarismes i castellanades s’empra.

Un parell (mallorquí) d’aclariments i preguntes al Sr. Joan Bibiloni

En el seu article de 11 de març de 2.006 en Joan Bibiloni m’imputa males intencions però – molt més que una altra cosa- fa l’anguila sense centrar-se en el fons dels defectes que vaig identificar en el meu escrit publicat els passats 27 i 28 de febrer:

1.Diu que el verb fotre -que reiteradament apareix en les cançons dels seus CDS (Blavet, Marronet i Acò vol dir que era.. ) té diverses accepcions però insinua que per fixació sexual jo l’he considerat inconvenient en les rondalles.

Al respecte vull aclarir-li que açò no és així. Jo vaig dir que el considerava grosser, per açò li agrairia que revisàs el diccionari Alcover-Moll i comprovàs que, de les sis accepcions que reporta, l’única que aquest diccionari no considera grossera és precisament la primera ‘tenir acte carnal. Cast:Hoder, Joder”.

Valor molt més la seva feina del què vostè es pugui pensar, però em sembla una llàstima que no sigui capaç de veure que emprar el verb fotre en les seves cançons és inconvenient .A mi no em feia falta el diccionari Alcover Moll per saber-ho; m’ho digueren els meus pares i avis quan era petit.

Jordi des Racó sovint empra l’eufemisme ‘cotri’, o ‘es cotri’ que és definit a l’Alcover Moll com ‘interj. vulgar, eufemisme per fotre(Mall)’, i com que el mateix diccionari defineix eufemisme com ‘mot o locució d’expressió atenuada, en substitució d’un altre més dur, inconvenient o desplaent’ jo trobava que Alcover emprava “es cotri!! , Recotri!! per considerar inconvenient i massa dur ‘fotre’, de la mateixa manera que la meva àvia deia ‘fotxes’ , ‘refotxes’ o ‘aredefotxes’ quan estava molt alçurada.

En el seu escrit diu que el verb ‘fotre’ fou sovint usat pel mateix Alcover. M’agradaria que aclarís en aquest mateix diari on ha usat Alcover el verb fotre, perquè obrirà una nova visió científica a la figura d’Alcover: després de llegir el seu article, em vaig permetre telefonar al professor de literatura oral de la UIB Jaume Guiscafrè -deixeble de Josep Grimalt, professor emèrit de la UIB i màxima autoritat en rondallística alcoveriana i dialectologia balear, amb qui Guiscafrè comparteix despatx a la UIB- i m’autoritzà a escriure a les pàgines d’aquest diari que ell mai no li ha llegit el verb ‘fotre’, a Alcover, i que considera, amb un 99,99% de possibilitats de no equivocar-se, que Alcover mai no emprà aquest mot.

Tenc la impressió que la manca de productes de cultura balear dirigida als infants és tan gran que, quan gràcies a vostè, han sorgit els CDs de cançons de rondalles, tots ens n’hem alegrat tant que ens hem resistit a veure’n o assenyalar-ne els defectes objectius que tenien. Per mi açò és un símptoma més de la situació extremadament greu en què es troba la nostra cultura.

Açò de dir-me que “la meva llengua em posa”, m’ha semblat enginyós, però també una baixesa que només el perjudica a vostè.

2.Tenc una gran estima per la nostra manera de parlar, rallar, o xerrar, però es pot rallar “en pla” educadament o d’una manera grollera, com en totes les llengües. No confongui la nostra manera de rallar, parlar o xerrar, amb la seva: hi ha milers de menorquins i mallorquins amb prou recursos expressius per no haver d’emprar innecessàriament ni ‘fotres’, ni ‘punyetes’, ni ‘conys’.

A mi no em sap greu que la gent xerri, ralli, o parli; com vostè vol insinuar.Els parlars de Menorca i Mallorca són, de fet, la meua gran passió. A mi el que em dol és que la majoria de mallorquins considerin que el verb ‘rallar’ no és mallorquí, perquè sé que Alcover l’emprava constantment en tota casta d’escrits, tant literaris com dialectals, i per suposat en les rondalles. També em sap greu que alguns menorquins considerin forasters el verbs parlar i raonar[1] que són ben menorquins; i que d’aquesta ignorància vers el propi vocabulari alguns en vulguin treure beneficis electorals. Aquests- els que volen treure beneficis de la ignorància- sí que tenen males intencions envers la llengua que vostè i jo estimam.

Ho torn a dir, valor molt la seva feina: l’any passat vaig regalar el disc ocre al grup de P5 de l’escola dels meus fills de per la senzilla raó que, dels quatre discs de rondalles que du publicats, l’ocre és l’únic que no conté llenguatge procaç i per tant l’únic que em garantia no tenir problemes amb l’AMPA del col·legi dels meus fills. Pot estar ben segur que si el disc blau i el marronet fossin nets de ‘fotres’ i ‘punyetes’ també els hagués regalats al grup de P5 del Col·legi La Salle Maó.

Els discs blavet i marronet des de fa quasi tres anys sonen constantment a ca meva, sota la meva responsabilitat, malgrat que em fa mal l’oïda quan sent les paraules que ja he explicat que no m’agraden. Amb el meu article vaig voler dir que el producte seria molt millor sense aquesta casta de llenguatge. Trob que és una llàstima que un esforç tan important com el que ha fet vostè s’ hagi pogut malmetre perquè qui l’havia d’haver assessorat no ho hagi fet prou bé.

L’excés d’emfasització en les modalitats fa que es rebutgin els productes culturals que no són en la modalitat pròpia. Açò és el que em preocupa!

L’any passat vaig deixar els discs blavet, marronet i ocre a un professor d’infantil de Ferreries, que em demanà si tenia material didàctic sobre rondalles. Me’ls va tornar dient que eren “massa mallorquins”. Així és com es rebenten les economies d’escala de la producció cultural en la nostra llengua! Insistesc, l’exaltació en el menorquí, mallorquí, eivissenc, etc. fa que es rebutgin els productes de l’Illa del costat (especialment si és més gran i poderosa)[2]. És molt difícil que a cada illa hi hagi un Joan Bibiloni i al final el producte que vertaderament es consumeix són els “culebrons” en modalitat lingüística insular veneçolana, que ens serveix IB3 cada mig dia per falta d’economies d’escala per fer doblatges o producció en les modalitats balears. A més, les modalitats insulars veneçolanes resulten més pràctiques perquè, a diferència de les balears, no són flastomades pels de l’Illa vesina,.

3.Contràriament al que vostè diu, Moll considera ‘mus, mos’ un únic pronom quan en l’article sobre la fonètica de ‘nos’ de l’AlcM escriu: “Aquesta pronúncia amb n- és la literària; la dialectal correspon a la forma mos: /mus/ (or., Sóller, men., eiv., alg.); /mos/(occ.,val.,mall.).- En dialecte menorquí es pronúncia / mus/ quan va anteposada al verb (mos morirem) i es pronuncia /mós/ quan va posposat al verb (obriu-mos)”

Tracti de llegir bé Sr.Bibiloni: Moll diu “la forma mos”, no les les formes “mos i mus”, el /mus/ és una transcripció fonètica i escriu tan ‘mos morirem’, com ‘obriu-mos’.

Diu vostè que els pronoms mus i vus són formes pròpies que apareixen com a tal en el Diccionari Alcover-Moll. Si aparegués el ‘vus’ l’hauríem de trobar entre vurrell i vyl-vyll en el desè tom. ¿Podria dir als lectors d’aquest diari on és el ‘vus’? –No, no hi té entrada al diccionari.

Alcover en les rondalles de Sóller adoptà dues solucions : 1) escriure amb o les o àtones (Es Corb de ses puntes, Sa Muta) o 2) escriure amb u totes les o atones dels diàleg (En Pere de la bona roba), ‘Hala, dunetes, de pressa si la’m cumprau’. Alcover fins i tot es passà: “ Anellet que surta aquí a’s mig una taula de bon cuncern, que per molt que rueguem nu mus hu puguem acabar’. Així que, en el supòsit que Alcover hagués arribat a emprar la paraula ‘fotre’ hagués estat coherent-com jo demanava- i hagués escrit “no mus futran es nostrus dubles”, o potser “nu mus futran es nostrus dubles”.

Però Alcover tenia una raó per escriure amb u els diàlegs de En Pere de la Bona Roba: a Mallorca, la pronúncia amb u de la o àtona és minoritària i potser n’interessava remarcar l’exotisme, però a Menorca sabem que totes les o àtones són u fonètica (ho sabia fins i tot el meu fill als quatre anys, ell en deia “o que engana”), per tant la fono-ortografia dels seus CDs hi és per de més i només servirà per confondre els fillets.

4. No som gaire partidari de les estandarditzacions de les rondalles; no les rebuig -perquè sé que són fàcilment dialectalitzables quan les cont als meus fills- però m’agraden molt més les rondalles dignament dialectals de Conta Tu! (amb assessorament de Josefina Salord) que les versions de Titurany, Això era i no era d’Editorial Moll, o les ben literàries de la Conselleria d’Educació del Govern. També m’agrada el model dialectal dels de “Mica en Mica” de Ramon Bassa (Ed.Moll). Per tant, ha fet un prejudici errat quan en el seu escrit m’ha suposat partidari de la total estandardització de les rondalles. En els meus escrits de 27 i 28 de febrer no es parla en cap lloc d’estandardització.

5. Ja vaig dir que el ieisme tenia tradició rondallística. ¿Però em sabria dir el Sr.Bibiloni d’on han tret açò de ‘seia”, quan l’Alcover-Moll dóna la pronúncia “sella” a totes les Balears? (El Sr. Guiscafrè em confirmà que sella és la pronúncia pròpia fins i tot a Maiorca)

6. Diu en Bibiloni que la publicació “havia de ser fidedigna, pel que fa a l’ús del lèxic i altres aspectes lingüístics, a l’aplec original: mostrar la riquesa dialectal de cada lloc”. ¿Me podria dir, el Sr. Bibiloni -sense anar-se’n per ses bardisses- d’on s’ha tret el “drac-dragó”, el “punyir”, els “varen”, els batalls, la coca bêta[3], i altres incoherències?

7. ¿Realment considera el Sr.Bibiloni que un producte que du damunt l’escut de la Conselleria d’educació del Govern Balear i que compta amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística i de l’Institut d’Estudis Baleàrics no mereixia un millor control de qualitat ? ¿No troba que el Sr.Melià, que és ciutadellenc com jo, l’hauria d’haver aconsellat millor?

Tanmateix, vull animar-lo a continuar amb la seva feina i dir-li que crec que haurien d’haver estat altres els que li haurien d’haver indicat els problemes lingüístics dels seus productes. Tots som humans i ens equivocam, i jo no el puc considerar a vostè - que és un bon músic, però no un lingüista- responsable .

Per si té dubtes sobre les meves intencions constructives només dir que conserv un correu electrònic de 28/04/2005 dirigit al Sr. Francesc de Borja Moll Marquès en el qual jo ja advertia els problemes de vocabulari del seu disc i de la rondalla d’editorial Moll ‘En Joanet cameta curta i les tres capsetes’. També tenc una constesta del Sr. Moll de 12 de maig de 2005 en la qual deia :” Hem enviat les seves observacions al responsable dels CD d'Això era i no era, Sr. Joan Bibiloni, perquè en prengui nota. Molt agraïts pel seu interès”

No sé si les meves observacions li arribaren - com em va dir el Sr. Moll Marquès-; en qualsevol cas sí que em vaig pensar que li havien arribat quan es publicà el disc “ocre”, net com una patena, i per açò vaig considerar innecessari tornar-lo a advertir quan s’anuncià l’inici dels treballs d’ “Açò vol dir que era.. “.

Pens que, malgrat el comprensible disgust que li haurà provocat el meu article, vostè se n’ha d’haver adonat que l’ús de batalls -per estesos que estiguin- és inconvenient. No confongui extensió amb propietat.

Ha d’entendre que les responsabilitats exigibles a la Conselleria i a la Direcció General de Política Lingüística- insistesc fou Miquel Melià qui entregà personalment el disc al grup de primària del meu fill- són diferents de les que se li han d’exigir a vostè i esper que comprengui que jo no sigui gens condescendent amb el Sr. Melià, perquè no tenc cap intenció d’anar-li a demanar cap subvenció pròximament.

A vostè fins i tot li deman disculpes perquè ha rebut galtades per responsabilitats que no eren seves; de fet ni tan sols crec que sigui responsable dels desencertats comentaris lingüístics de la seva rèplica.

A mi també m’agradaria que la nostra llengua es despolititzàs, però hi ha un partit que ja sigui posant plets contra les Universitats del País Valencià, alçurant-se quan Catalunya adoptà com a text de la Constitució Europea el text valencià (no es tracta doncs de defensa de les modalitats) , amb els constants menyspreus que l’entorn d’El Mundo llança contra la nostra Universitat, o a Maó contra l’Instititut Menorquí d’Estudis, no deixa de fer mai de la llengua una qüestió política.

Cregui’m, els que vivim al llevant de Menorca en tenim una bona experiència, d’açò que li explic.

Josep Mir

Publicat al Diari Menorca 18/03/2007

[1] El verb raonar a Menorca té un ús ben viu, encara que alguns ho ignorin, i es sol emprar amb el sentit de murmurar, parlar irritadament o amb malvolença (Mall., Men.); cast. murmurar, rezongar
[2] Per exemple no es rebutgen a Catalunya els discs de Ja t’ho diré, però sí que es rebutgen a Balears el doblatges que venen del Principat, i és coneguda l’aversió de molts menorquins per allò que faixi olor a Mallorca.
[3] En l’edició de Nura ‘ coca bèta’ apareixia en cursiva i accentuat (malgrat que és plana acabada en a) com posant un semàfor per evitar errors de pronúncia.