Porta-la!

Un dels meus primers records d’infància té com protagonista un ca, en Bobi, no era un ca de raça, era un ca aranell de l’amo i madona de Ses Quarterades. A en Bobi no li agradava gaire la vida rural i cada dos per tres davallava tot sol a Ciutadella . Ningú no li havia mostrat mai on era l’escola infantil de les monges franciscanes - que era la guarderia on em duien el meus pares- però en diferents ocasions trobàrem en Bobi allà a l’hora de sortir de l’escola. Quan açò succeïa mon pare era viu - encara el veig carregant en Bobi al nostre Renault 8 per tornar-lo a Ses Quarterades- per tant aquesta feta d’en Bobi és un record que tenc de quan tenia menys de quatre anys.

L’amo, en Joan Febrer, i madona, n’Antònia Mercadal, són plens de vida i us podrien contar coses sorprenents d’aquest ca que tant vaig estimar. Però, a més d’en Bobi, a Ses Quarterades hi havia en Rubi, que era un ca de perdius, amb el qual solia anar a caçar amb en Joan, el fill de l’amo. També vaig tenir un ca de bestiar, en Titán, que va resultar massa gran per un infant de sis anys, i els meus concos tenien diferents cans de caça: en Fatx, en Duc, en Rei, en Ful, etc. ; tots aquests pointers.

Malgrat la meva afició infantil als cans ara feia més de vint-i-dos anys que no en tenia cap , vivia ben d’esquena (no d’espatlla) als gossos i, sembla mentida, no hi mantenia mai cap conversa fins que aquest estiu, després de comprovar que els meus fills m’estaven sortint massa urbans i tenien molta por als animals, vaig decidir armar un quissó Boxer.

I ves per on amb en Retxet, que és el nom que donà el meu fill al cusset- un nom no massa encertat per a una família com la nostra on jo anomèn Retxêt al ca i els meus fills i la meva dona l’anomenen Retxèt- he descobert que avui en dia els cans ja no tenen potes, ara tenen pates ; i l’altre dia me’n va passar una de granada: El quissó no té tres mesos, encara és molt tendre, però a mi se’m va ocórrer tirar-li un tionet i demanar-li que l’anàs a cercar, i de les meves entranyes va sortir un crit espontani de “Porta-la Retxêt”!, que em va sorprendre a mi mateix.

Quan vaig haver fet aquest crit, vaig pensar en el que acabava de dir, i com que molt aprop tenia un menorcanista- un d’aquests que es tallaria un braç abans de dir “tardor”, perquè està molt orgullós de dir “otoño, ” i a qui mai no li passarà pel cap dir “santmiquelanadal”, o “primavera d’hivern”, perquè són possibilitats expressives que ignora- vaig pensar: Està fet de mi!, he dit “portar” i açò els bons menorcanistes no ho diuen, ara sí que em faran germà d’en Carod Rovira!, o pitjor encara, seguint l’estratègia de criminalització del catalanisme que està impulsant en Jaume Matas i l’Immundo, segur que em faran simpatitzant de Batasuna.

Ben preocupat, vaig meditar una estona com m’havia pogut sortir aquest “Porta-la Retxet!”, i me’n vaig anar a cercar el verb ‘portar’ al Diccionari Alcover-Moll, i vet aquí el que vaig trobar: 'II.1. Anar carregat amb una cosa fent-la arribar o anar a un lloc o persona...Especialment: a) Anar carregat el ca amb allò que agafa i fer-ho arribar al seu amo o a algú que li ho demana (Balears).'

Estic ben segur que a mi no m’ensenyaren a donar ordres als cans els lletraferits, no sé quin dels caçadors ciutadellencs amb qui vaig anar en la meva infància m’ensenyà a dir “porta-la” o “alça-la”, però el que em preocupa és que l’altre dia vaig demanar a un caçador de Sant Lluís quina era la instrucció que li donava al seu gos i em va dir. Cerca-la! i després li vaig demanar el mateix a una cosina meva de Ciutadella i em va dir. Du-la. Cap dels dos no em va dir Porta-la. Quan jo vaig dir que a mi em sortia de les entranyes el Porta-la!, algú va dir:- És que tu ets “del catalenet”.

No ho neg, jo som “del catalanet”, ho som perquè he tingut la sort de conèixer gent que rallava molt bé el “menorquinet” i desgraciadament cada vegada és més difícil trobar-ne: Me’n record que fa devers quinze anys vaig anar a veure una amiga meva a Sant Lluís i quan es va atracar el seu ca li vaig dir: Patsa!, i ella em va comentar que feia molts anys que per la banda de Maó no havia sentit aquesta paraula.

El Diccionari Alcover-Moll és realment fascinat, jau aquí com defineix ‘Patsa!’ : ‘Crit amb què s’arruixen els cans( Men.). “Patsa a’s pati”, “Patsa a jeure”, “Patsa a fora”.Etim: de passa, imperatiu de passar, amb la sibilant africada per intensificació emfàtica de l’ordre d’expulsió’.

El llibre que he comprat per ensenyar el ca diu que li he de dir coses com :”sit”, “platz”, “dort”, “gig”, “chis”, etc., però jo no estic disposat a fer-ho. Per açò volia que m’ajudassiu a ampliar el meu vocabulari per dirigir-me al ca. A més volia que m’informassiu sobre la salut del verb “portar” al vostre entorn caní.

Estic francament preocupat pel bon ús de la llengua amb el meu ca perquè l’altre dia una senyora em va dir que el seu gos entenia més de sis-centes paraules. Jo li vaig haver de dir que ho trobava realment admirable perquè sí açò és així el prodigiós gos entén més paraules que la majoria de menorcanistes que conec.


I ara que us he parlat de cans he de contar-vos una anècdota faceciosa de la meva filla de tres anys: aquest mes de juny els meus fills tenien molta calor i es despullaven a la menor ocasió, així que un dia vaig dir a la meva filla: Vesti’t deveres o vindrà en Toni Camps i et posarà una multa!. El comentari es veu que va fer gràcia al meu fill de sis anys, així que durant unes setmanes ell i la seva germana s’amenaçaven amb multes d’en Toni Camps quan tardaven en vestir-se. El cas és que el dia d’es Be anàrem a Torre Mir on la meva cosina, na Cisca Moll, té un ca que en la seva escala és octogenari, però que no sé què menja perquè va sempre empalmat , i la meva filla en veure aquell animal tot trempat va assenyalar-ne el penis i va dir: Mira mamà!, en Toni Camps...!

Nota: He adjuntat una fotografia d'en Bobi amb la meva germana i unes cosines qualcant dalt el carro que estirava "en Castanyo", el cavall de Ses Qurterades.

Sobre n’ Antoni Febrer i Cardona, o de la salsa maionesa.

El passat vint-i-quatre d’agost vaig tornar a intentar a publicar al diari Menorca l’Article sobre n’Antoni Febrer i Cardona i la maleïda h que ja coneixen bé els meus lectors. El vaig tornar a enviar per tal de contrastar l’equitat del Diari Menorca, que últimament no ha aturat de publicar notícies i escrits d’Iniciativa Cívica Mahonesa (I.C.M.).

Trob que fins devers dia u de setembre vaig tenir la paciència de repassar el Diari Menorca per comprovar si es publicava l’article, però com que estic essencialment d’acord amb en Joan Bosco Marqués en què un diari on hi sovintegen els articles sobre el tema de l’h és insofrible, a partir de dia dos de setembre vaig deixar de llegir el Menorca.

Adjunt el meu article al blog per si entre els meus lectors hi ha qualque masoquista que segueixi el Diari Menorca que em pugui dir si ha vist publicat el meu escrit.

També he afegit al blog l’article del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines que aporta una interessant solució a la polèmica entre Iniciativa Cívica Mahonesa (I.C.M.) i el ciutadellench Josep Al·lés sobre l’ortografia de la salsa maionesa.

L’escrit enviat al Menorca dia vint-i-quatre d’agost és aquest:

Sobre n’ Antoni Febrer i Cardona, o de la salsa maionesa.

Sr. Director,

El passat mes de març vaig enviar un article sobre Antoni Febrer i Cardona i la maleïda hac que vostè va decidir no publicar explicant-me que el tema de l’h avorria mortalment, criteri que com recordarà no vaig gosar a discutir.

Però sembla que per animar les Festes de Gràcia s’ha aixecat la veda perquè hem pogut veure recentment com els Srs. d’Iniciativa Cívica Mahonesa esquitxonaven el ciutadellench Josep Al·les des de les pàgines del Menorca amb motiu d’un concurs de salsa maionesa, paraula que empr basant-me en el que jo sempre he sentit dir en modalitat lingüística ciutadellenca i en el criteri de Joan Coromines.

També ha aixecat terreta el tema del formatge de Menorca, denominació que defens referint-me a l’autoritat de madona de Ses Quarterades de Ciutadella, la millor formatjadora que s’ha conegut d’ensians fallí madona de s’Ullastrar en el Viatge Tràgic que novel·là Ruiz i Pablo. Sé cert que cap de les dues madones ciutadellenques mai no s’imaginaren que feien fogasses de Maó.

Crec que ara és un bon moment per publicar la meva carta que, a diferència dels centenars d’escrits que ja s’han publicat, ofereix una perspectiva ciutadellenca sobre la polèmica de la h i contribueix a divulgar l’obra de Febrer i Cardona, gens coneguda pels simpatitzants d’ICM.

L’escrit del passat mes de març deia açò:

¿Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable.

Antoni Febrer i Cardona.

Per mor de la meva afició a la paleortografia, d’ensians que el Sr. Francisco Fornals instituí Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) com a gramàtic de referència d’ICM, he estat esperant delerós que aparegués la pàgina web dels defensors de la lletra muda, així que tot just que l’han penjada no he pogut estar-me d’entrar-hi.

La decepció, no obstant, ha estat molt grossa, perquè l’ortografia que s’empra en les escassíssimes retxes escrites en menorquí de la web d’ICM té molt més a veure amb l’ortografia del seu blasmat Pompeu Fabra que amb la d’Antoni Febrer i Cardona. A un primer cop d’ull, i sense entrar en anàlisis més profundes - que difícilment es poden fer amb tan poc contingut en menorquí- s’hi comprova que els d’ICM escriuen la conjunció copulativa amb i llatina (solució fabriana) en tost de la y grega (solució febreriana, defensada per F. de Borja Moll l’any 1926 quasi amb els mateixos motius que argüeixen els d’ICM per a defensar la h). A més, acaben els plurals de les paraules femenines en “es” (solució fabriana), en tost d’acabar-los en “as”(solució febreriana) i l’accentuació es fa conforme al conveni fabrià, no conforme al conveni d’Antoni Febrer i Cardona en què els accents funcionen pràcticament a l’inrevés.

En definitiva, el model ortogràfic d’ICM és una mescla del model de Pompeu Fabra amb certes pretensions d’escriure el menorquí domèstic basant-se en l’ús intens de l’article salat, quan precisament escriure el menorquí que es parla a casa mai no va estar entre les pretensions d’Antoni Febrer i Cardona, que distingia perfectament el registre lingüístic col·loquial del registre lingüístic formal en el qual mai no emprava l’article salat.

El fet que malgrat el seu visceral antifabrisme, els d’ICM emprin d’una manera general les solucions ortogràfiques fabrianes, en tost de les del seu falsament reivindicat Antoni Febrer i Cardona, em fan pensar que, fins i tot els més ferotges anticatalanistes, són capaços d’adonar-se que la importància d’un sistema ortogràfic no és ni el seu valor històric, ni la seva antiguitat, ni la seva perfecció formal. Fins i tot els d’ICM saben que el que és realment important és la difusió que tenguin les convencions ortogràfiques, i en el sistema ortogràfic que empren la immensa majoria de persones que escriuen en la llengua que compartim menorquins, valencians, catalans i mallorquins -a qui Febrer i Cardona proposava solucions gramaticals comunes -, Maó s’escriu actualment sense h. Així ho feim pràcticament tots els que avui en dia escrivim en llengua catalana - que és com es coneix científicament i estatutàriament la nostra llengua- i açò és així per molt que els rebenti als que mai no escriuen en menorquí. I el que no hauria de succeir és que els que mai no escriuen en menorquí ens diguin als que sí que hi escrivim com hem de fer-ho.

Em fa, doncs, l’efecte que quan Fornals començà a proposar Febrer i Cardona com a filòleg de referència, no explicà prou bé als simpatitzants d’ICM que aquest autor no escrivia precisament segons el cànon de les novel·les radiades de Mateu Cunill, que tant agradaven a la meva mare. Perquè Febrer distingia perfectament que, a diferent registre lingüístic, li escau un model de llengua diferent, cosa que els d’ICM no semblen tenir gaire clar. Ell, en els seus “Principis”, ho expressava així: “La pronúncia própia es dividex en: familiar y grávê. La familiar es aquella qui servex en las convérsas, y el módo ordinári de parlar. La grávê és aquella s’úsa en los escrits, ô en los discúrsos sérios y en la poesía”.

En relació a l’article salat, que pels d’ICM és l’essència de la menorquinitat junt amb la “h” de Maó, vegem quin tractament li dóna el solitari de Maó en l’epígraf sobre els articles dels “Principis...”: Febrer diu que d’article n’hi ha “ Un, y es: el o lo, masculí singular; la, femení singular; els ô los, masculí plurál;las,femení plural”. I no és fins bastant més endavant que escriu: “Algunas vagadas encáre en llóc de l’artícle, especialmènt en la convérsa familiar, es sol usar de se ô es”. És a dir que el filòleg proposat per Fornals com a model d’ICM circumscriu a l’esfera familiar l’article salat .

Per si això no fos prou encara, quan Febrer i Cardona es refereix a la lletra h en l’epigràf sobre el Nóm, ô Pronúncia de las Lletras, diu que s’ha de pronunciar “ác”, no “ache” com diuen els simpatitzants d’ICM. I pel que fa a la unitat de la llengua catalana, el que diu en el pròleg del Tractat és impecable:: “Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa tán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.”

Convé també saber que Febrer fou un precursor en la reducció de l’ús de la lletra “h” respecte de les solucions ortogràfiques tradicionals en llengua catalana quasi cent trenta anys abans que ho fessin altres filòlegs illencs. Així deia : “Es tambè superflua la lletra h â fi de la dicciò, perque es una d’aquelllas lletras, qui no es pronuncian jamái sinò múdas; y així es cóntre la vertadèra ortografía que s’escriu, per ecz: sech, perque si ab la c sóla ja es dòna â comprendrer lo qu’es vól dir, es superfluo añadir-hi aquella h”. Febrer no arribà a eliminar la h de Maó, però no tingué por d’innovar ni va tenir contemplacions amb l’onomàstica, així eliminà l’“h” del meu nom, Joseph, i em va convertir en Josef. I també eliminà l’ “h” del meu gentilici “ciutadellench”.

Convindria, així mateix, que els simpatitzants d’ICM tinguessin en compte que emprar l’ortografia segons les prescripcions del filòleg maonès, els obligaria a pronunciar i accentuar les paraules segons la pronúncia ciutadellenca, - que és la maonesa del segle XIX- com es pot comprovar en l’accentuació del seu diccionari. És a dir que per defensar l’hac a través de Febrer, els maonesos haurien de renunciar a allò que més els identifica lingüísticament en els segles XX i XXI respecte dels ciutadellencs: la pronúncia típica de Maó, tal com ens ho explicava Francesc de B. Moll, l’any 1.932, en el seu estudi Fonètic i Lexical del Dialecte de Ciutadella. Comprendreu, doncs, que em provoqui un punt de maliciosa hilaritat ciutadallenca el fet d’imaginar-me els membres d’ICM asseguts als pupitres de l’Acadèmia de Genuïna Fonètica i Ortografia Menorquina del Sr. Fornals.

Per acabar diré que, si des del punt de vista paleortogràfic, la web d’ICM és decebedora, des del punt de vista dialectal és encara pitjor. En la convocatòria de l’acte de Ciutadella, que és quasi l’única cosa en menorquí que hi trobam, s’hi llegeix:” Per què nos dirigim a Vostès, veïns de Ciutadella ?”.

Jo no sé a què ve açò de “nos”. No entenc per què no empren “mos”, contemplat per Moll a l’Ortografia Mallorquina de 1.931. Però el que ja no m’entra dins el cap és que utilitzin la paraula “veïns”, que jo no empraria, no ja en un escrit de pretensió dialectal, sinó en qualsevol escrit que tingués les més altes pretensions literàries. Vesí és la primera paraula que apareix com a traducció de vecino al Diccionari Castellà-Català de Francesc de B. Moll. Potser el que els ha passat als d’ICM és que els ha costat trobar vesí al DMEFLL de Febrer, però si s’haguessin llegit la nota 36º de les Observacions del Pròleg del Pronòstic de 1811, haurien comprovat que Febrer contemplava la possibilitat d’escriure amb “s” o amb “z” aquesta paraula, i aquesta darrera és la solució que emprà en el seu diccionari. És clar que potser es van atabalar intentant trobar una solució que evitàs haver d’escriure “Ciutadellenchs” sense “h”, conformement al criteri de Febrer, i per açò van escriure “veïns de Ciutadella”. “Veïns”, però, no apareix al DMEFLL i la van ben esgarrar perquè la paraula ve del llatí vĭcīnu, i en la grafia històrica s’escrivia “vehí”.

A més, a la convocatòria de l’acte de Ciutadella, els d’ICM van ferir les nostres fibres més sensibles quan escrigueren: “Ja sabreu que es nostro Ajuntament va aprovar baratar es nom històric per es terme catalanista de Maó”.

Els de la lletra muda haurien de saber que la grafia històrica de “historic”, és “històrich”. Així s’escrigué en el títol de l’“Ensaig històrich dels dotze anys que seguiren a n’el de sa desgracia de Ciutadella (Menorca)”, de Joseph M. Ruiz Manent, premi del Molt Il·lustre Ajuntament de Ciutadella de les festes del 9 de Juliol de 1910, any en què els homes d’ICM segur que s’infiltraren dins la Fototipia y Tipografia de A. Moll y Camps, perquè a la portada de l’“Ensaig Historich,” Francesch d’Albranca s’escriu amb h i en acabar la introducció un infiltrat maonès li llevà la “h” .

És normal que na Joana Barceló no rebés massa bé als d’ICM, perquè aquesta associació té la gran barra de reivindicar la figura d’Antoni Febrer i Cardona- que és el filòleg maonès que impugnà l’h de Francesch d’Albranca, il·lustre besavi de la Presidenta del CIM- i al mateix temps van a veure-la per exigir-li que faci gestions perquè els tornin la lletra muda que a ells els ha pres la Universitat de les Illes Balears.

Joseph Mir
Ciutadellench de Mahó

Maionesa segons Joan Coromines

Transcric l’article de Joan Coromines que dóna llum a la polèmica entre Iniciativa Cívica Mahonesa (I.C.M.) i Josep Al·lés sobre l’ortografia correcta de la salsa maionesa:

Maionesa: salsa, del francès mayonnaise id., el qual es creu que sigui una alteració de sauce mahonnaise ‘salsa de Maó’ (segurament causada perquè el personal culinari francès no distingia mahonais de bayonnais ‘pertanyent a Baiona).1ªdoc: en francès. 1807; en català ja estava en ús en el S.XIX (el llibre de l’Arxiduc es publicà el 1.897), si bé no el registren els diccionaris Fabra, Alcover-Moll, ni Aguiló.

La tradició acceptada per Bloch i Bloch-W (amb reserves) segons la qual (aurait été ainsi nommée en souvenir de la prise de Mahon par le duc de Richelieu, en 1756” consta formulada per primer cop, per un home erudit i assabentat, en el volum menorquí de Die Balearen de l’Arxiduc Lluís Salvador: “En les classes benestants la Mayonnaise (corrupció de Mahonaise) és molt estimada: la qual segons una tradició antiga, i d’extensió general a Menorca, va ser inventada pel cuiner del duc de Crillon durant el setge del Castell de Sant Felip, quan va veure que el seu amo assaboria com a menjar tan excel·lent les hortalisses (“grünwaaren”) de Menorca (II,320). Recordo que a propòsit d’un Full de Dietari de Carles Soldevilla, a “La Publicitat” de c.1924, en una discussió periodística que va suscitar, es va emetre el parer que en català, per tant, n’hauríem de dir maonesa; cosa que no em sembla raonable, puix que és un invent de la cuina francesa ( amb corrupció lingüística o no, fet sense importància realista en dietètica), i que algú va dir, cosa potser menys desencertada, que no fou pas invent total, sinó una imitació modificada, ensopegada i amansida, del nostre espaterrant allioli.

Al catalanisme li manca una mà de pintura (dos)

El passat u de març en Josep Maria Quintana, recollint les opinions que li havia expressat el seu fill Pere en un correu electrònic, va fer una entrada al seu blog amb el títol Al catalanisme li manca una mà de pintura amb la qual m’hi vaig sentir immediatament identificat .Desgraciadament moltes vegades me’n record d’aquesta sentència i avui ha retronat dins el meu cap quan he obert el programa de les Festes de Gràcia i he llegit que la versió castellana de la salutació del batle començava d’aquesta manera:” Estimados maoneses y maonesas”.

Qui hagi tingut la brillant idea de començar així la salutació castellana s’ha cobert de glòria. A mi em sembla innecessari emprar el gentilici català dels maonesos quan s’escriu en castellà, en canvi m’agrada que els ciutadellencs siguem ciutadellencs sempre, però em sembla evident que la personalitat de Maó és diferent, perquè a Ciutadella –on qui no és mascle és femella (disculpau-me que m’hagi permès la broma en un articlet que pretén ser seriós)- hi ha ciutadellencs i ciutadellenques, però a Maó hi ha maonesos, maoneses, “mahoneses” y “mahonesas”; per açò hagués trobat estrany que en Josep Maria Quintana hagués titulat Maó la versió castellana del seu llibre . Supòs que en Josep Maria Quintana, que és un catalanista sensat, comparteix la meva opinió i per açò anomenà Mahón el seu llibre.

Tot i així reconec que el fet que m’agradi ser ciutadellenc fins i tot en castellà, i en canvi em sembli que el cas dels maonesos és diferent, és una valoració absolutament subjectiva i algú pot considerar-la capriciosa. Però fins i tot quan es considerés necessari emprar els gentilicis catalans escrivint en castellà, la salutació del batle hauria d’haver estat:”Estimados maonesos y maoneses”, però no és comprèn l’ “Estimados maoneses y maonesas”.

Em sembla que amb un encapçalament tan desafortunat de la versió castellana del programa de festes, tant el Batlle com qui li ha aconsellat fer-ho d’aquesta manera, s’han cobert de glòria i han deixat els catalanistes com a babaus. Quan ho he vist m’ha semblat tan increïble que he arribat a pensar per uns moment que la cosa era obra d’un simpatitzant d’ICM que s’havia infiltrat dins l’impremta per perjudicar la imatge de l’Alcalde.

Som una persona intel·lectualment molt humil, per tant no puc comparar- ni prop fer-hi- el meu currículum amb el que té Josep Maria Quintana en defensa de la llengua, però duc uns quants anys de barraqueta defensant-la dins les meves humils possibilitats. Dóna fe del que dic una fotografia de la meva promoció del col·legi La Salle de Maó que hi ha encara penjada a l’escala de professors d’aquest centre. En aquesta fotografia es veu un cartell de la campanya de normalització lingüística del Consell Insular de Menorca de l’any 1.984, que havia penjat jo com a reacció al lamentable estat en que veia la llengua dins La Salle en aquell temps. La Salle fou la meva escola de catalanisme perquè allà vaig prendre consciència de què era necessari reaccionar tant davant la manca d’ús del català entre els meus companys, com per la pobresa del poc català que es solia sentir. Per mi el més remarcable no són els anys que han passat des d’aquella fotografia- que per alguns poden considerar-se pocs- sinó l’escassa edat que tenia quan vaig començar a fer campanya en favor del català totalment en solitari dins un col·legi on l’ambient no ho propiciava gens.

Per açò em consider prou autoritzat per dir que qui ha escrit açò d’”Estimados maoneses y maonesas” ha actuat com un pardal assolellat-com diria Francesc de Borja Moll- i no ha fet cap bé a la causa de la nostra llengua, ans al contrari, li ha causat un important perjudici.

És hora que ens deixem de bajanades i defensem la nostra llengua amb intel·ligència.
Coincidesc, per tant, totalment amb en Pere i en Josep Maria Quintana quan escrivien allò de Al catalanisme li manca una mà de pintura