¿
Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable.Antoni Febrer i Cardona.
Per mor de la meva afició a la paleoortografia d’encians que el Sr. Francisco Fornals instiuï gramàtic de referència d’ICM a Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) he estat esperant delerós que aparegués la pàgina web dels defensors de la lletra muda ,així que tot just que l’han penjada no he pogut estar-me d’entrar-hi.
La decepció, no obstant, ha estat molt grossa, perquè l’ortografia que s’empra en les escassíssimes retxes escrites en menorquí de la web d’ICM té molt més a veure amb l’ortografia del seu blasmat Pompeu Fabra que amb la d’Antoni Febrer i Cardona. A un primer cop d’ull, i sense entrar en anàlisis més profundes -que difícilment es poden fer amb tan poc contingut en menorquí -s’hi comprova que els d’ICM escriuen la conjunció copulativa amb i llatina (solució fabriana) en tost de la y grega (solució febreriana, defensada per F. de Borja Moll l’any 1926 quasi amb els mateixos motius que argüeixen els d’ICM per defensar la h). A més acaben els plurals de les paraules femenines en es (solució fabriana), en tost d’acabar-los en “as”(solució febreriana) i l’accentuació es fa conforme al conveni fabrià, no conforme al conveni d’Antoni Febrer i Cardona en què els accents funcionen pràcticament al revés.
En definitiva el model ortogràfic d’ICM és una mescla del model de Pompeu Fabra amb certes pretensions d’escriure el menorquí domèstic basant-se en l’ús intens de l’article salat, quan precisament escriure el menorquí que es parla a casa mai no va estar entre les pretensions d’Antoni Febrer i Cardona, que distingia perfectament el registre lingüístic col·loquial del registre lingüístic formal en el qual mai no emprava l’article salat.
El fet que malgrat el seu visceral antiifabrisme els d’ ICM emprin d’una manera general les solucions ortogràfiques fabrianes, en tost de les del seu falsament reivindicat Antoni Febrer i Cardona ,em fan pensar que fins i tot els més ferotges anticatalanistes són capaços d’adonar-se que la importància d’un sistema ortogràfic no és ni el seu valor històric, ni la seva antiguitat, ni la seva perfecció formal. Fins i tot els d’ICM saben que el que és realment important és la difusió que tenguin les convencions ortogràfiques, i en el sistema ortogràfic que empren la immensa majoria de persones que escriuen en la llengua que compartim menorquins, valencians, catalans i mallorquins -a qui Febrer i Cardona proposava solucions gramaticals comunes- Maó s’escriu actualment sense h. Així ho feim pràcticament tots els que avui en dia escrivim en llengua catalana -que és com a es coneix científica i estatutàriament la nostra llengua- i açò és així per molt que els rebenti als que mai no escriuen en menorquí i el que no hauria de succeir és que els que mai no escriuen en menorquí ens diguin als que sí hi escrivim com hem de fer-ho.
Però tornant al sistema ortogràfic de Febrer hem de dir que no tingué cap difusió- i de fet els Principis Generals de la Llengua Menorquina (PPGLM) de 1.804 mai no es publicaren fins que ho feu l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2004- i per molt que Fornals el consideri més perfecte i més històric que el de Pompeu Fabra- mai no l’ha emprat, ni l’emprarà ningú, i molt menys la gent d’ICM.
Anecdòticament vull comentar que l’ortografia febreriana, per més interès que hagi despertat entre tots els estudiosos de la filologia catalana, no tenia cap viabilitat com a ortografia comuna de tots els territoris on es parla la nostra llengua -com era el seu objectiu- ni que fos perquè la formació dels plurals femenins Febrer els feia amb as, com ja he comentat, i aquesta és una solució absolutament equivocada si es tenen en compte els parlars occidentals i valencians en que el plural femení fonèticament sona es. El problema descrit no és problema de lletres mudes com el de l’h, és un seriós problema fonètico-ortogràfic que -al manco en aquest gens menyspreable aspecte - demostra que les solucions fabrianes estaven bastant més estudiades que les febrerianes.
Em fa l’efecte que quan Fornals( Premi Taula d´Or des Consell Insular, Premi Ramon Llull del Govern Balear i actual Director des Museu Militar de Menorca a Es Castell) començà a proposar a Febrer i Cardona com a filòleg de referència no explicà prou bé als simpatitzants d’ICM que aquest autor no escrivia precisament segons el cànon de les novel·les radiades de Mateu Cunill, que tant agradaven a la meva mare.
Febrer distingia perfectament que a diferent registre lingüístic li escau un model de llengua diferent, cosa que els d’ICM no semblen tenir gaire clar. Ell ho expressava així:
”La pronúncia própia es dividex en: familiar y grávê. La familiar es aquella qui servex en las convérsas, y el módo ordinári de parlar. La grávê és aquella s’úsa en los escrits, ô en los discúrsos sérios y en la poesía. La pronúncia grávê es algun tánt diferènt de la familiar; perque la pronúncia familiar essent per lo regular mès rápida, admêt sóns estráñs, suprimínt móltas vagádes, ô confonènt diferènts síllabas, per ecz: Dáli pels ulls, en llóc de: dona-li per los ulls. Iguálmènt solêm dir:Bep, Xec en llóc de: Josef, Francesc. Y per últim es sól suprimir la consonánt r de los infinitíus, per ecz: Dèxêl veni; vols-hi anà, en lloc de Dèxêl venir, vóls-hi anar, peró axó no s’há d’usar en l’escriptúra, ni en los discursos oratóris.Perloque totas las règlas que nosáltres havêm donad fins aquí, s’hán d’entèndrer de la pronúncia própia grávê, la quál és la mès adequáda â l’Ortografía”.El Sr. Fornals s’haria de ben acubar si tingués un mínim sentit del ridícul i fos capaç de posar aquest paràgraf en relació amb l’estrafolària tesi dels simpatitzants d’ICM segons la qual la grafia “Mahó” implica que la pronúncia sigui /Mô/, mentre que la grafia “Maó” obligaria a pronunciar el topònim a “la catalana” /Maó/. Estic segur que n’Antoni Febrer i Cardona hi vindria ben d’acord amb aquesta idea que tant d’èxit ha tingut a nivell popular.
En relació a l’article salat, que pels d’ICM és l’essència de la menorquinitat junt amb la h de Maó, vegem quin tractament li dóna el
solitari de Maó en l’epígraf sobre els articles dels PPGLLM:
P.¿ Quánts d’Artícles hi há?
R. Un, y es: el ô lo, masculí singular; la, femenií singular, els ô los, masculí plurál; las, femení plural.I no és fins bastant més endavant, després de tres preguntes més amb les seves respostes, quan escriu:
P. ¿Y no hi há mès Articles en la llèngua menorquína?Llavors Febrer contesta aquesta pregunta amb un primer paràgraf referit a
“un, una, uns, unas i a en ô ne”, i no és fins al segon paràgraf de la contestació a aquesta pregunta que diu “
Algunas vagadas encáre en llóc de l’artícle, especialmènt en la convérsa familiar familiar, es sol usar de se ô es”.L’escassa rellevància que li dóna Febrer a l’article salat en la pronúncia grávê el veim a l’epífraf denominat
“D’els nombres”, en què explica l’ús dels articles i no esmenta per res l’article salat i a les Observacions sobre la Llengua Menorquína per Medi d’una Anàlisis d’el Pròleg d’el pronósctic de l’añ 1811, en que a les notes 18º,58º i 60º anota error per haver emprat l’article salat.
Així que, per a decepció dels militants d’ICM, el filòleg proposat per Fornals com a model no escrivia com a ells els agrada.
Em fa l’efecte que Fornals, que esper que em sabrà disculpar perquè m’he limitat a esmentar les seves distincions que figuren a la convocatòria de l’acte d’ICM a Ciutadella però que segur que en té una dotzena més, no va meditar prou açò d’instituir a Febrer com a filòleg autoritzat d’ICM, a part dels motius ja esmentats per aquests altres:
Primer. Quan es refereix a la lletra h en l’epigràf sobre el
Nóm, ô Pronúncia de las Lletras, diu que s’ha de pronunciar “
ác”, no “
ache” com diuen els simpatitzants d’ICM.
Segon. En el TRACTAD DE LA PROSÓDIA Ô DE LAS LLETRAS Y DE LA PRONUNCIA dels PPGLLM hi llegim:
P. ¿Qué s’entèn aquí per llengua?
Un módo de parlar comú â tota una naciò, axó es, d’esplicar els pensamènts per médi de la veu.I en el pròleg aclareix:
“Jó hè intitulad aquesta óbra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie que’aquesta llèngua deguie el sèu orígên a Menórca, sebènt molt bè qu’aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns, els quáls ei portaren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigamènt s’anomenáva Llemosina; sinò perqu’essent fèta â Menórca, y per un Menorquí, es adequáda â la pronuncia ques’usa â n’aquesta ílla, qui en cértas parráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána; Catalána y Mallorquína. No obstánt que’axó es una cósa tán accidental, que no será obstácle perque la major párt de la reglas qu’en èlla es donarán, no púguie servir per uns y áltres.”
Trob que, només considerant aquest dos primers punts, Febrer no és dels que firmaria autògrafs a les campanyes del Partit Popular.
Però encara em queden més motius per per pensar que Fornals no s’ho pensà gaire açò de Febrer:
Tercer. Febrer fou un precursor en la reducció de l’ús de la lletra h respecte de les solucions ortogràfiques tradicionals en llengua catalana quasi cent trenta anys abans que ho fessin altres filòlegs illencs. Així deia
:“Es tambè superflua la lletra h â fi de la dicciò, perque es una d’aquelllas lletras, qui no es pronuncian jamái sinò múdas; y així es cóntre la vertadèra ortografía que s’escriu, per ecz: sech, perque si ab la c sóla ja es dòna â comprendrer lo qu’es vól dir, es superfluo añadir-hi aquella h”. Febrer no arribà a eliminar la h de Maó, però no tingué por d’innovar ni va tenir contemplacions amb l’onomàstica, així eliminà l’h del meu nom,
Joseph, i em va convertir en Josef. A més també eliminà la h del meu gentilici “
ciutadellench”.
Alcover i Moll no empraren una solució tan innovadora fins quasi cent trenta anys després, quan el 1931 publicaren l’Ortografia Mallorquina segons les normes de l’Institut com a publicació annexa al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). El primer tom d’aquest diccionari encara es publicà en la seva primera edició amb la h supèrflua a final de dicció.
Així doncs, d’ençà de Febrer les coses han anat de malament en pitjor per a la lletra que els d’ICM diuen tenir clavada al cor.
Quart. Febrer feu la següent consideració: “
Una cósa hi há cert en que la nóstra llèngua tè l’avantatge sobre la francêsa, y adhuc sobre áltras llènguas vulgars de l’Europa, y es d’esser la nóstra pronúncia molt mès adequáda per aprendrer quálsevol áltra llèngua. Y en efecte, nosáltres havêm vist, y veim encáre cáde die francêsos domiciliads â Menórca desde mès de 30 añs, qui no obstánt que párlien el Menorquí, no hán sebud jamái pronunciár-lo conforme; perque no hán pogud desvesár-se de la pronúncia particular â la sèua llèngua. Y lo matèx de los Inglêsos y Españols qui han aprês a parlar Menorquí, y sèmpre vólen pronunciár-lo ab l’accènt própi de la sèua llèngua; quán per el contrári quálsevol Menorquí, per póc qu’hágie practicad algúna d’aquestas llènguas, arríba â pronunciár-la tán perfèctamènt, qu’â pènas es diferencía d’els qui son naturáls. Lo quál no pód atribuïr-se sinó â los avantátges que tè la nóstra pronúncia sobre las áltras llènguas: puisque no essent èlla viciàda, ni constreñída â règlas particulars, ansbé coadunánt-se y adherínt-se â la pronúncia de las áltras llènguas, fa que no es molt fàcil el pronunciar quálsevól paráula axí com ells.”
Jo tenc la mateixa impressió que Febrer sobre la nostra llengua i l’aprenentatge d’idiomes perquè veig als meus fills de tres i cinc anys passant-se al castellà amb tota naturalitat, mentre que conec a molts castellanoparlants menorquins que no han rallat menorquí en tota la seva vida. En canvi, me fa l’efecte que la gent d’ICM no coincideix gaire amb el criteri de Febrer perquè es dóna la casualitat que tots els membres de l’associació de l’ h que jo conec són del parer que el menorquí tanca possibilitats i per açò decidiren rallar en castellà als seus fills.
Cinquè . Emprar l’ortografia segons les prescripcions del filòleg maonès de principis del segle XIX, obligaria als simpatitzants d’ICM a pronunciar i accentuar les paraules segons la pronúncia ciutadellenca. És a dir que per defensar l’h a través de Febrer els maonesos haurien de renunciar a allò que més els identifica lingüísticament en els segles XX i XXI respecte dels ciutadellencs: la pronúncia típica de Maó.
Efectivament, tal i com Moll explicava l’any 1.932 en el seu estudi Fonetic i Lexical del Dialecte de Ciutadella: “
Aquest so de ê forma la principal característica del menorquí occidental per oposició amb el maonès i l’alaiorenc, que pronunien la é com en català oriental. Aquesta diferència, emperò, és d’origen recent; a mitjan segle XIX, a tota Menorca pronunciaven ê. El Diccionari Menorquí, Español, Francés y Llatí (DMEFLL), inèdit, obra del Maonès Febrer i Cardona ( que el va escriure a la primeria del vuit-cents), ens dóna la prova que en el seu temps a Maó es pronunciava la ê com a Ciutadella. En dit diccionari es distingeix gràficament el timbre de totes les e accentuades, indicant per la è la e tancada, per la é la e oberta, i per la ê la corresponent al so ciutadellenc”.
Per Febrer el tema de la pronunciació no era accidental ni anecdòtic, ell sostenia que la pronunciació maonesa de principis dels segle XIX- la ciutadellenca actual- era la més adequada per a la pronuncia grávê- i per tant per a servir de base ortogràfica- perquè permetia distingir significats de paraules que en el maonès actual i en el català oriental no es distingeixen com /Dèu/ (Cast:Dios), /Déu/ (Cast:Diez) i /Dêu/ de deure .
La meva experiència domèstica en l’ensenyança de la pronúncia ciutadellenca entre els maonesos és absolutament decebedora, per més que ho he intentant tant amb la meva esposa- amb dues carreres universitàries- com amb els meus fills de tres i cinc anys- que estan en la millor edat per a l’aprenentatge del llenguatge- els resultats han estat absolutament nuls. Me fa l’efecte que si Fornals vol organitzar un curs d’accentuació febreriana entre els simpatitzants d’ICM tindrà un fracàs absolut. L’únic que se’n sortirà és en Carlos Salgado, que és ciutadellench de Mahó, com jo.
Bé, com jo no, en Carlos Salgado està molt més adaptat perquè a ell els seus fills li rallen en castellà i a mi me rallen maonès vulgar :Per més hores que he dedicat a intentar que els fillets diguin “
sa capadêta l’amo” segons la pronúncia ciutadellenca, ells pronuncien la ê de capadeta com la è de peu, tal i com es fa a Maó, i açò m’augura que sempre farem un mal paper durant les festes de Sant Joan.
L’accentuació febreriana és el punt que per mi demostra més l’absurditat de defensar un model ortogràfic a partir de curiositats històriques i em provoca un punt de maliciosa hilaritat ciutadellenca quan m’immagín els membres d’ICM asseguts als pupitres de l’Acadèmia de Genuïna Fonètica i Ortografia Menorquina del Sr.Fornals.
Des del punt de vista paleortogràfic la web d’ICM és decepcionant però des del punt de vista dialectal és pitjor. En la convocatòria de l’acte de Ciutadella, que és quasi l’única cosa que s’hi troba en menorquí , s’hi pot llegir:”
Per què nos dirigim a Vostès, veïns de Ciutadella ?”.
Jo no sé a què ve açò de “
nos”, no entenc perquè no empren “
mos”, contemplat per Moll a l’Ortografia Mallorquina de 1.931. Però el que ja no m’entra dins el cap és que utilitzin la paraula “
veïns”, que jo no empraria, no ja en un escrit de pretensió dialectal, sinó en qualsevol escrit que tingués les més altes pretensions literàries.
Vesí és la primera paraula que apareix com a traducció de vecino al Diccionari Castellà-Català de Francesc de B.Moll. Potser el que els ha passat als d’ICM és que els ha costat trobar
vesí al DMEFLL de Febrer, però si s’haguessin llegit la nota 36º de les Observacions del Pròleg del Pronòstic de 1811 haguessin comprovat que Febrer contemplava la possibilitat d’escriure amb s o amb z aquesta paraula i aquesta darrera és la solució que emprà en el seu diccionari.
És clar que potser es van atabalar intentant trobar una solució que evitàs haver d’escriure “
Ciutadellenchs” sense h, conforme al criteri de Febrer, i per açò van escriure “
veïns de Ciutadella”.
Veïns no apareix al DMEFLL i la van ben esgarrar perquè la paraula ve del llatí vĭcīnu i en la grafia històrica s’escrivia
vehí.
Potser Fornals no és prou conscient que ha estat a punt de provocar un greu conflicte en les sempre fràgils relacions Ciutadella-Maó defensant l’ortografia de Febrer i Cardona. Aquest filòleg anotà error per ús de l’h a final de dicció en diferents ocasions en les correccions al Pronòstic de 1.811. Açò implícitament equival a dir que l’eminent pedagog ciutadellenc Joan Benejam era un analfabet quan a l’ edició de
Ciutadella Veya de 1.909, llibre de les essències ciutadellenques per excel·lència, escrigué “
es ciutadellenhs no es cansavan may de demanar es seus antichs privilegis de ser Ciutadella capital de Menorca”.
Així, en ortogrfia febreriana, aquest recordatori dels drets històrichs de Ciutadella té dues faltes d’ortografia per ús indegut de la lletra h. Des de l’òptica ciutadellenca es pot interpretar que per mor d’un imperialista filòleg maonès- que sempre tenia el mal gust d’emprar exemples ofensius pels ciutadellenchs per exposar la seva teoria gramatical com “
Se parròquia de mahó tè molt mès ánimas que se catedrál de ciutadella” o “
Es pórt de mahó es el mès gran y mès segú de tota l’európa” - els maonesos volen ser més que els altres i s’arroguen a ells el dret d’escriure el gentilici mahonès amb h i li negen aquest honor als ciutadellenchs.
L’ortografia febreriana defensada per ICM és una vexació des del punt de vista ciutadellench i un atac directe contra Sant Joan perquè nega la grafia històrica de “
Jochs des pla”, “
Foch y fum”, “
toch de fabiol” , “
fochs artificials” i “
dich”, mentre que alguns maonesos pretenen conservar la seva h.
Tenia raó en Joan Benejam quan deia que “
es mahonesus volien que tot fos seu”: Volien i Volen!
En la seva convocatòria de l’acte de Ciutadella els d’ICM van ferir les nostres fibres més sensibles quan escrigueren: “
Ja sabreu que es nostro Ajuntament va aprovar baratar es nom històric per es terme catalanista de Maó”.
Els de la lletra muda haurien de saber que la grafia històrica d’“
historic”, és “
històrich”. Així s’escrigué en el títol de l’”
Ensaig històrich dels dotze anys que seguiren a n’el de sa desgracia de Ciutadella (Menorca)”, de
Joseph M. Ruiz Manent, premi del Molt Il·lustre Ajuntament de Ciutadella de les festes del 9 de Juliol de 1910, festes en les que per cert es commemora el nostre valerós “
Hic Sustinuimus” de 1.558 que contrasta amb el que passà a Maó l’any 1.535.
L’any 1.910 ja es notaven les males intencions dels d’ICM, que segur que s’infiltraren dins la
Fototipia y Tipogradia de A.Moll y Camps, perquè a la portada de l’”
Ensaig Historich,”
Francesch d’Albranca s’escriu amb h i en acabar la introducció un infiltrat maonès li llevà la h .
És normal que na Joana Barceló no rebés massa bé als d’ICM perquè aquesta associació té la gran barra de reivindicar la figura d’Antoni Febrer i Cardona- que és el filòleg maonès que impugnà l’h de
Francesch d’Albranca, el seu il·lustre besavi- i al mateix temps van a veure la Presidenta del CIM per exigir-li que faci gestions perquè els tornin la lletra muda que a ells els ha pres la Universitat de les Illes Balears.
Joseph Mir
Ciutadellench de Mahó,
